ELS PARADISOS PERDUTS

 

 

No hay otros paraísos que los paraísos perdidos.

J. L. Borges

Mai no m’havia semblat tan encertada la sentència de Borges com aquest any. Sé que és una reflexió de vella, de nostàlgica, de persona que ja no espera que pugui tornar a gaudir, en el temps que li queda de vida, d’aquells paradisos que li apareixen a la memòria quan els compara amb els paisatges que té al davant. Geogràficament, no s’han mogut de lloc; pel que fa a la resta, qualsevol semblança amb el passat és pura coincidència.

Què se n’ha fet d’aquell paradís terrenal que era Menorca quan la vam descobrir i vam decidir fer-ne el nostre refugi per a l’estiu? Primer, llogar per uns dies. Després, llogar per tot l’any; i finalment, comprar-se una casa i aferrar-s’hi emocionalment com si fos la pròpia terra natal. I no només nosaltres. També els nostres fills i els fills dels nostres amics. I desprès, els nets.

És impossible no recordar les anades a la platja carregats amb la impedimenta necessària per dinar-hi i estar-s’hi fins a la posta, a Cavalleria, a la Mica, al Pilar, a Trebalúger. Fins i tot amb bebès, que no sé ni com aguantaven. A la platja sempre hi havia lloc, no veies hamaques ni xiringuitos, ni música a tot drap... La gent es despullava, o no, i es respectava la seva decisió. Ni un tatuatge a l’horitzó. No s’estilaven les selfies als llocs emblemàtics, tot es feia en silenci i discreció.

Aquell paradís, però, va començar a cridar l’atenció a la Península. La revista Triunfo va treure un reportatge sobre platges nudistes on apareixíem algunes de nosaltres (d’esquena) per cortesia del nostre amic fotògraf Jordi Socías. Més tard, al nostre President del Govern que parlava català en la intimitat se li va acudir venir a passar uns dies a Menorca i ja en van anar plens tots els diaris i els telenotícies. Després va ser Zapatero, i apa, més publicitat per al paradís terrenal. D’això ja fa uns quants anys durant els quals molts hàbits turístics han canviat, per empitjorar. Tot i que Menorca conserva un estat urbanístic envejable, no s’han limitat ni els accessos en vaixell o avió, ni el lloguer de cotxes, ni la proliferació de restaurants. Sí que s’han posat límits als accessos a algunes platges provocant efectes tan surrealistes com haver d’anar-hi a les 8 del matí si vols aparcar.

El paisatge s’ha degradat? Crec que no. Tot i la massificació es conserva bastant bé el Camí de Cavalls, es manté la prohibició del vehicle privat a Macarella, Favàtitx o altres. Alguns aparcaments mantenen un nombre controlat de places. Però la gran massificació fa perillar coses tan bàsiques com l’aigua (Maó ha decretat restriccions a mig agost), que no és inesgotable. La carretera principal, d’un sol carril per sentit, sofreix aglomeracions al mes d’agost que molts volen fer servir d’excusa per desdoblar-la i carregar-se el paisatge tan emblemàtic que s’estén d’un extrem a l’altre de l’illa.

Morir d’èxit no és una opció. Mercadal va apostar fa anys per situar-se al mapa, i a fe que ho ha aconseguit. Va crear un Centre de Convencions que ha donat un resultat extraordinari perquè, essent al centre geogràfic de l’illa, facilita que tot el que s’hi faci atregui fàcilment el públic, tant de Maó com de Ciutadella. És un benefici per a tota l’illa i per als seus habitants principalment; molt poc per als turistes. Va ser una bona decisió.

Al mateix temps, la iniciativa del Mercat d’Artesania dels dijous, que en un principi facilitava a comerciants, pagesos i artesans menorquins exposar i vendre els seus productes, s’ha convertit en un pol d’atracció per a tota l’illa, de manera que els dijous Mercadal es converteix en una aglomeració de parades, visitants, cotxes, terrasses i cues de gent esperant per sopar que han convertit el poble en un infern. Tots els carrers del centre estan ocupats, no hi ha lloc a cap dels aparcaments, els cotxes es posen uns sobre els altres gairebé literalment, i si tens la desgràcia d’haver sortit de Mercadal i pretens poder aparcar quan hi tornes, treu-t’ho del cap. Desinfla el cotxe, posa-te’l a la butxaca i espera a divendres.

Per descomptat, la massificació també afecta les platges i algunes ja no tenen res a veure amb aquell paradís de la nostra joventut. Sí que és veritat que els dies de tramuntana forta te’n pots anar a Cavalleria a veure les onades. Hi trobaràs poca gent. Però sembla que els turistes actuals no venen a gaudir ni dels paisatges ni de la mar; venen a fer-se selfies que després penjaran aquí i allà per fardar no se sap de què ni davant de qui.

Pot semblar que exagero, però aquest any, l’endemà de les Festes del poble, vaig recollir algunes opinions de mercadalenques de tota la vida (a la perruqueria, a sa llibreria...) i em van dir el mateix: això ja no és el que era, no m’hi he sentit còmoda, no hi he participat... Dissabte de Sant Martí ni tan sols em vaig acostar a la plaça; tampoc no hauria pogut de la gentada que s’hi havia congregat. El jaleo el sentia de lluny, els cavalls, ni els vaig veure. Diumenge, que sempre havia estat un dia tranquil on podíem fins i tot acostar-nos als cavalls, vaig tenir feina per aguantar cinc minuts. Vaig abandonar la plaça sense esperar el darrer cargol, i el pasodoble final el vaig sentir des de casa. Ara sempre serà així? Les xarxes socials publiciten qualsevol cosa, la gent s’hi llença com mosques i ja no sé si queda cap mercadalenc que acompanyi els caixers i les caixeres. Molt m’haurien d’insistir perquè torni l’any que ve a les Festes. Ara per ara no em sento gens motivada. La presència de tanta gent forana desvirtua la festa i molts autòctons ja no s’hi senten còmodes.

No vull donar una visió negativa de Menorca. Hem pogut gaudir, aquests últims anys, d’iniciatives culturals importants: obertura de noves galeries d’art, actuacions musicals de prestigi, tallers literaris que tenen lloc en espais allunyats de la massificació, enmig dels ullastres i les parets seques que tanta bellesa proporcionen... és l’altra cara de la moneda. La cara més visible m’està trasbalsant fins al punt de plantejar-me allunyar-me’n... almenys una temporada fins que la torni a enyorar.

Però el meu caràcter reflexiu i autoanalític em fa adonar que no és només el canvi “objectiu” que ha sofert Menorca el que m’aclapara. Crec que és sobretot el meu canvi, la meva situació personal. Edat i circumstàncies personals et canvien el marc de les vacances, o te’l fan veure distorsionat i adaptar-t’hi produeix ansietat. Els anys no passen en va i el que abans era una dificultat petita ara et sembla una pedra que has de pujar al cim amb el risc que rodoli cap avall un cop siguis a dalt. I la portes tu sola. Tan dramàtic és no trobar aparcament? Tant et molesten els turistes a les platges nudistes que abans freqüentaves i que ara les omplen tapats fins al coll i coberts de tatuatges? No serà que ets una mica elitista i et penses que ets més fina, més elegant, més progressista, més culta i més digna de respecte que aquesta colla de nouvinguts al teu paradís? Potser sí, i què? No és només que sigui més vella, que em quedi menys temps per gaudir de la Menorca idíl·lica dels anys de la meva joventut; és que a més, tampoc no tinc al costat la persona amb qui vaig iniciar aquella aventura de comprar-se una casa fa més de quatre dècades on havíem de passar els anys de la nostra jubilació. I tot plegat, pesa. I no entreveus cap solució, perquè la idea de frenar l’accés a l’illa i de restringir les places turístiques o el lloguer de cotxes topa indefectiblement amb els que estan a favor d’augmentar els seus ingressos de qualsevol manera. Anys fa que el tema del canvi de paradigma turístic està sobre la taula, i no serà amb un govern conservador com l’actual que es trobarà la solució. Tant de bo m’equivoqui. El que sé segur és que jo tampoc no seré més jove.

Potser la solució serà trobar una alternativa per a l’estiu i anar-se’n a llocs que no surtin a Instagram, on no trobaré ningú que m’impedeixi caminar tranquil·lament, o banyar-me sola en una platja, o sentir només el cant de les cigales... I tornar a Menorca fora de temporada, tornar a les platges verges que a l’estiu han estat violades però que han sabut recuperar-se i tornen a lluir amb tota la seva bellesa els mesos de primavera o de tardor... Potser no és tan mala idea.