"UN VALLADAR INEXPUGNABLE"

 

No hi ha com un grup d’amics incondicionals per celebrar la litúrgia del Divendres Sant. El nostre passat judeo-cristià no ens ha impedit deixar de banda les processons per fer la nostra celebració particular. Ja fa anys que vam decidir promiscuar, com els liberals parisencs del segle XIX, o sigui, fer tot el contrari del que fan els fidels catòlics, sense ni el més mínim propòsit d’ofendre’ls, però sí de marcar el nostre distanciament amb el dogma. A l’abril de 2020, en ple confinament, ja vaig penjar un article sobre el mateix tema. Em sembla que es deia Enyor de Menorca en Divendres Sant. Busqueu-lo si voleu saber de què van aquests Divendres Sants a Menorca amb els amics.

En aquell confinament, cadascú de nosaltres a casa seva de Barcelona, no vam poder celebrar la trobada habitual. Però aquest any ja hem deixat la pandèmia molt enrere i ni ens en recordem. Malgrat la quantitat de temes transcendents que hi hauria per parlar durant el dinar, nosaltres en vam trobar un d’actual sobre el tema de les llengües: ja que som una comunitat bilingüe (això diuen), ja que hem rebut l’educació bàsica en castellà, anem a veure com dominem ambdues llengües. Sobre el català no hi ha res a dir perquè és la nostra llengua habitual. Podrem emprar els mots més escaients o els que ens són més còmodes, però el parlem bé. Ara bé, quan analitzem el nostre castellà, el ventall és molt més ampli. Va del castellà de puta pena (amb perdó), quan ja estem farts d’esforçar-nos, al castellà més funcional, i pel camí ens hem deixat una llengua que quan érem petis/joves dominàvem no només en la comprensió, sinó també en l’expressió. Teníem, i tenim, un domini molt alt del castellà a nivell de comprensió, però hem reduït molt l’àmbit d’expressió. Avui, però, no pretenc pontificar sobre sociolingüística, per això vaig directe al gra: un dels comensals del dinar de Divendres Sant, l’August, ens ha il·lustrat sobre el domini del castellà que de jovenet ja tenia i que va poder exhibir a la ràdio en una entrevista allà pels anys seixanta. Per si hi ha algú que no ho sàpiga (ja que Felipe Sexto ha dit que no es va prohibir mai el català), la ràdio, en aquells anys, era tota en castellà. Poc abans d’enfrontar-se a un temible rival en un partit decisiu, li van fer una entrevista on l’August, jugador de “balón volea” de l’Hispano-francès (poca broma!), va definir l’equip contrari, el Dynamo de Bucarest, com un “valladar inexpugnable”. Algú és capaç, actualment, d’utilitzar una expressió més genuïnament castellana? Tota la seva família, que estava seguint l’entrevista, va quedar anonadada amb el domini de la llengua de Cervantes que tenia el xicot. La panadera que els van clavar els romanesos va ser gloriosa. Realment eren un valladar inexpugnable! Quan va explicar aquesta anècdota, enmig del dinar de promiscuació en què el principal objectiu és menjar i beure sense mesura (i no pas tenir converses sobre sociolingüística), amb els amics, ens vam fer un tip de riure, i jo, personalment, vaig decidir que seria el tema del proper blog.

                                                

En realitat, ni el bilingüisme, ni la promiscuació, ni la transgressió judeo-cristiana ens importen un rave. Si continuem un any rere un altre reunint-nos el Divendres Sant a Menorca en un acte gastronòmic és perquè no volem perdre els lligams d’amistat que ens uneixen. Sabem que tenim una cita inexcusable,  que per més vellets que ens anem fent (alguns, d’altres encara són joves), no volem perdre’ns aquesta celebració. Malauradament ja no som els mateixos del primer dia, pel camí hem perdut el Marçal, el Jose, i potser l’any que ve faltaré jo o un altre, però els que vagin quedant mantindran el compromís de trobar-nos i de celebrar aquest fet amb la il·lusió i la llibertat del primer dia, que va ser, per qui no se’n recordi, fa més de quaranta anys.