ELS PERFILS PSICOLÒGICS

 

M’acabo d’assabentar que tinc un perfil psicològic. Jo em pensava que això només s’aplicava als assassins en sèrie, però estava equivocada. Jo també en tinc un i, en sèrie, només he matat mosques.

Soc una gran lectora de novel·la policíaca, com ja he explicat moltes vegades, i no cal que continuï defensant el valor literari del gènere policíac. Novel·la social cent per cent, i amb això està tot dit.  És veritat que les primeres que vaig llegir estaven més basades en la intel·ligència del detectiu per trobar el culpable que en la descripció de la societat on es desenvolupava la trama. Parlo d’Hercule Poirot, Gideon Fell, Sam Spade o Philippe Marlowe, tot i que aquest  darrer ja tenia un perfil bastant particular. Però la idea del perfil psicològic no va arribar fins molt més tard, amb les novel·les de Michael Connelly i el seu detectiu Harry Bosch, que encarregaven a l’FBI  la descripció psicològica de l’assassí, basant-se en l’estudi de múltiples casos anteriors. La sèrie Martin Bergman, dels suecs  Hjorth i Rosenfeldt, gira totalment al voltant del psicòleg Bergman, que ha de definir el perfil de l’assassí per poder-lo enxampar. Però com que jo no soc una assassina, ni en sèrie ni individualment, no em pensava que també tingués un perfil psicològic.

Com em vaig assabentar d’aquesta qualitat intrínseca que tinc? us preguntareu. Doncs va ser llegint un article on em vaig sentir completament retratada. Potser m’hi hauria de sentir positivament identificada, perquè comparava la meva manera de ser a la manera de ser de la intel·ligència artificial. Ostres! Em diuen que jo actuo igual que l’IA. Per a mi això és un elogi indiscutible. Però no, no és un elogi. Resulta que és una merda de manera d’actuar. Ja em semblava a mi que tanta felicitat no era possible. La Intel·ligència artificial és una merda? Home! No és això el que tenia entès. Però per a l’autor de l’article resulta que sí. M’explicaré.

Gregorio Luri, filòsof, pedagog i assagista, al qual jo respecto perquè en matèria de pedagogia em sembla que hi toca bastant (no sempre hi estic d’acord, però respecto la seva opinió) explica en un article que hi ha dues maneres d’abordar la vida: que t’ho donin tot fet o que busquis el teu camí. He de reconèixer que a mi, que m’ho donin tot fet m’encanta, perquè no soc investigadora, però es veu que no és una manera de ser “guai”. El drama és que per comparar la intel·ligència artificial amb alguna cosa de la vida quotidiana ha anat a buscar el símil amb la cuina, i és aquí on m’he sentit absolutament desvaloritzada. No podria haver agafat un altre símil? Algun en què jo no em sentís identificada? Doncs no senyor, la cuina és el que ha triat. I és clar, cuinar no és precisament la meva activitat predilecta. Com lliga Gregorio Luri una cosa amb l’altra? Ara us ho explico.

Ell comença l’article parlant de si t’agrada fer la compra cada dia al mercat, deixar-te aconsellar per la fruitera o la peixatera, cuinar sense presses per als teus éssers estimats, equivocar-te, rectificar, etc. Però també hi ha gent, com jo, a qui tot això li importa un rave i prefereix anar al restaurant que t’ho donen tot fet. Doncs resulta que la Intel·ligència artificial funciona com aquesta segona manera. Tu li preguntes qualsevol cosa i en menys de deu segons tens la resposta. Ell diu que el primers són amants dels processos; els segons són amants dels resultats. Els primers van de caça; els segons es foten el conill a la brasa directament. No podria haver triat un perfil psicològic dels usuaris de la Intel·ligència artificial més encertat pel que fa a mi: no m’interessen els processos, vull anar directe als resultats.

A mi el meu perfil no em sembla cap desastre, però es veu que no té bona premsa. Jo valoro molt la gent que dona voltes i voltes a la manera de coure un plat perquè sigui més saborós. Gent que es desplaça fins a la Boqueria per trobar el producte adequat quan al súper de la cantonada n’hi trobaria de similars. Gent que sap quan arriben les carxofes, les faves, els pèsols del Maresme o qualsevol altra verdura. Són gent que cuinen bé, que gaudeixen del producte fresc i de temporada, però això comporta estar pendent tot l’any del que toca comprar. Quin estrès! Jo compro carxofes perquè m’encanten i les trobo a l’Ametller, a menys de 100 metres de casa. Però si les hagués d’anar a buscar a la Boqueria, allà es quedarien.

Torno al perfil psicològic. De debò que perdre temps buscant informació pel Google o per on sigui està més ben valorat que tirar de beta de la intel·ligència artificial, que en pocs segons et dona el resultat?

Sé que soc una mica simplista i que l’article de Gregorio Luri no es queda aquí. Parla de la idea de “voluntat de poder” de Nietzsche i de la conquesta del “punt exacte”, referit a un color, a una melodia, a una seqüència cinematogràfica o a una salsa. Trobar aquest punt no està a l’abast de la Intel·ligència Artificial. Sí que està a l’abast de la persona que el busca amb amor i dedicació. No és el meu cas. Per això em sap tan greu que el meu perfil psicològic sigui una veritable caca. Ara bé, també he de dir que els meus amics m’accepten així, o sigui que potser no m’he de preocupar gaire que el senyor Luri no em consideri un perfil de primera. Tinc altres virtuts, us ho puc assegurar.

 

Com que aquest article ha resultat una mica curt i tinc un tema que no dona per gaire, l’adjunto i a veure què passa.

No m’agrada el futbol ni hi entenc gens, però al llarg dels anys hi ha hagut moments en què el futbol anava més enllà d’un esport, i com que el Barça ha estat sempre el meu club preferit, he lluitat, he patit i he vençut múltiples vegades. Ara sembla que estem en un moment dolç. Ja veurem quant durarà. Però a mi el que m’interessa és un jugador del qual ja vaig parlar fa uns mesos perquè sembla ser que és un fenomen. Es tracta de Lamine Yamal. M’estalvio tota la cosa sociològica (orígens, família, formació a la Masia, etc.) perquè del que vull parlar és de la influència estètica sobre la joventut catalana.

L’estiu passat tots els joves portaven un pentinat consistent en uns laterals gairebé rapats i una mena de “mocho” damunt del cap. El meu net adolescent no es va escapar de la moda, i quan li havia crescut el cabell suficientment com per mostrar la diferència entre els laterals i la part central de la closca, se’ls va tallar estil Yamal. Ja li vaig dir que no m’agradava, però a ell què? Tots anaven igual. Però ara resulta que el futbolista s’ha fotut un plat de fideus al cap. Ja no és un “mocho” del mateix color que els propis cabells, ara és un plat d’spaghetti sense salsa bolognesa però que fa una angúnia espectacular. Ho copiaran tots els adolescents? Jo ja entenc que aquest vailet de Rocafonda és un futbolista de primera i una estrella mundial que deixa perplexos als comentaristes d’arreu del món. Només té disset anys! Però fotre’s un plat de fideus per barret no m’ha semblat una bona idea. De moment no posaré cap denúncia, però quan vegi el Guim pentinat de la mateixa manera, ja podeu donar per segur que me’n vaig als Mossos i denuncio el Yamal per intrusisme psicològic. No sé si aquest delicte existeix, però si no, ja estan tardant a posar-lo al codi penal!