Passa al contingut principal

"UN VALLADAR INEXPUGNABLE"

 

No hi ha com un grup d’amics incondicionals per celebrar la litúrgia del Divendres Sant. El nostre passat judeo-cristià no ens ha impedit deixar de banda les processons per fer la nostra celebració particular. Ja fa anys que vam decidir promiscuar, com els liberals parisencs del segle XIX, o sigui, fer tot el contrari del que fan els fidels catòlics, sense ni el més mínim propòsit d’ofendre’ls, però sí de marcar el nostre distanciament amb el dogma. A l’abril de 2020, en ple confinament, ja vaig penjar un article sobre el mateix tema. Em sembla que es deia Enyor de Menorca en Divendres Sant. Busqueu-lo si voleu saber de què van aquests Divendres Sants a Menorca amb els amics.


En aquell confinament, cadascú de nosaltres a casa seva de Barcelona, no vam poder celebrar la trobada habitual. Però aquest any ja hem deixat la pandèmia molt enrere i ni ens en recordem. Malgrat la quantitat de temes transcendents que hi hauria per parlar durant el dinar, nosaltres en vam trobar un d’actual sobre el tema de les llengües: ja que som una comunitat bilingüe (això diuen), ja que hem rebut l’educació bàsica en castellà, anem a veure com dominem ambdues llengües. Sobre el català no hi ha res a dir perquè és la nostra llengua habitual. Podrem emprar els mots més escaients o els que ens són més còmodes, però el parlem bé. Ara bé, quan analitzem el nostre castellà, el ventall és molt més ampli. Va del castellà de puta pena (amb perdó), quan ja estem farts d’esforçar-nos, al castellà més funcional, i pel camí ens hem deixat una llengua que quan érem petis/joves dominàvem no només en la comprensió, sinó també en l’expressió. Teníem, i tenim, un domini molt alt del castellà a nivell de comprensió, però hem reduït molt l’àmbit d’expressió. Avui, però, no pretenc pontificar sobre sociolingüística, per això vaig directe al gra: un dels comensals del dinar de Divendres Sant, l’August, ens ha il·lustrat sobre el domini del castellà que de jovenet ja tenia i que va poder exhibir a la ràdio en una entrevista allà pels anys seixanta. Per si hi ha algú que no ho sàpiga (ja que Felipe Sexto ha dit que no es va prohibir mai el català), la ràdio, en aquells anys, era tota en castellà. Poc abans d’enfrontar-se a un temible rival en un partit decisiu, li van fer una entrevista on l’August, jugador de “balón volea” de l’Hispano-francès (poca broma!), va definir l’equip contrari, el Dynamo de Bucarest, com un “valladar inexpugnable”. Algú és capaç, actualment, d’utilitzar una expressió més genuïnament castellana? Tota la seva família, que estava seguint l’entrevista, va quedar anonadada amb el domini de la llengua de Cervantes que tenia el xicot. La panadera que els van clavar els romanesos va ser gloriosa. Realment eren un valladar inexpugnable! Quan va explicar aquesta anècdota, enmig del dinar de promiscuació en què el principal objectiu és menjar i beure sense mesura (i no pas tenir converses sobre sociolingüística), amb els amics, ens vam fer un tip de riure, i jo, personalment, vaig decidir que seria el tema del proper blog.

                                                

En realitat, ni el bilingüisme, ni la promiscuació, ni la transgressió judeo-cristiana ens importen un rave. Si continuem un any rere un altre reunint-nos el Divendres Sant a Menorca en un acte gastronòmic és perquè no volem perdre els lligams d’amistat que ens uneixen. Sabem que tenim una cita inexcusable,  que per més vellets que ens anem fent (alguns, d’altres encara són joves), no volem perdre’ns aquesta celebració. Malauradament ja no som els mateixos del primer dia, pel camí hem perdut el Marçal, el Jose, i potser l’any que ve faltaré jo o un altre, però els que vagin quedant mantindran el compromís de trobar-nos i de celebrar aquest fet amb la il·lusió i la llibertat del primer dia, que va ser, per qui no se’n recordi, fa més de quaranta anys.


Comentaris

  1. 👏👏👏👏 una de la colla. B.

    ResponElimina
  2. Panadera. Aquest mot només l'he sentit a les terres de parla catalana. De castellà no en té res. No està recollit ni per la RAE, ni pel María Moliner (que és del que més m'hi refiu). Contràriament, és definit pel Diccionari com a sinònim de "pallissa" i d'altres paraules de significat més o menys semblant, com ara "esbatussada" o "estomacada".

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...