MONSIEUR MACRON, JE VEUX MOURIR

 

Malgrat totes les desgràcies que afecten el nostre país, podem estar bastant orgullosos d’haver estat pioners en legislar sobre drets individuals que en temps pretèrits semblaven inassolibles i que gràcies a governs d’esquerres s’han anat materialitzant: llei del divorci, llei de l’avortament, llei de la dependència, llei dels matrimonis homosexuals, llei de l’eutanàsia... Algunes d’aquestes lleis ens van arribar quan a Europa ja existien. D’altres les hem estrenat pràcticament nosaltres. O gairebé.

Tothom recordarà la pel·lícula Mar adentro, un al·legat sobre el dret a morir dignament, que va guanyar un munt de Goyas i que va ser motiu de controvèrsia, però també exemple d’un argument a favor d’una llei que ho regulés. Posteriorment, el cas d’un marit que va ajudar a morir la seva dona, amb esclerosi múltiple, i que va ser encausat pel delicte de violència de gènere (es pot ser més insensible al dolor d’aquell senyor acusant-lo de violència de gènere?) va saltar a la primera pàgina dels diaris quan faltava relativament poc perquè s’aprovés una llei que respectés el dret a l’eutanàsia. Un cop la llei aprovada aquell senyor va deixar de ser perseguit per la justícia.

Tot i que Espanya va arribar a la Unió Europea amb una mica de retard, ha fet els deures de manera bastant diligent, i ara ens trobem que estem en més bones condicions que França per afrontar el problema de la mort digna. Jo, tot i la meva admiració pels gavatxos, no estic pendent tot el dia de què passa al país del costat, però he de dir que em va impressionar la notícia que Françoise Hardy, el meu ídol dels setze anys, havia demanat al president de la República que la deixés morir dignament.

Françoise Hardy es va fer famosa el 1963 amb la cançó Tous les garçons et les filles, que totes les adolescents de la meva edat entonàvem dia i nit deixant-nos captivar, almenys en el meu cas, pel contrast entre la tendresa de la cançó i la duresa de la seva situació: una noia que va sola, l’ànima en pena, buscant quelqu’un qui m’aime, mentre que tots els nois i les noies de la seva edat saben què és l’amor. Em van regalar el disc de 45 r.p.m. les meves companyes del Virtèlia, pel meu aniversari de setze anys, i encara el tinc, com podeu apreciar a la foto. I no era només la cançó el que m’atreia, era també la seva estampa. Aquella bellesa harmoniosa, aquells cabells llargs i estirats (com els meus, per altra banda), aquella boca gran i molsuda, petonera... No podia entendre com era que no havia trobat encara qui l’estimés. Em posava el disc un cop darrere un altre i, per descomptat, em sabia la lletra de memòria.

A l’octubre següent, en arribar a l’Institut Montserrat, vaig tenir una gran sorpresa: dues cadires més enllà de la meva hi havia asseguda la Françoise Hardy, només que no es deia així, es deia Lídia Garcia, però era clavada. El mateix estil, la mateixa cabellera, la boca gran i sensual, i molt simpàtica. No recordo si sabia cantar, però era igual. Estàvem assegudes per ordre de llista, Garcia, Gomà, Guarro... i ens vam fer amigues. Vam continuar a la Universitat; ella va fer Història i jo, Filologia. Després ens vam anar distanciant, però la seva germana forma part del meu entorn d’amics i en tinc notícies. M’hauria agradat tant assemblar-me a la Françoise Hardy! Ara, però, m’encongeix el cor llegir la carta que ha adreçat al President Macron demanant-li que legisli a favor d’una mort digna.

El 2008 Françoise Hardy va publicar un llibre de memòries titulat Le désespoir des singes et autres bagatelles. Allà vaig tenir notícia de les seves peripècies amoroses i professionals, de la seva vida amb Jacques Dutronc, de la seva maternitat i de l’evolució de la seva música un cop entrada en la maduresa. Poc m’havia de pensar que ja des del 2004 estava afectada per un càncer del sistema limfàtic que malgrat haver-lo vençut aparentment, uns anys més tard, el 2019, se li va tornar a revifar de manera violenta, deixant-la en una situació de debilitat i de sofriment insuportables. La radioteràpia li provoca pèrdues de memòria, de visió, d’equilibri, i demana al President de morir dignament.

Mentre escric això als Països Baixos una parella de noranta-tres anys, ell antic primer ministre, ha decidit morir dignament, conjuntament, agafats de la mà. Portaven més de 70 anys de vida en comú, estaven malalts i no volien viure l’un sense l’altre. Fa posar la pell de gallina la serenitat amb què aquesta gent afronta la mort, s’hi encara i l’accepta. I també la força de l’amor que els ha mantingut junts fins a la decisió final. Vist des de la barrera és un acte valent absolutament lícit i té tot el nostre suport. Però al cap i a la fi, jo, a aquesta parella no la coneixia de res i respecto la seva decisió. En canvi, quan aquesta opció la pren algú del teu entorn, quan és algú proper que has conegut en vida, o que, com la Françoise Hardy, ha tingut un paper a la teva vida (encara que simbòlic), aquest dret pren tot el seu dramatisme i deixa de ser una reivindicació política per convertir-se en un dilema emocional. Fins on seria capaç d’arribar jo per afavorir l’eutanàsia d’algun familiar o amic? S’ha de ser molt valent per afrontar-ho.

Tant de bo les ànsies de Françoise Hardy per deixar de patir tinguin ressò en el cor dels parlamentaris francesos, que ara per ara sembla que tenen altres prioritats. A mi em sabrà molt greu la seva mort, però entendré que era el seu dret, i que tant de bo, també, el seu patiment tingui un final com més proper millor. Sempre la tindré al pensament, sempre guardaré els seus discs de 45 r.p.m al racó on descansen la resta d’aquests exemplars antediluvians.