SER ÀVIA A LA QUARTA EDAT

 

Quan les meves filles eren petites els deia que les havia tingut perquè el que realment m’interessava era tenir nets. Era una broma, naturalment, però així com una no en va fer ni cas, l’altra s’ho va prendre al peu de la lletra, i no li va fer gaire gràcia. El més curiós és que jo no tenia un concepte gaire positiu de la relació avis-nets i no sé per què feia aquella broma, en realitat bastant absurda.

Els meus avis masculins van morir abans que jo tingués dos anys i no els recordo. L’àvia materna vivia en una altra casa, la freqüentava poc, la recordo com una senyora vestida de negre que parlava poc i que em va regalar la medalla de la Primera Comunió. Va morir abans de veure com l’estrenava. Amb l’altra àvia, en canvi, hi vaig conviure fins que vaig marxar de casa. Era una bona persona amb una vida duríssima per haver perdut el marit, una filla embarassada i una neta. Quasi res. Tot i així, feia el que podia. Portava ella la casa perquè la meva mare treballava tot el dia. Ens tapava les malifetes perquè sabia que la bronca seria descomunal, però jo tinc la sensació que no li vam donar mai cap satisfacció, al menys mentre vaig viure a casa. La meva germana i jo érem bastant conflictives. La recordo fent mitja incansablement, jerseiets per a nadons, de perlé blanc, que tricotava per encàrrec per obtenir alguns dinerons per a les seves despeses.

La relació va millorar molt quan vaig marxar de casa i només ens vèiem si hi anava a dinar els dissabtes. Va tenir una gran alegria amb el meu primer embaràs i no va parar de fer-me jerseiets, aquesta vegada de coloraines perquè jo era moderna i els volia ben virolats. Amb prou feines va tenir temps de veure’ls-hi posats, perquè va morir vuit dies després del naixement de la seva besneta. És el record més tendre que tinc d’ella, aquella etapa en què es preparava per ser besàvia i m’oferia el que millor sabia fer: jerseiets i granotetes per a la futura nena.

Molt diferent va ser la relació que les meves filles van tenir amb les seves àvies. Totes dues treballaven, això ja marcava una diferència. No eren especialment efusives amb els seus sentiments, però sabien escoltar-les i hi tenien molta complicitat. No les vaig veure mai tirades per terra jugant amb elles, eren més aviat jocs simbòlics, cançons, històries de la mitologia clàssica, excursions, coses així. No cal dir que les àvies eren respectades absolutament, mai no hi va haver una bronca, un reny, un disgust, una mala resposta. Estic segura que en tenen un molt bon record. L’àvia paterna encara va tenir la sort de veure els seus besnéts i tot i que ja no estava per jocs sí que en va gaudir veient-los créixer.

2010

 Aquestes netes es van convertir en mares i em van fer àvia. Era  el moment de posar en pràctica aquella broma de tants anys enrere.  Els primers nets els vaig compartir amb el Marçal, els vam veure créixer, compartíem jocs i bromes. Jo encara tenia una edat que em permetia tirar-me per terra, saltar amb ells per la borda de la barca o del trampolí de la piscina de Mercadal. El Marçal els feia delicatessen per sopar quan es quedaven a dormir i no ens importava si ens havíem de llevar perquè ploraven, perquè havien vomitat o per qualsevol motiu. Els avis estem al servei dels nets!

2015

Un dia, però, em vaig quedar sola, i va ser aleshores que vaig entendre com són d’importants els nets quan has de continuar endavant amb la teva vida si no et vols enfonsar. Ells també trobaven a faltar l’avi, especialment el dia de Nadal, que els hi feia un dinar boníssim! El primer Nadal sense l’avi corria el risc de fracassar, perquè les meves dots culinàries són limitades. El meu net, però, veient l’esforç que jo havia fet i que l’escudella era acceptable, em va escriure en un paper: ABIA AL DINA ASTA MOL BO. O sigui: Àvia, el dinar està molt bo. No cal dir que em va caure la llagrimeta, d’emoció.

2020

Poc després va venir l’anunci d’un altre net. La il·lusió va ser immensa, però també la pena de pensar que no coneixeria el seu avi, que només les fotografies i les històries que li expliquéssim li donarien una idea de com havia estat aquell senyor seriós però tendre, que no mostrava gaire els seus sentiments però que ho donava tot per als altres. L’àvia, o sigui, jo, una mica més velleta, encara tenia forces per arrossegar-se per terra i jugar amb els trens, amb els cotxes, amb els gegants o amb els monstres, encara ens tiràvem junts a la piscina o fèiem el tonto al mar. Una mica més difícil era portar-lo a coll, les lumbars no perdonen i el nen pesava déu n’hi do! Però també hem superat aquesta etapa.

2021

Ara, però, encara més velleta, m’enfronto a l’arribada d’una altra neta, amb la il·lusió i l’alegria que em van fer els altres  tres, però amb el dubte de si les meves forces físiques estaran a l’alçada. Allò de dir que el que jo volia era tenir nets potser ho hauria de retirar, perquè si no em comporto com una àvia jove faré el ridícul. Jo sempre he estat de les que no s’arronsen, he volgut demostrar que l’edat no et paralitza, que soc més atrevida que alguns joves, però tot té un límit. Amb l’arribada de la Júlia recordo les paraules d’Agustín Goytisolo a la seva filla i sé que les meves paraules no estaran mai a la seva altura, però com a àvia intentaré viure el màxim possible per arribar a gaudir d’aquesta nena i oferir-li la meva companyia i els meus consells, les meves bromes i els meus jocs. Si el dia del Judici Final encara no és al calendari, em queda molt temps per endavant. Vull capgirar la idea que una àvia és una velleta que anem a veure de tant en tant, que fa el dinar de Nadal i que ens ve a buscar a l’escola alguna vegada. Una àvia és molt més que això i jo espero tenir temps per demostrar-ho.

Reproduiré un fragment d’un text d’Antoni Bassas que va escriure (7/10) després d’assistir al funeral d’una senyora, emocionat pel que la neta va llegir a la cerimònia.

“El record parla de la connexió desinhibida que molt sovint es dona entre àvies i netes, perquè cap de les dues està competint per l’autoritat i el que volen és gaudir al màxim dels seus respectius papers, amb la innocència de l’una i la saviesa de l’altra. Com una mare però sense esbroncades, com una filla però sense disgustos. I el record ens diu, també, que sempre és un bon moment per dir als altres que ens han fet feliços. Perquè això no s’oblida mai.”

Encara que sembli una mica morbós, sé que no viuré eternament, que algun dia o altre me n’aniré, i m’agradaria fer-ho havent pogut gaudir d’aquesta nova neta tant com ho estic fent dels altres tres. Tots cinc farem un equip que serà la bomba!

                                                           

                                                            BENVINGUDA, JÚLIA!