Passa al contingut principal

APRENDRE A PARLAR AMB LES PLANTES

 


Aprendre a parlar amb les plantes és el títol d’una novel·la de Marta Orriols que vaig llegir l’any passat, quan buscava fórmules màgiques per suportar un dol que no m’abandonava. No cal que digui que no em va servir per a res, o millor dit, per a res del que buscava, però sí per a una altra cosa que en aquests moments m’està resultant molt útil.

El llibre va d’una noia a qui la seva parella, un bon dia, en un cafè, li diu que l’abandona perquè s’ha enamorat d’una altra. Quan surt del cafè l’atropella un cotxe i mor, de manera que ella ha de passar dos dols, per l’abandó i per la mort del seu estimat. En arribar a casa s’adona que la té plena de plantes que cuidava ell, perquè a ella el tema plantes li importa ben poc. Aleshores decideix tenir amb elles el mateix tracte que hi tenia ell, i comença a parlar-hi i a intentar refer la seva vida amb el doble dol. Fins aquí sembla una novel·la normal, i ho és. I ja no explico res més perquè el tema no és l’argument de la novel·la sinó la meva relació amb les plantes, que déu n’hi do!

El mes d’agost passat vaig entonar un rèquiem en aquestes mateixes pàgines per una mèlia que estava sentenciada i que va ser executada a finals d’estiu. Van caldre tres botxins, una empresa de treballs verticals, un assessor d’imatge per a la reconstrucció del pati i un reporter gràfic per donar testimoni de l’assassinat. Va ser traumàtic, però ho vam dur a terme tal com estava previst. Abans, però, em vaig acomiadar d’ella dient-li a cau d’orella que ja no l’estimava i que “fue bonito mientras duró”, però que en aquells moments els nostres camins s’havien de separar. Crec que no em va entendre, després us explico per què.

Els mesos posteriors a l’execució van passar sense pena ni glòria, era l’hivern, poca cosa a fer en un jardí, però va servir perquè els paletes acabessin d’escapçar les arrels, tapessin el forat, arreglessin les peces de pedra del Toro que havien quedat malament i fessin un altre forat més lluny de la casa per plantar-hi la substituta de la mèlia.

Tot això va quedar enllestit el passat mes d’abril, i quan hi vaig anar al maig em vaig trobar un pati net, polit, amb les plantes de tota la vida florides i ufanoses i una petita morera al mig que prometia ombra d’aquí a uns quants mesos. Tot correcte! O això era el que em pensava. Sé que quan una planta s’enamora de mi té una addició difícil d’eliminar, però mai m’hauria pensat que la mèlia, a qui vaig tractar tan malament, aprofitaria la primavera per saltar-me al coll i dir-me: soc aquí i de mi no te’n lliuraràs tan fàcilment!

Del maig al juny la nova morera va créixer i va estirar les branques plenes de fulles al menys fins a fer una ombra d’un metre de diàmetre. Amb això ja en tenia prou per veure que anàvem per bon camí. Portada pel meu afany de donar un to càlid al meu pati hi vaig entortolligar una garlanda lluminosa del Lidl o de l’Aldi (ara no ho recordo ben bé) que va amb energia solar i que a la nit fa d’allò més bonic. I me’n vaig entornar a Barcelona pensant que deixava el pati en bones mans (les de la Naturalesa). Però resulta que la Naturalesa se’n fot de mi i decideix allò de... te vas a enterar. Arribo al juliol i què em trobo? La senyora mèlia que ha rebrotat pel forat de la morera, que me l’està festejant de manera assetjadora perquè ja ha crescut uns 60 cm, en quinze dies!!! Del no-res a 60 cm. On s’és vist això? Total, que ja em veus a mi al costat de la mèlia, al capvespre, dient-li paraules amoroses i volent convèncer-la que es mori, o que es retiri, o que s’esfumi, m’és igual el mètode, però que desaparegui.

Ja porto així una setmana i de moment no he aconseguit res. Ara m’estic entrenant amb el vocabulari menorquí, perquè quan li deia que vindria un gat i s’hi pixaria no em feia cas. Ara li he dit que tots els moixos del poble faran una aquelarre al peu de les seves branques, que en es fosquet amollaran els seus intestins i deixaran la mostra allà mateix, que això atraurà l’atenció d’altres animals i/o persones que vindran a fer el mateix i que el meu pati es convertirà en la comuna d’Es Mercadal. De moment no hi ha resposta. Ara bé, que no es pensi que ha guanyat perquè tinc un roc a la faixa. Primer ho he de consultar a un expert, però he pensat que amb la xeringa d’inocular el DDT als forats dels corcs puc inocular salfumant a les branques de la mèlia. Ha de ser molt dolorós, ho sé, però quina ruptura no ho és? He de vigilar, però, que no n’hi vagi ni una gota a les arrels de la morera, perquè aleshores sí que no hi hauríem guanyat res.

Si el meu jardiner particular em desaconsella aquest mètode, cosa més que probable, no em quedarà més remei que atabalar la mèlia amb la meva xerrameca fins que es doni per vençuda i se’n torni al fons del pati, amb les altres arrels mortes d’altres plantes que en algun moment van formar part del meu planter d’admiradors. Tinc penes a dojo per explicar-li, que la faran plorar fins a dir prou, no m’atabalis més amb els teus dols i els teus desconsols, em rendeixo, adéu per sempre! Aleshores serà el moment de treure la copa de cava i dir: Uf! Finalment! Ara començo el meu idil·li amb la morera!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...