APRENDRE A PARLAR AMB LES PLANTES

 

Aprendre a parlar amb les plantes és el títol d’una novel·la de Marta Orriols que vaig llegir l’any passat, quan buscava fórmules màgiques per suportar un dol que no m’abandonava. No cal que digui que no em va servir per a res, o millor dit, per a res del que buscava, però sí per a una altra cosa que en aquests moments m’està resultant molt útil.

El llibre va d’una noia a qui la seva parella, un bon dia, en un cafè, li diu que l’abandona perquè s’ha enamorat d’una altra. Quan surt del cafè l’atropella un cotxe i mor, de manera que ella ha de passar dos dols, per l’abandó i per la mort del seu estimat. En arribar a casa s’adona que la té plena de plantes que cuidava ell, perquè a ella el tema plantes li importa ben poc. Aleshores decideix tenir amb elles el mateix tracte que hi tenia ell, i comença a parlar-hi i a intentar refer la seva vida amb el doble dol. Fins aquí sembla una novel·la normal, i ho és. I ja no explico res més perquè el tema no és l’argument de la novel·la sinó la meva relació amb les plantes, que déu n’hi do!

El mes d’agost passat vaig entonar un rèquiem en aquestes mateixes pàgines per una mèlia que estava sentenciada i que va ser executada a finals d’estiu. Van caldre tres botxins, una empresa de treballs verticals, un assessor d’imatge per a la reconstrucció del pati i un reporter gràfic per donar testimoni de l’assassinat. Va ser traumàtic, però ho vam dur a terme tal com estava previst. Abans, però, em vaig acomiadar d’ella dient-li a cau d’orella que ja no l’estimava i que “fue bonito mientras duró”, però que en aquells moments els nostres camins s’havien de separar. Crec que no em va entendre, després us explico per què.

Els mesos posteriors a l’execució van passar sense pena ni glòria, era l’hivern, poca cosa a fer en un jardí, però va servir perquè els paletes acabessin d’escapçar les arrels, tapessin el forat, arreglessin les peces de pedra del Toro que havien quedat malament i fessin un altre forat més lluny de la casa per plantar-hi la substituta de la mèlia.

Tot això va quedar enllestit el passat mes d’abril, i quan hi vaig anar al maig em vaig trobar un pati net, polit, amb les plantes de tota la vida florides i ufanoses i una petita morera al mig que prometia ombra d’aquí a uns quants mesos. Tot correcte! O això era el que em pensava. Sé que quan una planta s’enamora de mi té una addició difícil d’eliminar, però mai m’hauria pensat que la mèlia, a qui vaig tractar tan malament, aprofitaria la primavera per saltar-me al coll i dir-me: soc aquí i de mi no te’n lliuraràs tan fàcilment!

Del maig al juny la nova morera va créixer i va estirar les branques plenes de fulles al menys fins a fer una ombra d’un metre de diàmetre. Amb això ja en tenia prou per veure que anàvem per bon camí. Portada pel meu afany de donar un to càlid al meu pati hi vaig entortolligar una garlanda lluminosa del Lidl o de l’Aldi (ara no ho recordo ben bé) que va amb energia solar i que a la nit fa d’allò més bonic. I me’n vaig entornar a Barcelona pensant que deixava el pati en bones mans (les de la Naturalesa). Però resulta que la Naturalesa se’n fot de mi i decideix allò de... te vas a enterar. Arribo al juliol i què em trobo? La senyora mèlia que ha rebrotat pel forat de la morera, que me l’està festejant de manera assetjadora perquè ja ha crescut uns 60 cm, en quinze dies!!! Del no-res a 60 cm. On s’és vist això? Total, que ja em veus a mi al costat de la mèlia, al capvespre, dient-li paraules amoroses i volent convèncer-la que es mori, o que es retiri, o que s’esfumi, m’és igual el mètode, però que desaparegui.

Ja porto així una setmana i de moment no he aconseguit res. Ara m’estic entrenant amb el vocabulari menorquí, perquè quan li deia que vindria un gat i s’hi pixaria no em feia cas. Ara li he dit que tots els moixos del poble faran una aquelarre al peu de les seves branques, que en es fosquet amollaran els seus intestins i deixaran la mostra allà mateix, que això atraurà l’atenció d’altres animals i/o persones que vindran a fer el mateix i que el meu pati es convertirà en la comuna d’Es Mercadal. De moment no hi ha resposta. Ara bé, que no es pensi que ha guanyat perquè tinc un roc a la faixa. Primer ho he de consultar a un expert, però he pensat que amb la xeringa d’inocular el DDT als forats dels corcs puc inocular salfumant a les branques de la mèlia. Ha de ser molt dolorós, ho sé, però quina ruptura no ho és? He de vigilar, però, que no n’hi vagi ni una gota a les arrels de la morera, perquè aleshores sí que no hi hauríem guanyat res.

Si el meu jardiner particular em desaconsella aquest mètode, cosa més que probable, no em quedarà més remei que atabalar la mèlia amb la meva xerrameca fins que es doni per vençuda i se’n torni al fons del pati, amb les altres arrels mortes d’altres plantes que en algun moment van formar part del meu planter d’admiradors. Tinc penes a dojo per explicar-li, que la faran plorar fins a dir prou, no m’atabalis més amb els teus dols i els teus desconsols, em rendeixo, adéu per sempre! Aleshores serà el moment de treure la copa de cava i dir: Uf! Finalment! Ara començo el meu idil·li amb la morera!