Passa al contingut principal

COM SORTIR D’UNA DEPRESSIÓ?

 

Racó per tractar la depressió
          1.   Ja us dic per endavant que no en tinc ni idea. Suposo que el primer que cal fer és identificar les causes que l’han provocat i després mirar de solucionar-les. Hi ha causes que no es poden solucionar, perquè són irreversibles. Si sis anys després que es produeixi una causa encara penses que no l’has solucionat, és que no vas bé. O potser que has après a conviure amb la causa, i fas el que pots.
 Quan arriba l’estiu, en general, la gent s’omple d’energia disposada a fer un munt de coses que no es poden fer a l’hivern, o bé perquè treballen, o bé perquè les circumstàncies no s’hi presten. Però a l’estiu tota cuca viu, i els projectes s’acumulen un darrere l’altre, des de fer viatges fins a llegir llibres. L’estiu passat, com tothom sap, va ser un estiu diferent i vam acceptar les limitacions amb bon humor i disposats, l’estiu següent, a recuperar les hores perdudes organitzant les trobades i les activitats que no havíem pogut fer. Ens havíem fet moltes il·lusions fins que després de Sant Joan van començar a esclatar els nous contagis, especialment entre els joves, i van destarotar totes les expectatives. De cop i volta ens hem trobat amb contagiats a la família, a les famílies dels amics i, si no, en quarantena per haver estat contacte directe d’un contagiat.

Menorca no ha estat una excepció, al contrari. Els contagis estan desbocats, tot i que al dia d’avui ja van a la baixa, i la influència sobre la vida de l’illa ha estat tan nefasta que durant les festes de Mercadal (17 i 18 de juliol) no es veia ni una ànima pel carrer. Era com si tots els joves que en anys de normalitat omplien els carrers del poble se’ls hagués empassat la terra. Ni un! Probablement estaven confinats per malaltia o per quarantena. Avui és el municipi amb més contagis de Balears. Poca broma! 

Aquest fet podria semblar un fet sense importància, però l’estat d’ànim de la població, autòctona o forastera, està a un nivell tan baix que et venen ganes de plegar, d’hivernar-te en una caixeta a 4° de temperatura fins que passi la pandèmia i reaparèixer d’aquí uns anys com si res no hagués passat. Però això no és possible, i per tant haurem de buscar alguna compensació. Amb què ens podríem alegrar la vida mentre sofrim l’aïllament imposat per aquesta pandèmia que tant es resisteix?

Abans de parlar d’alguns esdeveniments que ens aixecaran els ànims, n’afegiré uns altres que, al menys a mi, m’han enfonsat encara més. Ja sé que semblaré elitista i poc empàtica amb la gent en general, però quan comparo l’illa de Menorca que vaig conèixer fa més de cinquanta anys amb el que ens trobem avui, no puc deixar de lamentar els canvis. Així i tot, de les Balears és l’illa que més bé ha aguantat el desenvolupament turístic desfermat, amb una bona part de la costa Nord encara verge i amb unes construccions que, en general, són bastant dignes. Menorca és reserva de la biosfera, ha mantingut un nivell de respecte cap al medi ambient admirable, ha promocionat el turisme de naturalesa amb el Camí de Cavalls, que és una joia del senderisme, ha presentat la candidatura Menorca talaiòtica a Patrimoni de la Humanitat, però al mateix temps ha promocionat tant aquests valors que ha aconseguit convertir-la en una mena de trending topic turístic que sembla que ningú que se les doni de cool pot renunciar a passar les seves vacances a la menor de les Balears. Això ja va passar l’any passat, quan molts dels que solen anar a Punta Cana i altres horterades van decidir venir al paradís mediterrani, amb les mateixes actituds que si anessin al Carib. Han contribuït a aquest èxit desmesurat els múltiples reportatges que han aparegut a la premsa espanyola, entre ells el de El País, que, per cert, contenia alguns errors, però no l’hi tindrem en compte. També hi han contribuït els anuncis de cervesa rodats en platges paradisíaques. El que no saben els que veuen l’anunci és que per accedir a la Cala Turqueta, segons el diari Menorca de dimecres, 21 de juliol, cal arribar-hi a les 7:30 del matí, una hora abans del que calia fer-ho a la mateixa època del 2019. La saturació de les platges de la Costa Sud no és cap novetat. Ja fa anys que Macarella, Turqueta, Mitjana, Son Saura, estan col·lapsades. Fins i tot hi va haver una agressió a un guarda del pàrquing de Macarella perquè algú volia passar tant sí com no quan era evident que no hi cabia ni una agulla.

El mateix diari de Menorca del mateix dia (és una edició gloriosa perquè hi he trobat un munt d’exemples, de coses dolentes però també de bones) parla amb desesperació de la nova moda d’anar a Binibèquer a veure la posta del sol (com si estiguéssim a Oia o a Súnion), cosa que no seria cap problema si no fos perquè després han deixat el poble ple de deixalles i pel que sembla, s’han comportat amb mala educació (per als que coneixeu el diari de Menorca, és el “Sorprende y no sorprende” del 21/7).

L’atractiu de la cala Pregonda, per a mi la més bonica de l’illa, és de tal magnitud que els cotxes que pretenen accedir-hi han de posar-se a la cua, llarga d’uns quants centenars de metres, del pàrquing i caminar aquests centenars de metres fins a trobar el camí que hi porta, a peu, durant uns 35 minuts. No sé què deuen trobar quan hi arriben, fa anys que només hi he anat en barca i no et pots acostar a la sorra perquè hi ha boies de protecció. Deu ser el més semblant a les platges de Benidorm o de Torrevella, un plaer, vaja!

La platja de Cavalleria, el paradís de la infància dels nostres fills, s’ha convertit en una “platja familiar” de gent que s’hi emporta tota la impedimenta que té, des de neveres, para-sols, cadires, cotxets infantils, tendes de campanya individuals del Decathlon, i per sort, poques ràdios! És clar que amb els telèfons fan el mateix soroll. Si hi vols trobar un racó per estar tranquil i despullat, has de travessar toooota la sorra fins a l’altre extrem. I no parlem dels que malmeten el paisatge gratant la roca per treure'n una argila que els deixarà la pell com si fossin bebés! Segur! Tinc més dret jo a gaudir de la platja que aquesta mena de turisme? Ja sé que no, però em dol i em deprimeix veure aquesta massificació. Fa un temps hi havia platges massificades i altres que no; ara ja és difícil trobar-ne de verges. Fins i tot anant-hi en barca, a l’agost no hi cap ningú més.

Menorca ha sortit a la premsa contínuament, ens hem assabentat de la quantitat de famosos que han decidit triar aquesta illa per passar les seves vacances, des de Cristiano Ronaldo exhibint "tableta de chocolate abdominal" fins a Anne Igartiburu, Buenafuente i la tira més. Ei, col·legues, que no cal que ho anuncieu! Si voleu venir, que sigui discretament!

Totes aquestes queixes poden semblar una frivolitat, al cap i a la fi tenir una casa a Menorca ja és un privilegi, però veure com de mica en mica van desapareixent, sota una capa de turistes, tots aquells punts que ens havien captivat fa anys no deia d’encongir el cor. Què faig? Em venc la casa i m’instal·lo al mig del desert del Sàhara on segurament no vindrà a importunar-me ningú? No ho crec, em sembla que no hi ha wi-fi! L’alternativa és anar-hi fora de temporada, aprofitar primavera i tardor per gaudir del mar i dels paisatges, que per la temperatura de l’illa és perfectament possible.

Això és el que pretenen algunes iniciatives que s’han dut a terme els últims mesos i que han confluït en diverses inauguracions. Es tracta de dotar l’illa de Menorca d’un gruix important d’iniciatives culturals que atreguin un tipus de públic més culte i respectuós, a qui no atrau el “sol i platja” sinó l’art, la cultura i la gastronomia. Dit d’aquesta manera sembla una mica pretensiós, però a mi em sembla que pot ser el principi d’un canvi de paradigma. S’ha discutit durant molts anys, sense arribar a cap acord pràctic, sobre la necessitat de desestacionar el turisme i d’oferir atractius de tipus natural, cultural o gastronòmic al llarg de tot l’any, però per fer-ho s’ha de convèncer els hotelers que treballen amb touroperadors perquè redueixin el volum dels seus hotels i els reorientin. És picar ferro fred, inútil. Però com que ja no vull queixar-me més, aquí van algunes notícies per als que no estigueu al cas.

1- La més sonada, la inauguració de la galeria Hauser & Wirth, a l’antic hospital militar anglès de l’Illa del Rei, al mig del port de Maó. Un hospital rehabilitat que ofereix una exposició de Mark Bradford i que ha causat un gran impacte no tan sols entre la premsa local i espanyola, sinó també entre l’estrangera, ya que The New York Times, The Gardian, Le Figaro, Le Monde, Vanity Fair... hi van fer anar enviats especials. La galeria H&W, que té l’origen a Suïssa, té sucursals a Nova York, Zurich, Londres, Hong Kong, Saint Moritz... i els seus propietaris, enamorats de Menorca, han volgut portar a terme aquest projecte amb coordinació total amb les forces vives de l’illa, entre les quals, com no podia ser d’altra manera, l’exgeneral Luis Alejandre, el militar menorquí il·lustrat. Desenes de voluntaris han col·laborat durant cinc anys netejant i condicionant l’espai per a la rehabilitació de l’hospital i del conjunt de l’illa del Rei. Segons la seva directora, el projecte menorquí s’equipara al projecte Hauser & Wirth Somerset, a Anglaterra, que contempla un gran projecte educatiu. Hi ha moltes més coses a explicar sobre aquest esdeveniment, però suggereixo que les busqueu al google, que si no, m’allargo molt.

2- Un altre projecte artístic: la inauguració de la galeria Albarrán Bourdais, a Maó, amb una exposició Christian Boltanski i una d’Angelika Markul. Aquesta galeria va començar a França, van fundar un centre de creació artística, Solo Houses, a Terol (Teruel también existe!), després van passar a Madrid i ara a Menorca. Totes les iniciatives artístiques han tingut ressò internacional i és molt probable que atreguin un tipus de turisme del que estem bastant faltats.

3- L’obertura al públic de Sa cova de s’aigo, a Cala Blanca.
Es tracta d’una cova d’uns 500 m de profunditat, dels quals se’n visiten uns 200. És com una petita delícia a l’estil de les coves d’Artà, amb el seu llac interior d’aigües absolutament transparents, on la temperatura és constant estiu i hivern. A més, es troba al bell mig de zona urbana, com un miracle de la natura.

4- La reobertura del Teatre des Born, a Ciutadella, amb la representació de La serva Padrona, de Pergolesi. No és l’únic teatre que ofereix òpera a Menorca. El teatre Principal de Maó, un dels més antics d’Espanya, també n’ofereix en temporada.

5- En poc temps s’han obert diversos hotels adreçats a un públic de bon gust, el que serà capaç d’apreciar les iniciatives culturals, el paisatge, la bona cuina i la tranquil·litat. El Nura, però, a 9 km de Maó, sembla que no serà un hotelet, sinó un hotelàs de 128 habitacions, però el promocionen com a sostenible, integrat al paisatge, construït amb materials de l’illa, etc. Un altre, l’Agroturisme de Rafal Rubí, al costat de les navetes, és un lloc ideal per a gaudir de l’illa. I si voleu un hotel més urbà, a Ciutadella n’hi ha més d’un amb encant, al centre més noble de la ciutat. L’últim que han obert, Ca’l Bisbe, instal·lat en un palau del segle XVIII que pertanyia al bisbe, està adossat a la Catedral. Jutgeu per les imatges.

Aquí m’aturo perquè aquest article s’ha desmadrat i segurament tots els lectors a qui Menorca importa un rave trobaran que no té cap interès. Només ho he volgut ressaltar per donar-me moral a mi mateixa, i per fer-ne difusió entre gent culta i respectuosa amb les terres que visiten, gent a qui agradi conèixer la manera de ser dels menorquins, la seva història, les seves qualitats, i a veure si de mica en mica anem atraient un tipus de turisme que no faci vergonya trobar-se'l a les platges o pel carrer.

No sé si totes aquestes novetats menorquines em trauran del pou o necessitaré alguna pomadeta amb els amics que em remunti la moral. No sé com serà possible, perquè ens han tornat a prohibir les reunions de més de sis o de deu, ja no ho sé. I reunir-me amb mi mateixa és bastant avorrit, la veritat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...