Passa al contingut principal

MEGABROT I MAXIMORRO


Durant els meus anys de vida laboral he dedicat el 90 per cent de les hores a batallar amb adolescents i n’he vist de tots els colors. Sempre m’ha semblat que les seves raons per comportar-se com ho feien mereixien ser escoltades, i que moltes vegades, moltes, eren els adults els que els havien malcriat, mimat, sobreprotegit i molt poc responsabilitzat.

Amb els anys la relació dels adolescents amb l’entorn ha canviat radicalment. Els pares ja no són els únics referents, ara tenen infinitat de models a les plataformes, a les xarxes, amb influencers i models més aviat lamentables. És cert que han hagut de suportar un confinament llarg i feixuc, que molts han sucumbit al desànim i han caigut en estats mentals delicats, però cap d’aquests motius justifica el que ha passat a Mallorca i a Menorca, així com a Tenerife, l’última setmana de juny.

Els fets són coneguts de tothom i no cal tornar-los a explicar. Només afegiré que per sant Joan jo era a Menorca i abans que es produís el desastre que va tenir lloc a Ciutadella la premsa ja avançava que es podria produir una situació perillosa: arribaven ferris des d’Alcúdia, 6 al dia, carregats de joves disposats a emborratxar-se i a passar la nit sencera de festa, tot i que les Festes oficialment estaven suspeses.

 Ningú va preveure que no s’agrupessin si no respectaven distàncies de seguretat ni mantenien les mascaretes, ningú els va posar cap impediment, ni les autoritats insulars ni les municipals. I el resultat ja el sabem. El mateix va passar a Mallorca, però a l’engròs. I a Tenerife. Ara bé, a qui hem de responsabilitzar?

M’arriba per whatsapp una declaració de la Cap d’estudis adjunta d’un centre públic de secundària, i coordinadora Covid del mateix centre. Amb tota la raó posa el crit al cel, però no especialment sobre els joves sinó també:

-          Sobre els pares (AMPAS i altres) que han permès que els seus fills s’embranquessin en uns viatges plens de risc.

-          Sobre les agències de viatges que no han posat cap condició a la manera de viatjar.

-          Sobre la premsa que ha qualificat els viatges de “viatges de final de curs” quan en la seva gairebé totalitat no han estat organitzats pels centres, al contrari, han intentat prohibir-los i en tot cas advertir-los dels perills.

Els instituts, i els centres escolars en general, han passat un curs escolar duríssim havent d’adaptar-se a les mesures protectores, des de les merament físiques (temperatura, ventilació creuada, grups reduïts, falta de mobilitat) fins a les pedagògiques (adaptacions didàctiques, classes online, gestió dels grups confinats, etc...) perquè a final de curs els surtin uns joves gallets que volen exercir la seva llibertat posant en perill la feina de tot un any. Però així és la vida, diria jo. Mal que ens pesi.

Un cop el desastre consumat i els contagis disparats, arriba l’altre despropòsit: protestar perquè el meu nen o la meva nena està confinat en un hotel. Doncs què s’esperaven? Els havien de deixar sortir lliurement perquè anessin escampant el virus per tot arreu? Als avions, a la Trasme, a la Baleària, amb tota la gent “nomal” al seu voltant respirant miasmes adolescents?

Mentrestant els confinats han donat mostres d’una gran responsabilitat: han passat d’una habitació a l’altra pel balcó, s’han fet portar alcohol a l’habitació, han exhibit la seva energia juvenil cridant i cantant a les terrasses i, sobre tot, han fet valdre el seu dret democràtic d’habeas corpus, que com ja se sap, consisteix en què jo puc fer el que vulgui perquè la meva llibertat està per sobre del dret dels altres a la seguretat sanitària.

Sento a la tele l’opinió d’una mare que ha recuperat el seu fill. Diu que, naturalment, quan arribi a casa li farà passar una PCR o un test d’antígens per comprovar que està bé, “després d’haver passat uns dies amb tota aquella gent...”. La culpa és de tota aquella gent, no del seu fill, ni d’ella. Un cop més infantilitzem els joves traspassant la culpa als contagiats, estigmatitzant-los com a les èpoques de la SIDA. Amb l’agreujant que ara les activitats de risc es coneixen perfectament i es poden evitar.

Les acusacions de segrest per part dels pares i la decisió del jutge de deixar marxar els que donessin negatiu ha estat present a totes les emissores, ràdios, teles i xarxes. S’ha convertit en tema estrella en part, suposo, perquè ha estat un cop duríssim a l’esperança que teníem de recuperar la normalitat. Menorca tenia una situació idíl·lica, hi havia la il·lusió de poder fer alguns actes per les Festes que permetessin recuperar una mica l’alegria, i l’últim que en sé és que el Consistori de Mercadal s’està repensant anul·lar els actes que havia previst.

En aquests moments en què escric això tinc la tele posada. Acaben d’informar que alguns negatius disposats a embarcar cap a València en un ferri especial per a ells s’han hagut de quedar perquè en l’últim control ja han donat positiu. Quants més marxaran pensant-se que són negatius i aniran escampant el virus al seu voltant? Tan difícil és que uns pares facin entendre als seus fills que el millor és passar la quarantena i estar segur que no contagies? Doncs sembla que sí. El virus de la “llibertat” s’ha apoderat de tal manera de la gent, d’alguna gent, que tremolo només de pensar fins on pot arribar la insolidaritat i l’estupidesa. Des de la llibertat de no trobar-te un ex, de prendre’t unes canyes quan i on et doni la gana o d’escampar el virus sense miraments arribarem a la llibertat d’escopir-li a la cara al que ens porti la contrària. Un gran avenç de la Humanitat!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...