TANCAT PER VACANCES

 

Ja fa dies que ha arribat l’estiu i amb ell es comencen a programar les vacances. Tot anava meravellosament bé fins que un grapat d’inconscients (joves, no tan joves, agències de viatges, etc...) van voler llançar la casa per la finestra i es van lliurar a celebracions descontrolades. I ara ho estem pagant, tornant a restriccions que semblaven acomiadades per sempre.

No obstant això, els que tenim una edat i vam anar a revetlles controlades i poc concorregudes ens hem lliurat de confinaments i contagis. Per això podem anar de vacances ja, no cal que ens esperem més, podem abandonar la ciutat i instal·lar-nos on més ens plagui. A mi, com tothom sap, em plau instal·lar-me a Menorca.

He arribat fins avui amb una disminució progressiva del ritme frenètic que he portat aquests mesos passats des que vaig crear el blog. La causa principal deu ser que tots anem tornant a la normalitat, jo que escric i vosaltres que em llegiu. Tinc poc interès en les coses que m’envolten com per fer-hi reflexions. No he vist pel·lícules, exposicions o llegit llibres que siguin prou interessants com per parlar-ne, no he fet res digne de ser comentat, i a més a més, tinc mandra. Vaig crear el blog en un moment delicat emocionalment, i el confinament em va donar energia per compartir amb els amics allò que no podia fer de paraula. Però això s’ha acabat. Si les coses no es torcen molt, la setmana que ve ja estaré instal·lada plenament als meus dominis balears, molts dels amics ja m’hi estan esperant, i ja parlem de recuperar les trobades que l’estiu passat no vam poder fer. Tots som majors (com diuen allà), estem vacunats, continuem observant les mesures de seguretat (mascareta, aire lliure, mans rentades, etc.) i ens espera un mar infinit que ens acompanyarà durant tot l’estiu.

Tantes explicacions per dir que probablement les meves aportacions al blog seran mínimes. No em comprometo (davant de mi mateixa) a res. Faré el que em sembli. Si trobo tema, el parlo. Si no, no. Tampoc no sé si al setembre continuaré. Tinc algun projecte al cap que potser tiraré endavant a l’estiu, o a la tardor. Em vull desfer una mica d’aquest passat immediat que em lliga emocionalment a la pandèmia i a altres coses. Ha estat bé mentre ha durat, però res no és etern. Potser ara em poso transcendent i demà passat em sembla que tinc el tema del segle per comentar. Per això em dono la llibertat de decidir sobre la marxa.

Fins ara cada setmana treia un o dos articles. Com ja he dit, a partir d’ara no sé què passarà. En tot cas, quan en trec un el penjo al twitter, així hi ha gent que se n’assabenta immediatament. Si no, podeu anar provant a veure si hi ha novetats.

Acabo, però, amb dues recomanacions: un llibre i una pel·lícula.

LLIBRE: Anna Burns, MILKMAN. Ed. Alianza. Es tracta d’una novel·la completament diferent del que he llegit fins ara per l’estil que l’autora, irlandesa resident a Gran Bretanya,  ha decidit donar a la narració. Sense mencionar en quin país té lloc l’acció, queda clar que és a Irlanda del Nord, en una ciutat com Belfast, els anys dels enfrontaments més durs entre catòlics i protestants. Cap personatge té nom (el medio novio, el tercer cuñado, la hermana pequeña, el lechero, las mujeres de los asuntos, etc.) per expressa voluntat de la narradora, una noia d’uns vint anys, que pertany al grup d’una religió en concret (la catòlica, però no s’esmenta) i que no vol veure’s implicada políticament en res, tot i ser testimoni lúcid de la realitat irlandesa i especialment del sector catòlic. A internet trobareu més d’una ressenya que parla d’una novel·la sobre l’assetjament; no en feu cas, no és el tema principal ni molt menys. És una novel·la sobre la convivència, sobre els prejudicis, sobre l’opressió i sobre la llibertat. A més a més, està escrita en clau irònica. Utilitza un llenguatge col·loquial ple d’expressions típiques de la llengua familiar: “El día que fulano de tal me apuntó al pecho con una pistola, me dijo que daba asco y amenazó con pegarme un tiro fue el mismo día que murió el lechero. Se lo cargó una de las brigadas del Estado y a mí que matasen al tipo me dio igual”. Aquest és el començament.

Llegir-lo en anglès deu ser un plaer enorme, però si opteu per una traducció, que sigui la castellana. És excel·lent i, segons m’han dit, millor que la catalana. Si no teniu lectura per aquest estiu, us l’aconsello ferventment, és un llibre esplèndid.

PEL·LICULA: Emmanuel MOURET, “Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait” (Las cosas que decimos, las cosas que hacemos). Per als que van a les sales de cine, que no es perdin aquesta pel·lícula francesa, hereva d’Eric Rohmer en la factura i en la temàtica, però original en la trama. Dues persones joves es troben compartint casa uns dies i s’expliquen les seves històries amoroses, els seus fracassos, les seves aspiracions. Com a bon deixeble de Rohmer, el director fa parlar els personatges en diàlegs brillants i vertiginosos, i el que al començament són teories sobre l’amor i el desig acaba sent un mosaic de diferents aspectes de la relació amorosa: l’amor i el desig també, evidentment, però altres coses com la fidelitat, la mentida, la gelosia, l’atracció, la renúncia, la frustració, tot plegat amb la intervenció de l’atzar, que com una mena de deus ex machina fa que el guió giri cap a una banda o cap a una altra. Dues hores de plaer, i doblament plaer si podeu seguir-la en francès i deixar-vos portar per unes veus que no són les d’uns joves que es mengen les síl·labes, sinó de francesos educats que parlen dels seus sentiments amb el cor a la mà. NO US LA PERDEU!!!