UN REGAL ENVERINAT

 

La meva família, que és molt empàtica, quan va veure que estava una mica deprimida, en lloc de regalar-me pel meu aniversari un pack 3x1 per al psicòleg va decidir regalar-me una altra cosa, esperant acabar amb mi i amb els meus problemes per la via del pànic. Era un regal enverinat, perquè ells feien veure que em volien fer feliç però en realitat esperaven que la por em fes tirar-me pel balcó, i així problema resolt! Però no els ha sortit bé, perquè malgrat estar absolutament espantada, he resistit com una heroïna fins al moment fatídic d’executar el regal. Sabeu de quin regal parlo? Una experiència voladora al túnel del vent!

Feia dies que no les tenia totes, perquè a mi m’agraden les emocions fortes, però ja no tinc vint anys i no sabia si el cos, el cap, l’estómac reaccionarien bé o malament. És veritat que l’estiu passat em vaig tirar pel kamikaze, tobogan gairebé vertical que et porta a l’aigua mig a cegues, però això de volar... I si s’apaga el motor i caus esclafat contra la reixa? Com a les pel·lícules de dibuixos animats, el gat de Tom i Jerry estampat contra terra era la imatge que em venia al cap. Però tot ha estat molt diferent!

Quan arribes omples un qüestionari i una de les coses que pregunten és si has tingut alguna lesió d’espatlla. En el meu cas, luxació i fractura de tròquiter... fa trenta anys. He hagut de signar un full de descàrrec de responsabilitats, perquè si no, no volo. La força del vent es dirigeix sobre tot a les espatlles i als braços.

Estalvio tots els passos que s’han de fer fins que entres a la gàbia i et tires a la pista com si et tiressis al buit. He de dir que anava ben acompanyada, amb els meus dos nets preadolescents, un a cada banda, perquè quedi clar que tenen una àvia marxosa i valenta. No les tenia totes fins que al moment de notar el vent contra el meu cos he tingut una sensació agradable i de total domini, perquè no t’adones que el monitor t’acompanya i t’ajuda a agafar la posició adequada. En el meu cas crec que l’he aconseguit de seguida, i veia la família  a través del vidre fent-me senyals que ho feia bé! La llàstima és que dura molt poquet. Però hi ha torna! Si la primera experiència t’ha agradat te n’ofereixen una segona en què un monitor t’ajuda a pujar en espiral fins a dalt de tot del túnel. Això sí que mola! Quan estàs a dalt de tot i veus com vas baixant donant voltes com si fossis una fulla és una sensació indescriptible. Ho fas dos cops i fora. Una altra vegada penses que ha estat molt curt. Jo m’hi hauria quedat per fer-ho una vegada darrere l’altra, tot i que quan aterres tens tot el cos en bombolles, com si t’haguessin injectat aigua de Vichy a les venes. No dura gaire, però és una sensació curiosa.

                                                        Aquesta amb el casc nº 29 soc jo!

En fi, que m’ho he passat bomba, com una àvia adolescent amb les hormones desfermades, una injecció de dopamina que em donarà marxeta per uns quants dies. Després, dinar familiar al xiringuito El Calamar, davant del mar, amb llobarro, paella, cervesetes i gelats. Un dia complert. Gràcies, família! Quan vulgueu ho repetim!.