ARA SÍ, REALITAT, FICCIÓ, ENGANY, FRAU…

 

Como decíamos ayer… (perdó per la broma), l’altre tema diguem-ne filosòfic que m’ha donat per explorar (o més aviat als profes dels cursos online) és el de si podem tenir accés a la veritat o si només podem copsar una aparença de la realitat. ¿Podem tenir accés al coneixement o ens hem de quedar amb les creences, de les quals tenim una seguretat absoluta, per això són creences? Mai el tema de la dicotomia veritat/mentida no havia tingut un predicament tan alt com ara. Recordo les meves èpoques a la Facultat en què discutíem si els filòsofs del segle XVII estaven més encertats si creien que podien accedir al coneixement a través de l’experiència (empiristes) o a través de la raó (racionalistes). Sigui d’una manera o d’una altra, la veritat és que els avenços que s’han fet en el camp del coneixement i de la ciència  són innegables, des de les explicacions sobre l’origen de l’Univers fins a com curar la tuberculosi (per posar un exemple). Sobre el primer potser encara ens descobriran coses noves els segles vinents; sobre la penicil·lina crec que ja està tot dit.

En èpoques molt antigues es fiava el coneixement a l’existència d’unes persones que tenien somnis premonitoris o que connectant amb els déus eren capaços d’actuar com oracles i predir el que passaria. Se’n recullen exemples  a les obres de la mitologia clàssica, ja sigui grega o hebrea. Actualment ni tan sols les pitonisses tenen credibilitat, en canvi hi ha profetes autoproclamats que escampen unes mentides de l’alçada d’un campanar i no obstant això tenen audiència i un munt de seguidors. Què és el que fa que ens creguem uns fets i no ens en creguem uns altres? Podem estar segurs que el que cadascú de nosaltres dona per bo és realment la veritat? Si fos així, per què hi ha tants imbècils que es creuen les mentides? He llegit un article de Mark Lorch que recomano i que va sortir a El País a l’agost del 2017. Portava per títol “Por qué la gente cree en las teorías de la conspiración y cómo conseguir que cambie de opinión”.

Sembla ser que la ment humana necessita reconèixer unes pautes que li donin seguretat, amb el risc d’equivocar-se i de veure relacions de causa-efecte allà on no n'hi ha. També és evident que l’home és un animal social i concedeix més importància a la seva posició en la societat que al fet de tenir raó. La Història està plena de savis que han lluitat contracorrent, i moltes vegades amb el risc de la seva pròpia vida, per defensar idees contràries a les creences de les masses, idees basades en coneixements científics que no s’han acceptat com a bons fins molts anys més tard. No els ha importat quedar com el que ara en diríem “frikis”, gent marginal allunyada del ramat que creu en una altra veritat i que, efectivament, està en possessió de la veritat. Estem a l’època de la post-truth, (el meu net entenia “de l’apòstrof” i preguntava què volia dir) en què els fets objectius influeixen menys en l’opinió pública que les crides a les emocions i a les creences personals.

Podem o no podem accedir a la veritat? Al llibre “Sobre verdad y mentira en sentido extramoral” Nietzsche diu:

"¿Qué es entonces la verdad? Una hueste en movimiento de metáforas, metonimias, antropomorfismos, en resumidas cuentas, una suma de relaciones humanas que han sido realzadas, extrapoladas y adornadas poética y retóricamente y que, después de un prolongado uso, un pueblo considera firmes, canónicas y vinculantes; las verdades son ilusiones de las que se ha olvidado que lo son; metáforas que se han vuelto gastadas y sin fuerza sensible, monedas que han perdido su troquelado y no son ahora ya consideradas como monedas, sino como metal."

Aquestes reflexions venen al cas a l’hora de valorar l’última pel·lícula d’Orson Welles, F for fake (1973). Ja d’entrada la pel·lícula, que es presenta com un documental, és un fals documental que planteja la lluita entre la realitat i la ficció. A partir de diversos documents i entrevistes explica la història d’Elmyr de Hory, un falsificador d’obres de Picasso, Modigliani, Matisse i altres, molts altres, des del punt de partida de la creació. No copia, inventa. Crea nous picassos, nous matisse, nous modiglianis amb la mateixa genialitat que els seus autors originals. Si alguns dels seus autors falsificats van tenir una trajectòria curta, per què no incrementar la seva obra afegint pintures que ni els experts aconsegueixen identificar com a falsificacions? Quin és el valor d’una pintura si no és el que el mercat li dona? Per què pagar milions per un picasso si d’Hory te’n fa un per 10.000 $? Les falsificacions de d’Hory es cotitzen als mercats de l’art i han sigut adquirides per museus de primera fila.

Orson Welles ja va mostrar la seva genialitat a l’hora d’enganyar amb un dels primers fake de la història dels mitjans: la retransmissió de la fabulació “La guerra dels mons” de H.G. Wells com si fos real, causant el pànic dels oients de la CBS que aquell 30 d’octubre de 1938 escoltaven la ràdio abans d’anar a dormir. No és d’estranyar que uns anys després aconseguís finançament per filmar Ciudadano Kane (1941), la seva primera i genial pel·lícula.

M’agrada la comparació que fa Nietzsche entre la “moneda troquelada”, i per tant amb un valor determinat, i la moneda gastada que ja només té el valor del metall. Dos conceptes em venen al cap: el palimsest i el “pentimento”. Són dues maneres diferents de reutilitzar un objecte real. En el palimsest es reutilitza un document que es considera que ja no té interès, s’esborra i s’hi escriu al damunt. El “pentimento” és una tècnica utilitzada pels pintors que es “penedien” d’allò que havien pintat i hi pintaven una altra cosa a sobre. Quan rascaves una mica (o bé amb raigs X) apareixia l’obra original. Quina és la veritat? La primera? La segona? A vegades el que ha sorgit de sota la segona pintura ha tingut més valor que la capa superior.

S’ha dit sovint, o ho deia Goebbels,  i en l’època de Donald Trump ho vèiem cada dia, que una mentida repetida moltes vegades es converteix en veritat. Francament, a mi sempre m’ha semblat una imbecil·litat, però reconec que a ell li ha donat resultat. Comparo els seus seguidors amb els nens petits que demanen una i altra vegada que els expliquis el mateix conte. El meu net de quatre anys quan arriba a casa se’n va al prestatge on tinc els contes, en treu tres, sempre els mateixos i em diu: àvia, explica-me’ls. El primer és el de la Ventafocs, un llibre preciós que quan l’obres té decorats en relleu on tenen lloc els fets. La història no admet gaires canvis, tothom la sap i tothom l’explica igual. El segon (Formigues a la cuina) i el tercer (Spider sandwiches) admeten més interpretacions, sobre tot el dels entrepans de tota mena de coses repugnants que es menja un monstre i que com que està en anglès i el meu coneixement de noms de bèsties repugnants en anglès és moderat, no sempre li tradueixo de la mateixa manera. Però ell té clar què fan les formigues, què menja el monstre i què no li agrada (les cols de Brussel·les) i si li canvies alguna cosa et diu que t’equivoques, que la veritat és una altra. Som tots com nens que volem sentir les veritats que ens agraden i que les que no ens agraden les considerem mentides? Estem disposats a admetre que allò que crèiem real, aquella veritat tan incontrovertible, resulta que no ho és?

Un petit detallet més sobre les dificultats de saber si estem en un món real o somiat: la pel·lícula Hierro 3, del coreà Kim ki Duk (mort recentment de Covid) ens deixa aquest missatge final:

Un fet molt recent, que no té a veure amb les meves activitats filosòfico-cinèfiles sinó amb la situació actual, és la convocatòria de les eleccions catalanes. No entraré a discutir si era millor el 30 de maig o el 14 de febrer, però una cosa que sembla tan insignificant s’ha utilitzat com a motiu per denunciar la ingerència de la justícia en la política, del govern de l’estat en la justícia, del menyspreu de la voluntat sobirana del Parlament de Catalunya i d’un 155 encobert. On és la veritat en tot aquest galimaties? Realment es creuen que el TSJC ha pres una decisió per afavorir determinats partits i perjudicar-ne d’altres? He llegit opinions de persones qualificades de tendències oposades admetent que el TSJC no tenia més remei que fer el que ha fet. Si ho ha fet amb prou diligència o amb poca, no ho discutirem, però la idea del TSJC imposant un nou 155 ha circulat per molts mitjans i se li ha donat credibilitat. On és la veritat? La sabrem alguna vegada?

Ja per acabar, un dels temes que citava a l’escrit anterior era el de la consciència de la mort i la seva acceptació. Tant a la novel·la de Philip K. Dick com a la pel·lícula Blade runner els androides no volen morir. I què són aquests androides literaris sinó rèpliques de nosaltres, els humans? Nosaltres no tenim contra qui rebel·lar-nos perquè per començar no tenim cap seguretat que existeixi un Creador. A qui hem de suplicar una mica més de vida? Aquest tema no només me l’han suggerit els androides sinó dos exemples propers que desgraciadament estan a les portes de la mort. El primer, Arcadi Oliveres, un professor universitari i activista que ha estat sempre al costat dels desvalguts, expresident de Justícia i Pau, i que ara confessa “Són els meus últims dies però són feliços” (Ara, diumenge 7 de febrer). Malalt de càncer en fase terminal, encara la mort amb enteresa, accepta el que és irreversible i dóna un exemple als que l’envolten.

El segon és la mort anunciada d’una amiga que fa anys que arrossega una malaltia que ha portat amb una dignitat i una fortalesa que ens ha deixat a totes sense paraules. Viu fora de Barcelona i per culpa de la pandèmia fa temps que no ens podem veure. Les nostres últimes trobades, tot i que ja estava malalta, van ser una injecció de moral quan la vèiem tan plena d’entusiasme i tan poc enfonsada pel temps que li quedava. En més d’una ocasió ens ha semblat que s’acabava i ha revifat un i altre cop. Però crec que ara és diferent. Ens ha enviat un missatge per whatsapp, que és l’únic canal que de moment ens està permès, per acomiadar-se de nosaltres, les 10 amigues que vam acabar juntes el batxillerat. Diu: “tinc assumit el que està per venir i ho accepto”. No desitjaria res més a la vida que arribar al final amb aquesta lucidesa, acceptant l’inacceptable i reconeixent que som finits i que, a última hora, potser el que de veritat compta és la vida que hem tingut i no la mort que ens espera. Portarem al cor aquesta amiga, la primera de nosaltres que desapareix, la que haurà estat un exemple que cap de nosaltres sabem si el podrem seguir. (Quan ja tenia escrit això ens assabentem de la seva mort. El comiat ha sigut molt dur. Era una persona excel·lent. Descansi en pau. Sempre tindrà un lloc al nostre record).

Aquests dos exemples, afegits a les persones del meu entorn que han mort recentment, sigui per la Covid o par altres causes, han aportat una mica més de tristesa a una situació ja de per sí desmoralitzadora, impossibilitats com estem de fer costat als familiars, de sostenir la mà de l’amiga, d’aportar una mica de consol o fins i tot de rebre’l. Són temps difícils que ens quedaran gravats a l’ànim fins que nosaltres mateixos comencem a desaparèixer.

Aquí s’acaben les meves vel·leïtats filosòfiques. Miraré de trobar un tema més alegre per a la setmana que ve.