Passa al contingut principal

EL CERVELL O LES VÍSCERES? Quo vadis, Catalunya?

 

Si una cosa tenia clara quan vaig decidir fer públiques les meves impressions a través d’aquest blog és que m’havia de guiar per la raó i no per les emocions. Això no vol dir que no pogués donar importància a les emocions, al contrari, sinó que abans de donar per bones les impressions que rebia a través de les emocions les havia de fer passar pel cervell i analitzar-les, estar segura que no em deixava emportar per rampells d’ira o de revolta contra determinades coses sense abans analitzar-ne les causes i les raons.

Avui fa una setmana que es van celebrar les eleccions a Catalunya. Unes eleccions de les quals se n’esperava molt amb el convenciment que no servirien per a res. No cauré en el parany de voler interpretar uns resultats que els diaris i els politòlegs han comentat i analitzat a bastament. Uns resultats només tenen valor real en funció dels escons que ha tret cadascú, i tant li fa si en vots els resultats eren uns altres. I si no, que li expliquin a Pasqual Maragall quan el 1999 va treure més vots que CiU però no va poder governar. Aquesta vegada s’ha celebrat molt que per fi els independentistes han tret més vots que els que no ho són (i no els penso agrupar amb el nom d’”unionistes”, “constitucionalistes”, “botiflers” o qualsevol altre adjectiu pejoratiu que des d’una banda s’intenta qualificar els de l’altra). Uns estan a favor de la independència i els altres, no, i tant dret  tenen al seu punt de vista els uns com els altres. El que és inqüestionable del resultat, s’interpreti com es vulgui, és que la participació ha baixat de manera radical i que el bloc independentista ha perdut més de 600.000 vots. També C’s i PP, només faltaria. Al marge de la por de sortir a votar per culpa de la pandèmia, és evident que hi ha hagut una actitud de “ja us ho fareu”, com hi havia estat a gairebé totes les eleccions autonòmiques (si ho comparem amb les generals o les municipals) excepte les del 2017. I això no és bo per a la política, votis com votis. Que gairebé la meitat de la població hagi donat l’esquena als polítics només és una mostra del mal concepte en què els tenen i de la poca confiança que generen. Està justificada aquesta falta de confiança?


Encara no havíem passat dos dies paint els resultats que el raper Pablo Hasel és detingut i empresonat. Coincideixen entre dilluns i dimarts l’absolució de Cristina Cifuentes, l’exigència de la Fiscalia de revocar el tercer grau per als presos independentistes, la reclamació de lliurar les obres del museu de Lleida al govern aragonès i l’empresonament del raper. Unes quantes bombes judicials sense importància... Jo no soc ningú per jutjar si les sentències o les reclamacions són justes o no, però sí que tinc criteri per avaluar la resposta del govern de la Generalitat als aldarulls que es van organitzar un cop Hasel va ser detingut. I jo em pregunto, a veure, els Mossos són una ONG que acompanya les velletes quan travessen el carrer i baixen els gatets que s’han enfilat als arbres o són les forces d’ordre públic que de manera democràtica però ferma han de vetllar pels interessos de TOTA la població? Actuen pel seu compte després d’haver votat en assemblea si tiraran bales de foam o llançaran gasos lacrimògens o tenen uns superiors dirigits políticament per un conseller d’interior que té l’obligació de tenir una política i uns criteris clars? És que jo ja m’he perdut i no sé a qui he de fer cas.

No he tingut mai a les mans una arma de foc, ni ganes, però he vist moltes pelis de lladres i serenos i sé que un pot dirigir l’arma en diverses direccions: cap a terra, cap a la persona que té al davant, o cap al cel. No sempre ha funcionat voler espantar els manifestants dirigint els trets cap al cel o cap a terra, perquè la bala ha rebotat i ha ferit. Però en el cas de dimarts passat no sembla que fos així. És veritat, els manifestants tiraven ampolles de vidre contra els Mossos i aquests s’hi van tornar. Si una cosa va ser lloable el 1r d’octubre del 2017 per part dels Mossos va ser l’explicació donada davant del Suprem i també davant de l’Audiència Nacional que els Mossos tenien l’ordre de no causar un mal major. Disparar contra una noia, per més ampolles que tirés, és un mal major. I desgraciadament no és la primera vegada que fan perdre un ull a un manifestant  disparant aquest tipus de projectil. Però el que és del tot inconcebible és que el mateix govern que els envia a reprimir els atacs a botigues, establiments bancaris i mobiliari urbà sigui el que després els deixi amb el cul a l’aire i digui que s’han de revisar els protocols. Quina mena de govern tenim? Què deuen pensar els ciutadans europeus quan veuen que un partit que pretenia governar un nou estat d’Europa no té ni idea de com protegir la població dels atacs vandàlics d’una minoria?  Vergonya em fa de pertànyer a una comunitat que si bé no fa tampoc tants anys encara era un model de convivència i d’emprenedoria s’ha convertit en un reducte d’inútils i eixelebrats.

Ara, però, canvio de registre i vaig a buscar les causes de tanta violència. Ja passo d’analitzar si els que ens governen ho fan bé o malament (i quan dic els que ens governen em refereixo als de Catalunya i als d’Espanya, que déu n’hi do l’espectacle que estan oferint). Veig als diaris i a les teles que hi ha qui intenta trobar una explicació a l’actitud d’aquests joves (amb una gran quantitat de menors) que ho cremen i destrossen tot. He vist que en donen quatre motius que, al meu parer, tenen força versemblança:

-          Una revolta a favor de la llibertat d’expressió concentrada en l’exigència de la llibertat del raper Hasel

-          Una frustració pel resultat de tres anys de procés durant els quals la independència s’ha vist cada cop més lluny

-          Un malestar profund per les restriccions causades per la pandèmia que els ha tancat els seus espais de socialització

-          Una ràbia creixent per la constatació de la falta d’expectatives professionals, oportunitats laborals i atur creixent

Aquests joves no tenen por de res, no tenen res a perdre, i s’enfronten a la policia com si fos el drac de sant Jordi, un Leviatan que han de vèncer per accedir al seu món ideal.

Com es pot lluitar contra això? L’única solució és posar al seu abast tots els recursos disponibles per desenvolupar projectes que els integrin, des de projectes educatius (potenciant, per exemple, la Formació professional a fons) com projectes laborals, aprofitant uns fons que han d’arribar de la Unió Europea (Next Generation) per pal·liar la crisi generada per la pandèmia. Aquests joves que ara trenquen aparadors, saquegen comerços, cremen contenidors i vehicles no són intrínsicament perversos, són joves desesperats. Això vol dir que els hem de tolerar els seus abusos? Per descomptat que no, al contrari. Han de saber que qui malmet els béns d’altri, públics o privats, incorre en un delicte, i en una societat democràtica, els delictes es castiguen. Però com els volem fer entendre que el que fan està malament si ens arruguem davant la seva violència i en donem la culpa als Mossos? Una formació política demana la dissolució de la Brigada Mòbil (Brimo) sense contemplacions. Si a uns manifestants d’extrema dreta els dona per anar a cremar, posem per cas, els locals dels partits independentistes, qui voldran que els defensi? El somatent?

El tema de l’actuació policial en una societat democràtica és sempre controvertit. Jo mateixa, racionalment, crec en la bona fe de les forces de l’ordre, però emocionalment m’hi rebel·lo, segurament per la meva experiència amb la policia franquista. Però per més de superesquerres que sigui, de cap manera no puc entendre que un govern no actuï en estreta col·laboració amb la seva policia. Que s’ha excedit en les seves atribucions? Que ha causat un mal major que el que pretenia evitar? Que es parli al sí del govern, que es revisi el que s’hagi de revisar, però que es faci pinya al voltant de les forces de seguretat. Altrament, això serà Can pixa, com de fet està passant. Si els ciutadans de bé, que som la majoria, perdem la confiança en la capacitat del govern de defensar els nostres interessos, i la pau i la seguretat són un interès de primer ordre, no cal que ens demanin que anem a votar. Ens prendrem la justícia per la nostra mà, farem el que ens donarà la gana i potser un dia no massa llunyà agafarem la torxa i la tirarem per damunt de la tanca del jardí del President del govern de torn.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...