SOBRE LA IDENTITAT I ALTRES QÜESTIONS...

Avui, per exigències del guió, entraré una mica en el terreny de la filosofia, que és un terreny que vaig abandonar a tercer de carrera perquè ja no era obligatòria i m’agradava més la literatura. De quin guió són les exigències? Doncs del guió de la meva vida, que des del 14 de març del 2020 no para de donar-me ordres o de prohibir-me coses. Sempre he pensat que quan era petita no vaig viure la vida sinó que la vida em va viure a mi. Fins que no vaig començar a prendre decisions pel meu compte (que generalment eren per portar la contrària als pares o als profes) no vaig tenir la sensació que vivia la vida amb llibertat. L’acte de rebel·lia conscient més antic que recordo va ser a la revàlida de 4t en què vaig decidir fer els exàmens amb la lletra que em donava la gana i no amb la cal·ligrafia amb què ens obligaven a l’escola. Vaig inclinar el paper en sentit contrari i també la lletra, cap a l’esquerra, que quedés clara l’afirmació de la meva voluntat de contradir.

Amb els anys, per sort, vaig redreçar una mica la lletra i vaig orientar els actes rebels en altres direccions. I ara, a l’edat provecta en què em trobo, em tornen a donar ordres que em vull saltar, però que no em salto, i tinc el desig d’enviar-ho tot a rodar però no ho faig, de manera que un altre cop la vida m’està vivint en lloc de viure-la jo. He de dir, però, que no em puc queixar perquè tota l’energia que no gasto sortint fora de casa i veient amics i familiars, la gasto a casa pensant i rumiant. I entre les activitats online, les sèries i les pelis, els llibres i els articles i també per què no dir-ho, alguna cosa que somio, m’he trobat reflexionant sobre temes que són més propis de la filosofia que de la literatura.

Estan una mica barrejats, no sé si els sabré lligar per oferir un discurs intel·ligible, però vist que se m’han colat fins i tot en els somnis, he pensat que potser en podria treure partit. Són temes com la identitat, la realitat, la ficció, l’engany, la percepció, la consciència de la mort... Quasi res! Tots aquests temes s’han ajuntat en pocs dies en lectures i pel·lícules més aviat antigues, notícies de primer ordre arran d’eleccions i altres fets polítics d’arreu del món, teories conspiranoiques incloses...

Comencem per la identitat. Us heu preguntat qui sou? N’esteu segurs que sou qui us penseu ser? I si la percepció que teniu de vosaltres mateixos no coincideix amb la que tenen els del vostre entorn? Sou humans? Sou androides tan perfectes que ni els que us han fabricat us poden distingir a no ser que us facin el test corresponent? A la novel·la de Philip K. Dick “Els androides somien xais elèctrics?”, que va donar origen a la pel·lícula Blade runner (R. Scott, 1982), escrita el 1968 es planteja la dualitat entre els humans i uns robots, androides o animals, que no es diferencien en res, exteriorment, els uns dels altres. Els robots tenen una obsolescència programada al cap de quatre anys de la seva creació, però com que estan tan ben fabricats tenen els mateixos sentiments i anhels que els humans i, per tant, no volen desaparèixer. A la pel·lícula, però, els guionistes han donat als robots revoltats contra el seu creador una dimensió més transcendent. Els exemplars que queden de Nexus 6, i sobre tot l’encarnat per Rutger Hauer, no volen desaparèixer, es neguen a ser androides i volen que se’ls accepti entre els humans, que no obstant tenir la seva obsolescència programada, com l’hi tenim tots, el marge de la seva existència és bastant més ampli. Les últimes paraules de l’androide encarnat per Rutger Hauer són: “He vist coses que vosaltres no creuríeu. He vist assaltar naus en flames més enllà d’Orió. He vist raigs-C brillar en l’obscuritat de la porta de Tanhäuser... Tots aquests moments es perdran en el temps com llàgrimes en la pluja. És hora de morir.” La percepció que té de la seva identitat com androide és més transcendent que la que té Decker d’ell mateix, el blade runner que el destrueix?

M’he trobat també amb dues pel·lícules que tracten de la identitat però des d’un punt de vista individual. La primera, Persona (Ingmar Bergamn, 1966) ens mostra dues dones, pacient i infermera, a qui l’estada en una casa aïllada al costat del mar anirà transformant fins al punt que la personalitat d’una entrarà en la de l’altra i no sabrem distingir-les, com de fet li passa al marit de la pacient, que en la seva visita pren a l’infermera per la seva muller. Ja sabem que la paraula persona significa màscara, i amb aquesta màscara ens mostrem als que ens envolten. Qui és el jo i qui és la màscara? Podem considerar que existeix un jo si no tenim davant un tu? Podem intentar tenir diferents màscares segons davant de qui actuem? De fet, a la pel·lícula la pacient no obre la boca en tota l’estona, només la infermera va parlant, i a mesura que passen els dies es transforma la seva personalitat com si les seves confessions a la pacient fossin una mena de sessió de psicoteràpia. Fins al final no sabrem quina és la causa que produeix l’angoixa que ha fet emmudir la pacient, un fet de la seva vida que arrossega a contracor des de fa anys.

Què passa quan resulta que tenim la identitat duplicada? Som una ànima en dos cossos? Si els cossos tenen l’ADN idèntic, les ments tenen la mateixa identitat? Tindrem el mateix caràcter, serem sensibles als mateixos estímuls, ens revoltarem contra les mateixes injustícies? Pregunteu-ho a David Cronenberg que al 1988 ens ho va intentar explicar a la pel·lícula Inseparables. S’han fet moltes pel·lícules sobre bessons idèntics però en general més aviat eren comèdies on els protagonistes es valien de la seva semblança per enganyar i fer trampes. No és el cas d’Inseparables. Aquí la identitat compartida arriba fins a la simbiosi psicològica, un viu dins de l’altre i adopta les debilitats de l’altre per acabar morint l’un en mans de l’altre en un simulacre de separació que en realitat és un desig de tornar junts al claustre matern. Malgrat les diferències de caràcter, fins i tot la lleugera insinuació que un seria el mascle (Elliot) i l’altre la femella (Berverly), en realitat acaben mostrant-se tan inseparables com uns germans siamesos que en lloc de buscar la individualitat, com ens sembla que voldríem fer nosaltres, s’enfonsen junts en l’abisme.

Un altre aspecte en la recerca de la pròpia identitat ens la donen els anomenats mindfuck films. Són pel·lícules (sovint provinents de novel·les) on els personatges tenen alguna alteració mental que els impedeix veure la realitat i veure’s ells mateixos tal com són. Exemples: Shutter island, (M. Scorsese, 2010), Memento (C. Nolan, 2000), Origen (C. Nolan, 2010),  Los otros (A. Amenábar, 2001), El sexto sentido (M. Night Shyamalan, 1999), Múltiple (M. Night Shyamalan, 2016) Mulholand Drive (D. Lynch 2001), El maquinista (Brad Anderson, 2004), i tantes altres... En alguns casos el desconcert del protagonista davant del dubte de la pròpia identitat és tal que l’espectador desitja que s’acabi la pel·lícula d’una vegada i pugui tornar al confort del reconeixement de la seva pròpia. Moltes vegades l’espectador es desconcerta perquè tampoc no sap si està en la realitat o en el somni.

Per acabar amb el tema de la identitat, i també perquè les meves activitats en línia m’hi han portat, hi ha la qüestió de la identitat col·lectiva, la identitat que comparteixen uns grups que se senten com a part d’una col·lectivitat amb una història comuna però també amb uns drets comuns. Normalment aquests grups es defineixen com oposició a d’altres i és en aquest moment quan s’embolica la troca. Aquests darrers anys ho hem pogut veure en les lluites identitàries que ens han portat a extrems molt dolorosos, que es podrien definir amb aquella dita de qui no està amb mi està contra mi. És molt interessant llegir el llibre d’Amin Maalouf Identidades asesinas (Alianza Editorial, 1999) per adonar-nos que brandar la identitat nacional, ètnica, religiosa o de qualsevol mena que exclogui el contrari només porta al fracàs i al desastre. Construir un país sobre la base del nosaltres enfrontat a l’ells no podrà ser mai una opció vàlida. La proposta de Maalouf és interessant però una mica utòpica: “Caldria animar a tot ésser humà a assumir la seva pròpia diversitat, a entendre la seva identitat com la suma de les seves diverses pertinences”. És veritat que ell, com a libanès i francès alhora, parteix d’una realitat infinitament més complicada que la nostra, i demana aquesta solució per a “aquelles persones la cultura d’origen de les quals no coincideix amb la cultura de la societat en què viuen”. No és el nostre cas pel que fa al conflicte identitari que ens ha dut a l’atzucac, però si volem integrar aquells que han arribat procedents d’altres cultures, potser serà necessari que ens ho plantegem com Amin Maalouf.

Ara m’adono que el tema de la identitat ha donat per moltes pàgines i no voldria avorrir-vos. Fa poc he llegit una entrevista a Milena Busquets arran de la publicació del seu nou llibre Gema / Gemma (Anagrama / Amsterdam) on deia que avorrir a la gent amb els teus escrits és imperdonable. A mi ella em va avorrir bastant amb la seva primera novel·la También esto pasará, però no li tindré en compte. En canvi li faré cas i m’aturaré aquí per no avorrir-vos jo a vosaltres, amb el compromís de continuar ara mateix, en un altre post, les meves reflexions sobre la realitat, la ficció, l’engany i tot això que ara està tan de moda. Ens veiem demà!