ÉS L'EDUCACIÓ, ESTÚPID!

 

Un cop més, endreçant aquests papers i documents que ja he mencionat en altres ocasions, n’ha aparegut un que m’ha cridat l’atenció; és un article publicat a El País el 31 de gener del 2007 titulat “75è aniversari de l’Institut-Escola”. És un article d’Oriol Bohigas, arquitecte, i president de l’Ateneu barcelonès del 2003 al 2011. No és la meva feina llegir els articles que em cauen a les mans, només arxivar-los en funció del seu contingut i seguint un criteri coherent. Sovint amb el títol en tinc prou. Però aquest article, precisament perquè el tema tocava la professió que he exercit durant més de trenta anys, m’ha cridat l’atenció i l’he llegit.

Reivindicar l’Institut-Escola en l’actualitat pot semblar una mica fora de lloc, ja que se suposa que estem en plena democràcia i que la Generalitat té competències plenes en Educació. Per aquest motiu no ha de tenir problemes per aplicar uns principis que ja a l’any 31 del segle passat havia aplicat quan va crear aquella institució. Mirem una mica com va anar la cosa.

L’any 1931 la Generalitat de Catalunya va aconseguir del ministre Marcel·lí Domingo un decret que autoritzava a crear “un Institut-Escola amb el caràcter d’assaig pedagògic”, un any abans de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia. Malgrat les limitacions en molts aspectes que no permetia actuar amb total autonomia, l’Institut-Escola va tenir un paper decisiu en l’educació de nois i noies fins a la seva desaparició per culpa de la guerra i de la victòria franquista. Ressalto un dels aspectes que cita Bohigas al seu article: “El més important dels principis metodològics és fer que el centre de gravetat de la classe caigui en el noi i no en el professor.... el noi ha de fer tot l’esforç per al seu perfeccionament... ell observa, treballa, investiga. I tot això ho fa amb plena llibertat, sense adonar-se’n que el professor l’observa i el guia”.

No cal dir que amb l’arribada del franquisme i la imposició de l’escola adoctrinadora tots aquests principis se’n van anar en orris, i els que vam ser educats en aquelles èpoques vam veure com els principis de l’Institut-Escola s’aplicaven justament al revés: el professor sempre té raó, el que diuen els llibres no es qüestiona, el català està prohibit, els nens al seu cole i les nenes en un altre, no s’investiga, es memoritza, etc... És veritat que, al menys a Catalunya, els moviments de renovació pedagògica ja van néixer durant el franquisme, que la reivindicació d’escola activa, catalana, laica i mixta es va anar introduint de mica en mica a la major part de centres i que es va lluitar per aconseguir una escola pública de qualitat per a tothom, sense menystenir aquelles de titularitat privada que tenien els mateixos desitjos de llibertat que les altres.

Han passat molts anys des que Catalunya va aconseguir les competències plenes en Educació. Hem tingut lleis estatals que han modelat les nostres competències, que han intentat retallar-les, o no, hem suportat múltiples recursos al Constitucional que pràcticament hem guanyat, preservant la immersió lingüística com un dels punts , al meu parer, més decisius de la Llei. Però podem dir que majoritàriament l’escola catalana segueix els principis pedagògics definits en l’ideari de l’Institut-Escola? És evident que no, i no en dono la culpa a ningú. No soc política ni sociòloga, simplement tinc una opinió després d’anys de treballar dins del sector i d’interessar-me, actualment, pels nous corrents que mouen l’educació.

He conegut de prop el funcionament de les escoles que s’agrupen en el projecte Escola Nova XXI i he pogut comprovar que s’apliquen al peu de la lletra els principis que ja movien als creadors de l’Institut-Escola pel que fa al paper del mestre, de l’alumne i del mètode d’aprenentatge. Ho trobo dificilíssim, d’una gran responsabilitat i d’una voluntat profunda de transformació de l’escola, d’un gran compromís davant les famílies i davant la societat. Per la informació que tinc, hi ha una voluntat del departament d’Ensenyament d’anar fent avançar les escoles en aquesta línia, fins i tot s’han creat alguns instituts-escola que ja funcionen. Però la situació política a Catalunya és tan inestable que em pregunto fins a quin punt aquesta línia seguirà vigent més enllà del govern que es pugui formar després de les eleccions.

Com en d’altres ocasions, no ha estat només l’article de Bohigas el que m’ha fet parlar d’educació, sinó la coincidència, el mateix dia, d’una notícia educativa de primera magnitud: finalment, i després de molts entrebancs, arrenca el projecte Institut Angeleta Ferrer. Un nou centre a l’Eixample, tocant al carrer Marina. Per culpa de la pandèmia les obres no estaran acabades al setembre, però probablement al gener s’hi podran traslladar els nois i noies que hauran començat el curs en uns locals provisionals. El projecte no pot ser més engrescador. Aquests són alguns dels seus punts:

* Les ciències, la tecnologia, l’enginyeria, les arts i les matemàtiques (STEAM) seran impulsades des dels inicis d’aquest institut.

* L’Angeleta Ferrer potenciarà la perspectiva de gènere en els àmbits científico-tecnològics per augmentar la visibilitat de la dona en aquests secotrs.

* Estarà vinculat al Barcelona Institute of Science and Technology, que vetllarà entre d’altres qüestions per la formació i reciclatge del professorat.

Campanya "No més Matildas" a l'Escola Jujol

Ara la meva pregunta és: com ho podem fer perquè aquest projecte tan engrescador no sigui una flor d’un sol estiu? Llegeixo a l’Ara : “La idea és que l’Angeleta Ferrer sigui el primer centre a incentivar els àmbits STEAM i que després l’experiència es pugui reproduir en més instituts, i així crear una mena de xarxa de centres especialitzats en aquestes àrees”. Seria una gran oportunitat per a Catalunya, tan mancats com estem actualment de projectes engrescadors de tota mena i amb unes perspectives que sembla que ens aboquin a la paperera de la Història.

No vull ser pessimista i, per tant, crec en aquest projecte i espero fervorosament que tiri endavant, que tingui èxit i que els nois i noies que l’estrenaran puguin dir el dia de demà que van ser els pioners d’una nova manera d’ensenyar i d’aprendre. Tant de bo no m’equivoqui.

I com que també crec en la necessitat de fomentar l’aprenentatge fora de l’escola, m’he permès portar els meus nets un dilluns de Carnaval sense classe a descobrir una iniciativa artística de petit format però de gran ambició. Es tracta del “Museu més petit del món”, una sèrie de minúscules instal·lacions artístiques dins de les antigues caixes del registre de l’aigua, actualment fora de servei. N’hi ha 20, disseminades pel barri de Gràcia, i que es poden obrir una a una posant el dit al forat del pany i estirant. Totes han estat creades dins d’una caixeta de fusta de la mateixa mida per iniciativa de Noemí Batllori, fundadora del taller de les maquetes. La primera va ser instal·lada al carrer Virtut. Un mapa amb tots els punts amb caixetes permet fer-ne el seguiment. De tant en tant les creacions es canvien i se n’hi posen de noves. És un museu interactiu que busca la complicitat dels infants del barri i que els incita a la participació.

Caixeta del Museu més petit del món

Podeu buscar la informació al google. Hi trobareu el projecte, el mapa amb la localització de les instal·lacions i moltes fotografies.