LA MER, LA MER, TOUJOURS RECOMMENCÉE...

 

El mar ha estat sempre per a mi un element al qual no puc renunciar. Una part dels records que tinc probablement no són reals, sinó introduïts posteriorment a partir d’històries o fotos que m’han ensenyat. Però puc assegurar que des de molt petita relaciono el mar amb la felicitat i amb el plaer. No puc concebre un estiu sense mar, no imagino desgràcia més gran que no poder gaudir del mar durant llargues temporades, com m’ha passat en moments en què les circumstàncies m’han portat lluny de Barcelona o d’altres llocs de la costa.

De petita només coneixia el mar de la Costa Brava; amb els anys vaig ampliar a altres punts del Mediterrani, fins a Grècia i Turquia, i fins i tot m’he banyat a l’Atlàntic i al Carib. Al Pacífic només hi he posat els peus... era al gener i l’aigua era gelada. Però no coneixia el mar de Barcelona, més enllà de les passejades amb les “Golondrines”, perquè la platja de la Barceloneta em feia fàstic i només hi veia frikis vells que es banyaven a l’hivern. Tot el que sabia de la Barceloneta era el que vaig aprendre als xiringuitos: sardines a la planxa i paella. No va ser fins a la remodelació de tota la façana marítima impulsada per l’Ajuntament de Pasqual Maragall que la ciutat es va obrir al mar i vam poder gaudir d’unes platges netes i d’un mar bastant acceptable.

M’agrada plantar-me davant del mar, ja sigui a la Mar Bella, al Cap Begur o a Binimel·là, i veure com les onades tornen a començar, com en el poema de Paul Valéry. És igual que estigui en calma o que peti contra les roques o les esculleres, el mar no és mai igual, no es repeteix, torna a començar constantment, i els pensaments que es deriven de l’observació de l’aigua poden volar infinitament lluny. No cal esperar a l’estiu per gaudir del mar, la seva proximitat et reconforta a totes les èpoques de l’any, i no diguem si tens ocasió de navegar i trobar-te rodejada per totes bandes d’un element que no controles i que no et dona seguretat però que et convida a la reflexió i a la fantasia.

El mar ja era un element recurrent en les obres més antigues de la literatura occidental. El retorn d’Ulisses cap a Ítaca després de la destrucció de Troia ens ofereix aspectes del mar de tota mena, des de la calma absoluta fins al naufragi enmig del temporal. Homer parla d’un oinopa ponton (mar de color de vi), que és una expressió que em va quedar gravada quan traduïa la Ilíada (on també surt el mar, naturalment). A El vell i el mar assistim a una lluita ferotge entre l’home i el peix al mig del mar. Grans pel·lícules de la història del cinema han tingut com a escenari únic el mar (Moby Dick, John Houston 1956, Master and Commander, Peter Weir, 2003), per no parlar de les múltiples vegades en què el mar ha servit de tomba acollidora als que la vida havia deixat d’interessar (Martin Eden, de Jack London, Edna Pontellier a El despertar, de Kate Chopin), o el rei Egeu, que es va llançar al mar en veure les veles negres que el seu fill Teseu  enarborava per error com a senyal de fracàs, i que va donar nom al mar que banya les costes orientals de Grècia.

Tot aquest preàmbul és només una excusa per parlar de l’exposició que s’acaba d’inaugurar a la Fundació Tàpies: Vertigo Sea. És una instal·lació de vídeo en tres canals i tres pantalles simultànies creada el 2015 per John Akomfrah i que parteix del mar per oferir-ne dues vessants: la de la bellesa dels oceans i la de l’explotació colonial, l’esclavatge i la crueltat de la indústria de la pesca. Les imatges provenen de l’arxiu de la BBC i de noves filmacions a Escòcia, Noruega i a les Illes Féroe. No cal dir que són d’una bellesa extraordinària, tot i que per les latituds on han estat preses no tenen res a veure amb els paradisos mediterranis o caribenys. El muntatge de tres pantalles alhora fa que veiem simultàniament un mar en calma i una balena esquarterada; una posta de sol espectacular i un vaixell transportant negres cap a l’esclavitud; un paisatge idíl·lic i la sospita que alguns argentins van ser llançats al mar després d’haver-los torturat. Veiem els fons marins plens de peixos i les planures marines per sobre de les quals volen els ocells en estols de milers i milers d’exemplars; les papallones monarca que emigren del nord al sud buscant el clima que més els convé, els pingüins que s’estenen damunt del gel com exèrcits en perfecta formació. Però la tragèdia no és només per als negres esclavitzats o llançats per la borda, o per als argentins que se sospita que han estat llançats al mar, també hi ha la tragèdia de la caça de balenes o dels ossos polars que veiem abatuts en mig de la blancor del paisatge. Un actor que representa un esclau alliberat del segle XVIII i pioner de la causa abolicionista serveix de nexe entre les imatges.

La idea d’aquest muntatge va sorgir arran de la notícia sobre un refugiat nigerià que va ser llançat per la borda però va aconseguir sobreviure i arribar a les costes d’Europa. Akomfrah, britànic d’origen ghanès, ha volgut cridar l’atenció sobre les tragèdies que han tingut el mar com a escenari, des del tràfic d’esclaus en segles passats fins als naufragis de migrants als nostres dies, tant si són els que venen de l’Àfrica cap a Europa com els que van abandonar Vietnam en acabar la guerra, els anomenats “boat people”.

El muntatge dura uns 48 minuts, l’àudio està en anglès i es pot descarregar la traducció del contingut amb el codi QR que hi ha a l’entrada de la instal·lació. Es podrà visitar fins al 6 de juny.

Malgrat els aspectes tràgics que pugui mostrar el mar, la instal·lació és d’una gran bellesa i ens confirma que l’art pot servir també per fer prendre consciència d’una realitat que volem oblidar.