Haig de dir, però, que una part de la meva consulta me la va resoldre un psicòleg que vaig sentir a la ràdio del cotxe mentre m’esperava en un embús (sí, en un d’aquests carrers que per pacificar-los se li han retirat alguns carrils i ara hi passen els mateixos cotxes però encallats). Jo em preguntava: què és el que em passa que estic de tan mal humor? I ell m’ho va dir: entre els múltiples trastorns mentals que ha causat la pandèmia el meu és l’ansietat. Ni depre, ni angoixa, ni por, ni paranoia, simplement ansietat. I no és la de Nat King Cole, la de tenerte en mis brazos, musitando palabras de amor, no. Aquesta també, però ara no és el cas. Ara és la causada per totes les coses que em surten del revés i que en circumstàncies normals no tindrien cap importància. Comencem.
a) Als meus amics del diari ara.cat se’ls ha acudit canviar la pàgina web sense avisar i em trobo un diumenge al matí intentant llegir el diari i un avís que em diu: aquesta aplicació no existeix. Com que no existeix! ahir bé existia! Ja està, penso, m’he quedat sense wi-fi. Però no, Internet anava, tenia connexió, però l’Ara havia desaparegut. Després de barallar-me una bona estona amb l’Ipad, pensant que era culpa de l’aparell, intento entrar al diari des del google i m’assabento que ho havien canviat tot. Podien haver avisat, penso. Em diuen que he de desinstal·lar l’aplicació i instal·lar la nova. Us estalvio les dificultats que vaig tenir perquè la contrasenya que tenia fins aleshores només era de 6 caràcters i la volien de 8. I la pantalla tàctil era com si tingués pell d’elefant, no captava el tacte suau dels meus dits... En fi, que vaig tardar una bona estona a tenir-ho tot a punt. Al vespre rebo un correu del diari on anuncien que han introduït uns canvis i que ho han fet en diumenge perquè la gent té més temps! No cal que ho jurin!
b) Als amics de la setmana de novel·la negra, bcnegra2021, tampoc no se’ls va acudir que la gent vol estar informada amb temps i tot i que ja suposava que totes les activitats serien online, hauria estat un detall que no esperessin al dia abans de començar per donar la informació. Bé, ja la tinc, entro a les activitats, però em deprimeixo perquè estic de mirar pantalles d’ordinador fins al capdamunt, la traducció simultània no et permet sentir la llengua original, alguns participants no estan al plató sinó als Estats Units, a França o ves a saber on, i els veus en una pantalla dins de la teva pròpia pantalla. A més, no puc tocar les novel·les que presenten, fullejar-les, comprar-ne, res. Total, hauré d’esperar al 2022 per tornar a la bcnegra presencial.
c) Com que soc molt disciplinada i vetllo per la meva salut física (per la mental no sé si encara tinc remei!) me’n vaig al gimnàs ja que la piscina està oberta si vols nedar (no per fer classe). Arribo i oh, sorpresa! Algú m’ha fotut la taquilla que utilitzo normalment. Totes les altres estan lliures perquè no hi ha ningú més al vestuari, per què, doncs, algú s’ha apoderat de la meva taquilla? Els déus s’han conjurat contra mi. Cap de les altres no em convé tant com la que utilitzo normalment, perquè està en un extrem, al costat d’una mena de prestatge on puc deixar el desodorant, la crema, la colònia, el xampú, la pinta, les calces, el telèfon... Decideixo que per un dia n’agafo una altra, però si em torna a passar em donaré de baixa del gimnàs. Estic massa sensible i no ho podria suportar.
d) Arribo a casa, ja bastant tocada pel tema de la taquilla, i de sobte m’adono que les plantes comencen a fer figa. No m’hi havia fixat, la veritat, però un potus (epipremnum aureum) que tenia des de feia temps té unes quantes fulles grogues, un àloe vera (aloe vera) té cucs, les ponsèties (euphorbia pulcherrima) han perdut quasi totes les fulles, una altra que no sé com es diu fa cara de morir-se aviat, i així totes. Què faig? Em compro un tractat de jardineria, per exemple, “Cómo salvar sus plantas en dos días”? Els hi tiro una miqueta de limoncello per animar-les? Uf, estic molt i molt afligida, espero que m’entengueu, i és que en realitat crec que s’han contagiat de la meva tristesa.
e) Ja per acabar, l’última desgràcia em va passar a la cuina. Tothom coneix les meves habilitats culinàries, per tant, que jo entri a la cuina ja és una mostra de valor important. Doncs bé, entro, obro la nevera, trec el material i quan em disposo a cuinar-lo per fer-me un dinar gastronòmic em dono un cop amb un armari i se’m trenca una ungla!!! Es pot ser més desgraciada una altra vegada? Me la miro i veig el desastre. No hi ha sang ni res, però fa molta peneta. Em poso a plorar com una magdalena i decideixo que a partir d’aquest moment necessito urgentment ajuda professional. No em refereixo a la manicura, sinó a algú que m’arregli el cap, que em tregui d’aquesta situació d’ansietat que, com heu pogut veure, està causada per uns problemes tan estructurals, i per tant, tan justificats, que o bé algú em fa veure que els he de relativitzar, o bé em fa veure que me n’he d’anar a les barricades a fer la revolució antipandèmia.
Aleshores, com per inspiració divina, m’adono que estem a l’època d’ Aquarius, que la lluna està a la setena casa (o a la que sigui) i que això només pot portar pau, amor, harmonia i comprensió. The Age of Aquarius... segons deien els de Hair (Milos Forman, 1979). Ràpidament me’n vaig al prestatge amb els vinils a buscar el disc del musical que havia comprat a Londres fa un milió d’anys i... NO HI ÉS!!! Com es pot acceptar una altra desgràcia? L’Era d’Aquarius em proporcionava cada any unes quantes activitats socials: aniversaris d’amics i familiars que s’anaven succeint del 25 de gener al 17 de febrer, en tenia per a tots els gustos, i aquest any no només no els puc celebrar sinó que a sobre algú m’ha fotut el disc que m’havia de portar harmonia i felicitat!
Davant d’aquest panorama m’ha semblat una bona sortida demanar ajuda als lectors i lectores d’aquest blog Us deixo el meu número de telèfon per si em voleu enviar un sms amb el vostre i ja us trucaré jo. El meu és 93 000 007. Tinc l’esperança que si el Sean Connery ho veu em faci una perduda des del més enllà i s’avingui a una rebolcadeta carinyosa que em retorni la confiança; total, a ell segur que no li costa gens, hi tenia molta pràctica.
Bé, amigues i amics, us desitjo que el sentit de l’humor sigui l’última cosa que perdeu. Jo, de moment, encara en conservo una miqueta.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari