EL TRIANGLE AMORÓS

 

Avui estic inspiradíssima, he triat un tema que pot portar grans satisfaccions o grans sofriments, depenent d’en quin punt del triangle et trobis. No és que sigui una experta en vèrtexs triangulars, a més, les meves experiències pertanyen al secret del sumari, però un cop més, farta d’estar-me a casa per manca d’opcions esportivo-culturals, he trobat que parlar del triangle amorós podia tenir una certa gràcia.

Ja dic per endavant que no penso frivolitzar amb aquest tema. No es tracta de teoritzar sobre la llibertat que tenim d’intimar amb qui ens doni la gana sinó més aviat de veure com pot ser de dolorós un triangle quan els tres components s’hi han vist abocats, per dir-ho d’alguna manera, de bona fe. Tots els motius de reflexió, com no podia ser d’altra manera, me’ls han donat el cine, la literatura i l’òpera.

No m’interessa parlar d’aquells triangles en què el marit es lliga la secretària, el metge, la infermera o l’executiva madura i mare de família, el jovenet que acaba d’arribar a l’oficina. Ni tan sols els triangles transgressors que volen mostrar les dones com a mestresses de la seva llibertat sexual i que sembla que l’única manera de fer-ho es anant-se’n al llit amb el primer que passa. Les infidelitats petitburgeses estan bé per a les comèdies, però a mi m’encanten els drames perquè els trobo més reals. El cine ens n’ofereix de primer ordre, alguns basats en històries reals, com el de Jules et Jim (François Truffaut, 1962). Truffaut s’inspira en la novel·la d’Henri-Pierre Roché, que relata la història del triangle amorós format per l’escriptor Franz Hessel, la seva dona, Helen Grund, i ell mateix. Dos amics coneixen al mateix temps Catherine, i se n’enamoren. Jules s’hi casa. Uns anys després Jim es converteix en amant de Catherine i s’instal·la a casa del matrimoni. No és una bassa d’oli. La convivència té alts i baixos, abandonaments i retrobaments fins que finalment Catherine arrossega Jim a la mort a bord d’un cotxe que es precipita al riu. Jules reconeix que per a ell aquelles morts són un alliberament. Què el va dur a tolerar l’adulteri a l’habitació del costat? L’amor per Catherine i la por de perdre-la? L’amistat amb Jim i la por d’allunyar-se’n per sempre? És difícil de dir, ell mateix no ho sap, l’únic que sap és que el triangle, lluny de produir satisfacció era un motiu d’angoixa.

El veritable drama dels triangles és quan la passió s’apodera de l’home o la dona que ja té la seva parella però que no pot lluitar contra la voluntat d’estimar l’altre. Passions viscudes per persones honestes que no poden amagar el seu sofriment, que comparteixen el neguit amb la parella amb tota sinceritat, convertint la passió en dolor i impedint una vida emocional equilibrada. Aquestes relaciones turbulentes es porten amb discreció, per això em va fascinar el tractament que un cineasta que acabo de descobrir donava a un triangle format per un pare amb 7 fills, la seva dona i la seva amant. Es tracta de la pel·lícula “Luz silenciosa”, de Carlos Reygadas (Mèxic, 2007). Els fets tenen lloc al sí d’una comunitat menonita instal·lada a l’estat mexicà de Chihuahua  (semblant als Amish de Pensylvània) extremadament religiosa i tancada en ella mateixa. És tal el sofriment de l’home per no poder vèncer la passió amorosa que el transmet a l’espectador i aquest l’acompanya en tot moment i se’n sent solidari, però també de la dona, que n’està al corrent, i de l’amant. El seu problema és motiu de comentaris dins la comunitat, i ell el consulta amb el seu pare, que és pastor espiritual. En cap moment el seu amor es considera una frivolitat o un caprici. Com a rerefons hi ha el dilema moral del bé i del mal, qui ens inspira l’amor? Déu o el Diable? Per a l’home és el bé, per al predicador és el mal.

En aquesta pel·lícula Reygadas és deutor del cine de Dreyer i sense cap desig de fer espòiler diré que el final està directament inspirat en Ordet (1955). L’actuació de l’amant, sacrificant el seu amor per salvar la família de l’estimat, és d’un dramatisme colpidor, com ho és el final d’Ordet, en què la mort és vençuda per la fe. No es tracta d’una pel·lícula religiosa, però sí d’una pel·lícula d’una gran espiritualitat.

Reygadas tracta el tema del triangle en una altra pel·lícula (he fet una marató a la Filmoteca) que es diu Nuestro tiempo (2018). Aquest cop es tracta d’un matrimoni que es dedica a la cria de bestiar, persones amb estudis, ell és poeta, ella és una persona activa que porta el ranxo. Són persones obertes que no temen el sexe extramatrimonial fins que arriba un “gringo” que la sedueix i es converteixen en amants. La gelosia del marit i l’instint de possessió fan que no pugui superar la relació de la seva dona i el matrimoni avança cap a la destrucció. La parella i els seus fills estan interpretats pel mateix director, la seva dona i els fills reals, la qual cosa fa pensar que potser hi ha posat bastant de la seva pròpia vida. Tot i el morbo que això pugui despertar, ens trobem un cop més davant d’un triangle que és conegut pels tres membres, fins al punt que s’estableixen acords i complicitats entre els dos homes que no deixen de sorprendre’ns. Malgrat els rampells violents del marit, que incomoden l’espectador, veiem que hi ha un sofriment que no pot dominar i que la seva dona no sap acceptar. El drama està servit.

Si anem una mica enrere en el temps, hi ha una novel·la de Graham Greene de marcat caràcter autobiogràfic, El fin del romance, de la qual Neil Jordan en va fer una pel·lícula el 1999. Ens trobem davant d’un altre triangle; en aquest cas el marit no coneix la infidelitat de la dona fins que anys més tard, quan la relació amb l’amant ja s’ha acabat, se n’assabenta per l’amant i amic, preocupats tots dos per la possibilitat que la dona tingui una nova relació amorosa. La realitat serà ben diferent i el dolor unirà els dos homes que es faran costat mútuament davant la mort imminent de la dona, aclaparats pel dolor i pels remordiments de no haver sabut entendre-la. Un cop més un triangle és motiu de sofriment, cap dels tres vèrtexs es lliura de patir i ni tan sols el record dels moments feliços és recompensa suficient davant la imminència de la pèrdua. Les novel·les de Graham Greene plantegen sempre un dilema moral (El tercer home, L’americà impassible, El factor humà...) moltes vegades impregnat de religiositat. En aquesta pel·lícula no hi falta, i això l’acosta una mica a Luz silenciosa i a Ordet (tot i que aquesta no va de triangles).

Per acabar m’agradaria parlar d’un triangle operístic del qual ni me’n recordaria si no fos que he vist l’obra recentment i, impregnada com estava de la pel·lícula de Reygadas, em va cridar l’atenció un aspecte. Es tracta de Il trovatore, de Verdi. Com ja sabeu, Leonora estima Manrico, però el comte de Luna la pretén i per tant ha de dificultar aquella relació. A més, són enemics, ja que Manrico es posiciona a favor del comte d’Urgell en el conflicte successori català, i Luna, a favor de la dinastia castellana.

Manrico és fet presoner i condemnat a mort. Leonora, per salvar-lo, promet lliurar-se al comte de Luna a canvi de la llibertat del seu estimat (amb la idea de suïcidar-se un cop Manrico estigui lliure). Però tot i el sacrifici que està a punt de fer, quan es troba amb Manrico aquest li retreu la seva infàmia, incapaç d’entendre que lliurar-se al seu rival no és una mostra d’infidelitat sinó el preu més alt que ha de pagar per donar-li a ell la llibertat. No serà fins que Manrico s’adona que ella està moribunda pel verí que s’ha pres que reconeixerà la grandesa del seu sacrifici i l’acceptarà. No cal dir que Manrico morirà per ordre de Luna i aquest sacrifici no haurà servit per a res. Però el que vull destacar d’aquest final triangular és la incapacitat que tenen els homes d’entendre el que la dona aporta a l’acte amorós, un acte que no es pot consumar perquè hi ha aquesta tercera veu en discòrdia, però que elevant el seu sentiment a la categoria de sacrifici li pot aportar el consol d’haver actuat segons el que el cor li demanava. Sacrifici i renúncia, dues constants eternament femenines. Quatre triangles tràgics que podríem agafar com a exemple moral i concloure: no t’emboliquis...

Però on s’és vist que l’home, o la dona, vagi per la vida eludint el drama? No serà que ens compliquem la vida sabent per endavant que la tragèdia està servida si ens deixem portar pels sentiments? El triangle amorós no és una opció romàntica, és una opció dolorosa per a tothom: pateix el qui tem perdre allò que té, pateix el que voldria per a ell sol l’objecte desitjat, i pateix el que està al vèrtex central quan veu el patiment dels altres dos.

En fi, no sé si les meves reflexions són compartides pels que em llegeixen o troben que exagero. El que m’agradaria que quedés clar és que no intento fer un judici moral al triangle amorós; simplement constatar, a partir del que he vist a la literatura i al cinema, que és un conflicte universal que aporta més dolor que alegria.