VAL LA PENA VIURE A QUALSEVOL PREU? La dignitat de la mort

 

No fa gaire que el Congrés de Diputats va aprovar la llei sobre el dret a una mort digna i malgrat les animalades que alguns diputats van deixar anar en el seu moment, el rebombori es va acabar aviat. Queda el tràmit del Senat, però no sembla que hi hagi d’haver problemes. El Col·legi de metges de Madrid, però, a diferència del de Barcelona, ha posat el crit al cel i ha amenaçat amb sol·licitar de la Comunitat la no aplicació de la Llei si finalment és aprovada al Senat. En cap cas aquests professionals es plantegen, com ja va passar amb la llei de l’avortament, ajudar els seus pacients, sinó mantenir una polèmica ideològica per desgastar els seus adversaris polítics. El dolor que hauran de superar els familiars que decideixin aplicar la llei per posar fi al sofriment d’un ésser estimat no és un tema de tertúlia i un cop exposats tots els arguments a favor de l’aprovació de la llei, només queda aplicar-la en la intimitat i sense espectacle. Algun cas es donarà, probablement, en què haurà d’intervenir la justícia quan els familiars vulguin torçar la voluntat del malalt, o algun facultatiu es negui a aplicar la llei, però hem d’esperar que siguin els mínims.

Decidir morir és l’única opció que no té marxa enrere, un cop l’has dut a la pràctica ja no hi pots fer res. Per això has de tenir molt clar per què la vols dur a terme, i en el cas de sofriments sense remei tothom ho veu clar: la dignitat de la persona està per sobre de les opinions dels que creuen en la vida a qualsevol preu. Per això era tan convenient aprovar una llei que no sancionés l’ajuda a morir dignament.

Abans, però, d’arribar a la situació de necessitar ajuda per morir, moltes persones s’han trobat amb l’impacte d’un diagnòstic duríssim i sense esperança. Encara es podien valdre per elles mateixes però de cap manera volien arribar a la decadència física i/o mental a què els abocava la malaltia. I van optar pel suïcidi.

El suïcidi ha estat sempre un tema molt literari que ha donat profunditat a la narració més superficial. Si el protagonista s’acaba suïcidant tota la seva vida anterior adopta un caire transcendent que fins aleshores no tenia. Suïcidis literaris famosos, com el d’Emma Bovary, Anna Karènina o el jove Werther, estan justificats pels seus desenganys amorosos i la pèrdua absoluta del desig de viure, però n’hi ha molts altres que tenen com a justificació l’absurditat del món en què vivim. Si Meurseault no fa el més mínim esforç per defensar-se de l’acusació d’haver disparat contra un àrab, sabent que li va una condemna a mort, és perquè en realitat fer mutis d’un món que no li ofereix res és el seu camí natural.

Sé que hi ha suïcidis que tenen lloc en el marc d’una profunda depressió i que ni metges ni familiars hi poden fer res. Desgraciadament n’he conegut més d’un cas i sempre he pensat que deu ser terrible haver estat al costat d’una persona i no haver pogut evitar que es tirés daltabaix, o a la via del tren, o del pont de Vallcarca. Però hi ha un altre tipus de suïcidi que és el que avui m’ha fet pensar en el tema, i és el de la persona que, avaluades totes les circumstàncies com si es tractés d’un negoci que has d’engegar, decideix acabar amb la seva vida o, fins i tot, també amb la de la seva parella.

Aquestes idees lúgubres no m’han vingut per casualitat. Han coincidit en el temps dos fets paral·lels que si bé van tenir lloc fa bastants anys, han arribat al meu coneixement gairebé el mateix dia. Per una banda, ordenant l’arxiu personal d’un amic del qual ja vaig parlar fa pocs dies, em trobo uns articles de fa 13 anys on donaven la informació del suïcidi d’André Gorz i la seva dona Dorine. El fet ja era de per sí estremidor però el que em va posar la pell de gallina va ser saber que un any abans de matar-se Gorz va escriure un llibre, Lettre à D. Histoire d’un amour, on expressava el seu amor infinit per la seva dona, després de seixanta anys de convivència i anunciava que no podria viure sense ella. Dorine feia anys que estava malalta, víctima d’una afecció (aracnoïditis) causada per un medicament administrat set o vuit anys abans en una operació d’hèrnia discal, afecció que a més de no tenir cura li causava uns dolors insuportables. André Gorz, escriptor, periodista i filòsof, va ser fundador de Le Nouvel Observateur, juntament amb Jean Daniel i d’altres, va col·laborar amb Sartre a Les Temps Modernes, era un intel·lectual de prestigi quan va decidir abandonar-ho tot, marxar de París i instal·lar-se al camp per cuidar la seva dona a qui acabaven de diagnosticar la malaltia. Més de vint anys va estar cuidant-la abans de decidir suïcidar-se junts, quan la vida d’ella era un martiri i la perspectiva de la vida sense ella, el major dels turments.

Els articles que vaig estar ordenant reproduïen una part del llibre que va dedicar a Dorine poc temps abans de la mort, i aquell fragment em va semblar d’una bellesa tan profunda que no vaig poder resistir la temptació de buscar el llibre i llegir-lo. El llibre comença i acaba amb les mateixes frases: “Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, amable i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.” A partir d’aquí fa un repàs a la seva vida amb Dorine, a la qual va conèixer a Lausana l’any 1947, i després d’haver-la freqüentat unes quantes vegades, li va proposar d’anar a ballar. Ella va dir: Pourquoi pas? Era a l’octubre del 47, vint anys exactes abans que a mi algú també em proposés d’anar a ballar. Algú amb qui vaig compartir la resta dels seus dies.

En aquesta carta a la seva dona, quan ja falta poc perquè prenguin la decisió terrible de morir junts, Gorz ens dona la mesura del seu amor explicant la simbiosi que va suposar la seva relació. Era la compenetració total, la col·laboració més profunda, eren realment una sola ànima en dos cossos. Ell es va dedicar bàsicament a escriure, i com tot escriptor, va passar per una època on es qüestionava les seves capacitats; ella l’animava a continuar, i li deia: “No ets escriptor? Doncs escriu!” Va ser la seva col·laboradora infatigable, com a documentalista i posteriorment com a crítica de la seva obra. “Hem adquirit la reputació de ser inseparables, ‘obsessivament atents l’un a l’altre’ dirà Jean Daniel.” És admirable el valor que Gorz dona a les opinions de la seva dona. “Per què has de tenir sempre raó? Crec que jo tenia del teu punt de vista una necessitat molt més gran que tu del meu.”

El repàs que fa de la seva vida en comú s’atura un moment per reproduir un fragment d’un dels llibres que havia escrit al començament de la seva trajectòria com a escriptor, Le Viellissement  (L’envelliment, 1964). “Cal acceptar ser finit: ser aquí i enlloc més, fer això i no una altra cosa, ara i no mai o sempre; només aquí, només això, només ara – tenir només aquesta vida.” Només tenim una vida, i Gorz va voler viure-la intensament al costat de Dorine, i perdre-la quan la malaltia es va fer absolutament insuportable i ell no era capaç d’imaginar-se la vida sense ella. “No vull assistir a la teva cremació; no vull rebre una urna amb les teves cendres... A tots dos ens agradaria no haver de sobreviure  a la mort de l’altre. Ens hem dit sovint que si per casualitat tinguéssim una segona vida, voldríem passar-la junts”.

André i Dorine es van suïcidar el 24 de setembre de 2007. Els van trobar junts al llit, i a la porta un cartell que deia: Aviseu la Gendarmeria. Tenien 84 i 83 anys respectivament.

L’altre document que m’ha arribat gairebé al mateix temps és el documental sobre la mort de Robin Williams. Es diu Robin’s wish (El desig de Robin) i el podeu trobar a Filmin.es. Quan Robin Williams es va suïcidar, a l’estiu del 2014, es va dir que si estava deprimit, si era bipolar, si tenia problemes de drogues o de diners... Un munt de suposicions per justificar que un actor amb un potencial vital com el seu, amb una capacitat d’aixecar els ànims del públic tan gran s’hagués suïcidat sense cap motiu. La veritat és que Williams estava afectat per la demència per cossos de Lewy, una degeneració neuronal que compagina els efectes del Parkinson i de l’Alzheimer, sense tractament i, per descomptat, sense cura. Però el pitjor del seu cas, i que el documental explica amb detall, és que aquest diagnòstic es va fer després de la mort, a l’autòpsia, on es va veure que els cossos de Lewy envaïen el seu cervell sense deixar-ne ni un racó lliure. Mentre vivia no sabia què li passava ni per què li passava. Tenia insomni, ansietat, pèrdua de memòria, deliris, al·lucinacions visuals, un seguit d’afectacions que oscil·laven amunt i avall. En els seus moments de lucidesa era conscient que alguna cosa no anava bé, i sense dir res a ningú ni acomiadar-se, va posar fi a la seva vida incapaç de suportar el sofriment d’aquella malaltia. Fins que no es va fer públic el resultat de l’autòpsia i la seva dona va poder desmentir totes les falòrnies que havien rodejat el suïcidi no es va acceptar públicament que Robin Williams hagués exercit amb tot el dret el seu dret a morir dignament. Diu un dels metges que apareix al documental que la demència per cossos de Lewy afecta uns circuits que quan fallen no s’interpreten com una malaltia, sinó com un canvi de comportament que molesta a l’entorn, com si el pacient fos un llunàtic i tingués ganes de fer la guitza. És el que passa amb moltes afeccions mentals que fins que no es diagnostiquen es prenen com a excentricitats i es culpabilitza els que la pateixen.

Robin Williams va viure un calvari durant el rodatge de la seva última pel·lícula, Noche en el museo 3, perquè no recordava els diàlegs, no sabia què havia de fer, i n’era plenament conscient, aquesta és la diferència amb l’Alzheimer. Però tot i així, ni els seus companys de rodatge ni l’equip tècnic van utilitzar les seves debilitats per fer-ne escarni, el van ajudar a acabar la filmació, i apareixen al documental mostrant un respecte i una estimació cap a l’actor  que emociona. La vitalitat de Robin Williams, el seu bon humor, la seva vis còmica, el legat de les seves pel·lícules són un argument a favor de considerar que si va prendre la decisió de llevar-se la vida ho va fer en plena possessió de les seves facultats i amb plena consciència del que l’esperava si no ho feia.

Espero que aquests exemples no es vegin com una defensa del suïcidi sinó com una defensa del dret a decidir sobre la nostra pròpia vida, que de la mateixa manera que ens la podem llevar, també podem decidir que la volem viure a qualsevol preu. És una opció personal, ningú no té dret a jutjar-la, però sí que tothom està obligat a fer costat a aquell que per motius profunds vulgui prendre una decisió o la contrària.

 ______________

PS: Com si m'hagués llegit el pensament, la Casa Elizalde inaugura demà, 20 de gener, una exposició sobre els cossos de Lewy. Cuerpos de Lewy. Des/Connexions en moviment. Les persones afectades connecten i desconnecten amb la realitat de manera intermitent...en el curs evolutiu perden la noció d'elles mateixes. Alejandra Morales. Fotografies realitzades amb cianotípia. Fins al 19 de febrer.