UNA EXPERIÈNCIA GRATIFICANT

 

Després de penjar en aquest blog més de 100 articles podria assegurar que al menys la meitat tenen una relació directa amb la pandèmia. D’entrada, estic segura que si no hi hagués hagut el confinament i les restriccions de mobilitat, si no hagués aparegut el virus, probablement aquest blog no existiria. La pandèmia ens ha trastocat a tots, ens ha fet més sensibles, hem après a valorar coses que abans ni consideràvem i hem après (o he après) a compartir-les.

Quan vaig entrar en aquell període incert que és la jubilació em vaig prometre que seria una etapa per gaudir-la, no per patir-la, i això volia dir trobar activitats que m’interessessin i que em permetessin una mena de formació contínua, sense pretensions, però de qualitat. La pandèmia va eliminar-ne algunes, va relegar-ne d’altres a les trobades on-line, i quan semblava que les coses anaven millor, vaig decidir matricular-me a la Universitat dins del programa sèniors. No és d’estranyar que agafés alguna matèria relacionada amb el cinema, la meva passió, i que ho fes en una facultat capdavantera en la formació sobre comunicació audiovisual. A més, en el moment de la matrícula semblava que les classes serien presencials i això em permetria satisfer un dels meus desitjos: relacionar-me amb joves universitaris, veure com es comportaven, com pensaven, quins interessos tenien. El meu contacte amb els joves, continu durant els més de trenta anys de professió, s’acabava amb els nois i noies de 17-18 anys; més enllà no n’havia tractat mai. Per això em feia gràcia veure una mica com eren els joves universitaris actualment.

L’alegria va durar poc perquè a la tercera classe ja ens van enviar cap a casa i vam continuar tot el trimestre fent les classes per internet, tant les magistrals com les tutories. No obstant això, n’he tingut prou per endur-me’n una impressió molt positiva, no només dels alumnes sinó també del funcionament del curs i de la relació amb els professors. Res a veure amb la universitat encarcarada de la meva època, cosa que ja m’imaginava perquè estic parlant del segle passat i molt passat. Això, però, no és el que més m’ha agradat de l’experiència.

El que més m’ha agradat, gairebé diria fascinat (potser n’estic fent un gra massa i aquest sentiment és fruit de la sensibilitat que arrosseguem per culpa de  la situació), ha sigut poder assistir a la presentació dels treballs finals dels alumnes i veure com en tres mesos han aixecat uns projectes que en alguns casos prometen seriosament arribar a bon fi. L’assignatura tenia com a objectiu donar les eines teòriques necessàries perquè fossin capaços d’elaborar un guió cinematogràfic per a un llargmetratge. Per una banda, la teoria amb classes magistrals però participatives; per l’altra, les tutories, on es discutia cada un dels projectes i s’orientava els alumnes en la confecció del guió.

El meu objectiu no era aprendre a fer un guió, sinó conèixer els elements de la narrativa cinematogràfica, però tot i així vaig col·laborar amb un dels grups, donant-los algun punt de vista (el personatge principal era una viuda acabada de jubilar) i donant també la meva imatge per al pòster que anunciava la pel·lícula. Veure’ls treballar d’a prop amb esperit professional era per a mi una experiència nova, però el que va ser realment interessant va ser el dia que els 16 grups van exposar els seus projectes davant d’un tribunal compost per professionals del món del cinema (guionistes, directors, ajudants, productors...) que els van donar el seu parer i les seves recomanacions.

Al plató preparant el póster

Fins aquí sembla que estigui explicant la meva vida, coses que probablement només m’interessen a mi. Però si he decidit parlar-ne és per un motiu especial: dels 16 projectes presentats, 8 tenien relació amb la mort. En algun cas la mort d’algú era un desencadenant de l’acció, els personatges es posaven en marxa per complir el desig del difunt. En altres, la mort portava a una reflexió sobre el dol, el sofriment, l’acceptació... Algun dels projectes tenia un to de comèdia (com els iaios que es venen l’urna amb les cendres de l’amic i les posen en un tupper), però en general el to era dramàtic. Què porta a uns joves de vint-i-pocs anys a elaborar guions al voltant del tema de la mort? Estan preparats per parlar d’aquest tema? Els preocupa? N’han tingut alguna experiència? He de dir que en general l’exposició dels seus projectes –tant si parlaven de la mort com si no- van ser defensats amb molta passió i en algun moment van aconseguir emocionar-me. Va ser quan vaig arribar a casa i vaig anar pensant en tot el que havia sentit que em vaig adonar de la importància que el tema de la mort havia tingut en aquells guions. Aleshores vaig pensar que aquest tema recurrent potser podria tenir relació amb les circumstàncies que estem vivint. Què havia passat els anys anteriors? La mort també hi era tan present? Ho pregunto a la professora i em diu que no, que mai no s’havien trobat amb un gruix tan elevat de guions sobre aquest tema.

Tornem, doncs, al que deia al començament. Aquest 2020 ens haurà alterat la percepció de les coses de tal manera que no només els que ja tenim una edat, sinó també els joves haurem estat més sensibles a la por, a la pèrdua, al dolor, ens haurem sentit més propers dels que han patit els estralls de la malaltia i més solidaris amb el dolor dels altres. M’agradaria poder dir d’aquí uns anys, quan algun d’aquests guions s’hagi convertit en pel·lícula, jo hi vaig ser, jo vaig assistir al naixement d’aquest projecte, jo soc testimoni de la sensibilitat i la passió d’aquells nois i noies que ara s’han convertit en veritables narradors audiovisuals.