Passa al contingut principal

SI KUBRICK AIXEQUÉS EL CAP...

 

Escric això gairebé directament sobre la plantilla del blog per si un cas demà ja no existeixo. No és una paranoia, és que avui és dissabte, 9 de gener de 2021, i les perspectives no són gaire bones.

El meu pla per avui no era escriure. Era el següent: llevar-me no gaire tard, donar un cop d’ull al diari, coure les verdures que em menjaria per dinar i anar al Phenomena, un cine a l’altra punta de Barcelona (pensava anar-hi caminant per fer exercici) a veure la versió definitiva segons el seu director (versió director’s cut) de la gran pel·lícula de Michael Cimino “La puerta del cielo” (1980).  Dura tres hores i mitja i per això havia de tenir la verdura feta quan arribés a casa. Aquesta pel·lícula, que va suposar la ruïna i posterior fallida de la United Artists, és un western meravellós sobre els inicis de la conquesta de l’oest lluny de la iconografia dels herois a l’estil John Wayne, amb personatges de carn i ossos actuant enmig de la violència pròpia de l’època i subjectes a les passions amoroses i als triangles corresponents. No hi faltaven, si no recordo malament, escenes de ball rural, en sales improvisades dins dels graners, amb violins i instruments propis de la música centroeuropea que els pioners protagonistes arrosseguen des de l’est dels Estats Units, i abans, des dels seus llocs d’origen a Europa. Una delícia de pel·lícula que em va entusiasmar en el seu moment i que no havia tornat a veure.

Però el meu pla ha fet fallida. En primer lloc, m’he despertat tard per culpa d’un magnífic dia de núvols, pluja i fred que feia que no entrés llum a l’habitació. Quan he vist el panorama ja m’he adonat que no sortiria de casa, però el que ha passat a continuació m’ha clavat a la butaca: agafo el diari i llegeixo com a subtítol de la notícia a la portada que “Pelosi demana als militars que vigilin els codis nuclears mentre el President avança que plantarà Biden a la presa de possessió”. Així doncs, el que Kubrick vaticinava a “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú” està a punt de complir-se. És veritat que correm el perill que Trump premi el botó, si li donen els codis, i ens enviï a tots a l’altre barri, per allò de morir matant, tan propi de ments megalòmanes, narcisistes i pertorbades.

El primer que he fet és pensar com podria deixar constància al meu blog de l’últim dia de la meva vida. Després he pensat: per a què? Si tots desapareixem no quedarà ningú per llegir les meves cròniques! Però és clar, no pensava que com que tot el que fem i diem també està al “núvol”, els marcians o altres extraterrestres ho podran llegir igualment, i així hauré contribuït a les cròniques d’una desgràcia anunciada, com un modest Plutarc qualsevol.

Queden 10 dies perquè aquell ximple amb una panotxa al cap abandoni el poder, però ja ha quedat clar que no ho farà discretament. Les imatges de l’assalt al Congrés dels Estats Units del 6 de gener passaran a la Història com un dels dies més crítics per a la democràcia, fins i tot per als que pensem que la democràcia no només consisteix en votar. Els Estats Units han representat el bo i millor de la condició humana i, al mateix temps, el més abjecte. Han exportat un model de vida, a través del cine de Hollywood, que era l’enveja de la classe mitjana europea. Un orgull de país, reforçat per les dues intervencions en les Guerres Mundials sense la qual probablement Europa no seria el que és, que moltes nacions europees voldrien per a si mateixes, un esperit de superació que et venia a dir que només per voler-ho ja podies triomfar si t’esforçaves... Però al mateix temps massacraven els indígenes, esclavitzaven els negres, escampaven els seus tentacles fins a Xile, Vietnam o Irak, per posar uns exemples.

Els Estats Units, amb les seves llums i les seves ombres, era un país atractiu. Un país on t’hi podies moure amb comoditat (parlo com a europea amb passaport legal i visat d’entrada), on t’acollien parlessis bé o malament l’anglès, on d’entrada eres benvingut. És veritat que les coses  ja no eren fàcils per als immigrants al 2016, però el despropòsit de les polítiques de Trump han convertit el país en un infern i han malmès la imatge internacional d’un país que potser ja no és el més influent del món, però el segon lloc l’ocupa segur. Kubrick ja va preveure en el seu film “Teléfono rojo, volamos hacia Moscú” que algú es pogués tornar boig i enviés la bomba atòmica contra la població per un d’aquells deliris de grandesa i per sentir-se amo del món. El que no va preveure va ser que 74 milions de persones haguessin votat un paranoic que estava disposat a destruir l’essència de la democràcia invitant a carregar-se els resultats d’unes votacions perfectament transparents i legítimes.

La pel·lícula de Kubrick s’havia d’estrenar als Estats Units el 22 de novembre de 1963. Què fèieu vosaltres (els que ja havíeu nascut) el 22 de novembre del 63? Jo, completament aclaparada per la notícia, plorava desconsolada l’assassinat de John Kennedy a Dallas. No sabia que havien d’estrenar una pel·lícula que 57 anys més tard seria premonitòria. La mort de Kennedy va suposar un cop molt fort per a la credibilitat dels Estats Units. A hores d’ara encara no s’ha aclarit qui hi havia darrere dels caps de turc Lee Harvey Oswald i Jack Ruby, però està fora de dubtes que va ser un atemptat perfectament organitzat des del poder.

Els crims d’estat no són un privilegi dels Estats Units, només faltaria! S’ha de reconèixer  la traça que tenen els russos a enverinar el personal que els fa nosa. Fins i tot podrien impartir cursets. O els xinesos a eliminar els opositors, o els israelians a col·laborar amb els serveis secrets d’altres països “per raons d’estat”. Nosaltres també hem tingut la nostra ració de crims d’estat, però és un tema del qual no m’agrada gens parlar.

Resumint: estem a la corda fluixa, no sabem si demà veurem el sol perquè el ximple de la panotxa al cap ja haurà descobert els codis i haurà premut el botó fatídic. Això, probablement, no passarà, com tampoc no havia d’haver passat l’assalt al Congrés, i crec que no passarà perquè hi ha indicis que els col·laboradors de Trump no estan tan bojos com ell i s’han adonat que han de posar fre a les seves actuacions. Trump necessita una camisa de força i es mereix que el tanquin en una d’aquelles habitacions encoixinades que surten a les pel·lícules de manicomis en què el malalt es dona cops de cap i de cos contra totes les parets però no es pot lesionar perquè les parets són tovetes. Quin final més grotesc per a un líder que volia dominar el món, que volia passar a la història com el que havia tornat Amèrica als americans i que si es descuida no els en deixa ni les cendres!

Com que soc lenta escrivint em trobo que s’acosta l’hora de dinar i no he cuit la verdura. M’aixeco i me’n vaig a la cuina a fer les labors pròpies dels que volen menjar, la poso al foc i quan estic dinant sento a la tele que twitter ha cancel·lat el compte de Trump, com també ho ha fet facebook i altres plataformes afins al president. Pel risc d’incitació a la revolta, diuen. Ja fa temps que incitava però sembla que no se n’havien adonat. Sigui com sigui, ho celebro. Si a més els demòcrates aconsegueixen que el destitueixin abans del 20 de gener, molt millor. Però aquesta no és l’única notícia important del dia. Sembla que una tal Filomena està fent moltes malifetes per tot el país (al gran, em refereixo) i ha deixat aïllades ciutats i regions amb una nevada que feia més de cinquanta anys que no se’n veia d’igual. Solidaritzada com estic amb els meus amics de Madrid, decideixo quedar-me a casa a la tarda i gaudir de les ofertes que ofereixen  les múltiples plataformes a les que tinc accés. Jo soc una ferma defensora del cine a les sales, però el confinament per una banda i el fred per l’altra, em fan renunciar a un dels meus principis i decidir muntar-me el meu mini-home-cinema. Quina pel·lícula triaré per a una tarda de dissabte gèlida i ventosa? Doncs precisament “La puerta del cielo”, en versió director’s cut, disponible a filmin.es. Em faig un te, agafo una de les rajoles de xocolata que em van portar els reis (Caramel with a touch of sea salt, delicious!) i em disposo a apalancar-me al sofà fins a les vuit del vespre. Si Trump no aconsegueix els codis, ens veurem la setmana vinent! Que la Filomena us agafi confessats!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...