La Caixa tenia a finals dels 60 i fins més endavant un paquet immobiliari important que suposadament “sortejava” entre els seus impositors. Formaven part de l’Obra social. Els pisos de La Caixa anaven molt buscats, però si esperaves que te’n toqués un en un sorteig, ja podies posar-t’hi fulles. O tenies una bona relació entre els dirigents de l’entitat o no hi havia res a fer. Jo vaig optar a un pis a Manuel Girona que, evidentment, no em va tocar. Però oh, miracle! Uns anys més tard i amb una altra parella, se’ns obre la possibilitat de tenir un pis d’aquells tan anhelats perquè el meu futur sogre treballava amb en Mateu del Ferro, un dels dirigents de La Caixa. Dit i fet: “Senyor Mateu, el meu noi es vol casar (era mentida) i li agradaria tenir un piset de bon veure. No es preocupi, ara mateix me n’ocupo.” I així va ser com vam aconseguir el piset de La Caixa. La diferència amb en Quintà és que no hi va haver cap mena de xantage, era un favor de “bon rotllo”. Quan el vam deixar perquè ampliàvem la família i en volíem un de més gran, hi va anar la meva germana, que sense tenir cap relació amb en Mateu del Ferro va fer servir una altra influència, un personatge de la Catalunya benpensant, amic de la meva mare, i que també surt al llibre de Jordi Amat (però no en diré el nom).
El fill del xofer explica les peripècies d’un bon periodista que va actuar molt malament, però el que m’ha mogut a escriure sobre aquest llibre no és tan la vida de Quintà com tots els punts de contacte que les seves actuacions van tenir amb les meves, tot i que no havíem “militat” mai junts. Ens coneixíem, el recordo perfectament amb les seves ulleres de pasta, però no tenia ni idea de la seva brutalitat amb els companys de feina, de les seves obsessions sexuals, dels seus rampells... El tenia per una persona diabòlica però simpàtica. I encara en sabia menys de les seves influències ni del seu pas per les clavegueres del pujolisme.
Un altre dels passatges del llibre que em va fer somriure va ser quan parla de la redacció de la Gran Enciclopèdia Catalana. Era l’any 68 i jo hi treballava. Recordo perfectament el pis del carrer Provença en el qual estava instal·lada la redacció de la GEC. Hi havia els redactors, els “savis”, i els “pencaires”, estudiants que sabíem català i passàvem a màquina els articles que redactaven els altres. Estàvem en unes gàbies al passadís, uns cubicles amb només una màquina d’escriure i una cadira, aïllats, on anàvem rebent les fitxes que havíem de mecanografiar. Treballàvem a ritme de robot. Tal com explica el llibre, hi va haver un intent de vaga que a mi em semblava recordar que era per protestar dels sous, tot i que la veritat era que els redactors estaven dividits ideològicament: els més “progres” no podien suportar la idea d’estar treballant per al capital de Banca Catalana. Segons explica Jordi Amat, alguns redactors veien la GEC com un projectil cultural per combatre el capitalisme. El que sí que recordo bé és: 1r, l’argument perquè no féssim vaga era que la GEC era un projecte de país, i qui anava en contra d’Edicions 62 (editora de la GEC) anava contra Catalunya. No sé si el van inventar en aquell moment l’argument, però ha donat rèdits durant molts anys. I 2n, que les subalternes mecanògrafes (crec que totes érem noies) ens vam ajuntar per reclamar millores salarials i jo en vaig fer un dibuix que reprodueixo en aquest blog, no sense una certa vergonya, pel to naïf de les imatges i el dogmatisme del missatge; vist amb la perspectiva del temps que ha passat no crec que Edicions 62 s’hagi pogut considerar mai com una empresa explotadora de la classe obrera. El fet que el text del dibuix estigui en castellà obeeix a la raó següent: amb la persona a qui anava dirigit jo hi parlava en castellà “en la intimitat”, com per fer teatre... Això passava al novembre de 1968. En aquells moments el principal crèdit per al finançament del projecte venia de Banca Catalana.
No aconsegueixo recordar si vaig conèixer Quintà quan feia piquets pels despatxos incitant a la vaga, acompanyat de Ferran Fullà (tal com explica Amat) o si la seva imatge la emmarco en altres circumstàncies. He de dir, però, que en Ferran Fullà és actualment una persona sensata (i amiga meva), que per sort no va quedar contaminada per la fúria del paranoic del seu company de lluita.
Una de les acusacions no fonamentades de Quintà, però que fins que no he llegit el llibre no he sabut que no era veritat, és la que va escampar sobre la pertinença de Jaume Miravitlles a la CIA. Met (per Jaumet) Miravitlles havia tornat de l’exili per exercir com a periodista i crec que treballava al Tele/eXprés, un diari nascut amb vocació democràtica. En un moment en què els Estats Units eren la viva encarnació de Satanàs (guerra del Vietnam...), acusar algú de pertànyer a la CIA li valia automàticament el menyspreu de la progressia. I he de reconèixer que a mi em va entabanar del tot, i a la gent del meu entorn, també. Necessitàvem molt poc per anatemitzar qualsevol persona que tingués la més mínima relació amb l’establishment nord-americà. Quin era l’objectiu de Quintà calumniant Miravitlles? És difícil saber les raons dels paranoics.
Un altre dels temes de què parla el llibre em resulta també molt familiar, i és l’aparició d’un diari durant el franquisme que havia de suposar una alenada d’aire fresc en el món censurat i reprimit de la premsa quotidiana. Era el Tele/eXprés, que havia començat a circular el 1964, sotmès a les mateixes restriccions que la resta però amb col·laboradors joves. Creat a l’empara de la Llei de Premsa de Fraga, era un diari de tarda independent i progressista que suposava un contrast important amb l’altre diari de tarda llegible en aquell moment, El Noticiero Universal, (La Prensa era el diari del régimen i ningú no el llegia). Al Tele/eXprés hi treballava gent jove, acabada de llicenciar o fins i tot estudiants, suposava una alenada d’aire fresc perquè tot i que s’havia de sotmetre a la mateixa censura que els altres diaris, ho feia esquivant-la de manera bastant reeixida. Al menys és el record que en tinc: ens el compràvem gairebé com si fos Le Monde (exagero una mica, però la memòria és el que té, que desfigura...). El Tele/eXprés va tenir diversos directors però l’etapa més atractiva va ser durant la direcció d’Ibáñez Escofet, que va introduir un suplement cultural en català, i es va convertir en el diari de referència dels antifranquistes.
Hi havia un acudit que circulava sobre el Tele/eXprés, basat en el seu format, que era molt gran, més que La Vanguardia. “Saps per què Jesucrist va morir amb els braços oberts? Perquè el van matar llegint el Tele/eXprés.” La propietat del diari va canviar de mans diverses vegades, entre elles va passar pel grup Godó, i finalment va acabar en mans de Sebastià Auger del grup Mundo (en aquells moments un grup més progressista que el Godó), però finalment va venir la ruïna i el tancament.
Alfons Quintà també va treballar al Tele/eXprés i Jordi Amat deixa constància del seu pas turbulent per la redacció. Vaig parlar fa poc amb el fill d’Ibàñez Escofet, amic meu quasi des de l’adolescència, que va treballar com a crític cinematogràfic al diari els anys 70 i va coincidir amb Quintà, i els records que en té d’aquell personatge són alguns dels testimonis que conformen el llibre.
No afegiré més batalletes perquè l’interès el té el llibre i no jo, només diré que a part del meu exemplar ja n’he regalat dos, i està tenint un èxit aclaparador fins i tot fora de Catalunya. Està molt ben documentat, es llegeix amb interès, però tot i que potser alguns comentaris s’han centrat molt en la personalitat psicòpata de Quintà per allò de què la fusió de la intel·ligència i el desequilibri fascina (veure, si no, l’èxit que va tenir al seu moment “El silencio de los corderos”) el que realment és impactant és el funcionament de les influències del poder sobre la premsa (el quart poder), de la premsa sobre el poder, i d’Alfons Quintà sobre tots ells: Qui té la informació té el poder.
Una última aportació per si queda algú que encara no l’hagi llegit. Són paraules d’Ignasi Aragay a l’Ara (16 de gener de 2021). “¿Érem realment així? ¿Tan malalta estava la societat catalana postfranquista? ... ¿La monstruosa història del periodista tòxic Alfons Quintà és la metàfora de les misèries que hem amagat o és un mirall deformat?”
La resposta, vosaltres mateixos... Però no us perdeu el llibre, us en penediríeu!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari