Des de fa un parell de mesos estic col·laborant en l’ordenació de l’arxiu personal d’un amic que ha sigut un referent en el món de la política i sobre tot de l’urbanisme, i he de dir que m’ho estic passant la mar de bé quan cauen a les meves mans papers de tota mena, des d’articles que ja preveien fa anys desgràcies que han arribat després, fins a articles sobre temes de cultura que m’han semblat interessants. Avui, per exemple, m’he trobat un retall de La Vanguardia (crec que del 2008) en què Gregorio Morán se’n reia de Pietro Ingrao (dirigent del PC italià) perquè havia reconegut a les seves memòries que volia la lluna (Volevo la luna, Einaudi, 2006). Morán, un cínic per antonomàsia, equiparava la utopia comunista amb el desig de posseir la lluna, i justificava així el gran fracàs de les aspiracions d’Ingrao. On vas a parar! Si el que vols és la lluna ja pots estar ben segur que no l’aconseguiràs! Ell, deia, no tenia cap aspiració d’aquesta mena i així li anava tot molt millor!
A mi em sembla que en aquest moment també m’he situat en el punt de voler la lluna. Em sembla tan poc probable que les meves aspiracions es puguin complir que les equiparo amb la lluna. No he llegit el llibre d’Ingrao, no sé si dona una visió optimista o pessimista del decurs de la Història durant el “Novecento”, però m’imagino que la conclusió és que la lluna no la va aconseguir. Potser abans de desitjar una cosa hauríem de mesurar les nostres forces a veure si estan equilibrades, si tenim energia per lluitar, si tenim aliats que ens acompanyin, si les amenaces no són insuperables, i sobre tot, si la tendència general es mou en el mateix sentit: lluitar contra corrent és del gènere idiota. (M’acabo de guanyar la desaprovació d’un munt de gent!)
Jo, modestament, m’ho miro des d’un punt de vista completament individual, perquè la pandèmia ens ha expulsat de la vida col·lectiva, ens ha obligat a actuar sols i aïllats, ens ha encolomat una responsabilitat individual que ens pesa com ens pesava la culpa que ens encolomava el capellà a l’escola si fèiem actes impurs, dèiem mentides, no anàvem a missa o altres pecats pitjors... Aviat farà un any que estem en aquestes circumstàncies i lluny de revoltar-me crec que m’hi estic acostumant. Ens hi estem acostumant. On són aquelles trobades que fèiem amb els amics per videoconferència? Aquelles celebracions de divendres sant, d’aniversaris, de vermuts de diumenge? L’estiu ens va permetre retrobar-nos durant una temporada, amb restriccions però amb una certa sensació de normalitat. L’alegria va durar poc perquè aviat ens van anunciar l’arribada de la segona onada i les restriccions de serveis i de mobilitat van tornar a ser extremes. Sense bars, sense cultura, sense viatges, què podíem fer?
La culpa torna a aparèixer quan analitzes la teva situació particular:
a) Cap familiar malalt
b) Cap familiar sense feina
c) Cap familiar a primera línia (ni sanitària ni a d’altres serveis)
d) Cap problema mental (de moment) ni físic
e) Diversitat d’opcions literàries i cinematogràfiques a l’abast
Com pot ser que et queixis del que està passant si ho estàs vivint sense trasbals? Objectivament és així, però on està escrit que els humans ens mirem les coses objectivament? Totes les activitats que he deixat de fer, des de les classes d’aquagym fins a les excursions, des dels teatres fins als cursos culturals, des de les trobades amb amics fins a les passejades per la ciutat o els sopars, TOTES, les estic trobant a faltar com si em faltés l’aire. Però el pitjor no és això, el pitjor és que em sembla que m’hi estic acostumant i que l’esperit que em movia quan em vaig jubilar, que era el de fer honor a l’etimologia de la paraula (festa jueva on s’alliberaven els esclaus) i gaudir d’una nova llibertat per ocupar-la amb allò que millor em plagués, ha desaparegut completament per enfonsar-me en la pitjor actitud que pot adoptar un vell: no fer res.
Un exemple recent m’ha fet prendre consciència d’aquest descens al pou on no m‘agradaria anar a parar. Hem viscut un cap de setmana agitat per culpa de la Filomena, una pertorbació meteorològica que ha deixat mitja Espanya incomunicada i tota Catalunya enmig d’una gelada important. Envejosa com soc de les glòries madrilenyes, més encara perquè a la nevada del 62 jo no era a Barcelona, em busco alguna distracció meteorològica que no sigui anar fins a la neu, que està lluny de la ciutat i no puc sortir del municipi. M’informen a TV3 que hi ha unes onades a la costa d’uns 4 metres, res a veure amb les del Cantàbric, però són guapes. Això era dissabte, i em dic: demà em llevo i me’n vaig a la Barceloneta a veure com l’hotel Vela és assotat pel mar, símbol de la lluita del luxe contra els elements. Em calçaré les bambes i l’outfit que em van dur els reis, un anorac gruixudet i al mateix temps que faig salut gaudiré d’un espectacle que els madrilenys no veuran en la vida. Gran decepció! Diumenge em llevo sense ganes, al carrer fa un fred que pela, obro el balcó un moment i el vent m’escup cap a l’interior, plovisqueja, no té pinta d’aclarir-se i les onades m’importen un rave! Tampoc no aniré al cine a la tarda tal com havia previst, no trucaré a cap amiga per xerrar, no miraré cap sèrie perquè n’estic fins al cap d’amunt, i no em posaré a plorar perquè se m’han acabat els kleenex i m’hauria de mocar amb les cortines, que si no...
Estic deprimida? M’ho pregunto seriosament, perquè no estic familiaritzada amb la depressió i potser no sé veure com són els primers símptomes. Si truco a un d’aquests números de telèfon que els col·legis de psicòlegs han posat a l’abast de la població i els dic: passo d’anar a veure les onades, és un símptoma que estic deprimida? Potser m’engegaran. Però si els dic que no tinc ganes de fer res, que tot m’importa un rave i que em penso passar el dia al sofà mirant al sostre, aleshores potser em faran cas.
Poso la tele, primer una cadena estatal, després, la nostra (que no és gaire meva, però en fi...). “En todas partes cuecen habas...” com diuen en castellà. El risc de contagi es dispara, ja estem a la tercera onada, algunes comunitats tenen mesures encara més restrictives que a Catalunya i també augmenten els contagis; a d’altres sembla que és campi qui pugui (i no dic noms), contagis disparats, a la franja baixa de la vacunació, però no passa res... Ja ens han advertit que la vacunació anirà lenta i que no ens pensem que podrem tornar a la normalitat en un tres i no res. La Merkel ja ha advertit que les mesures restrictives es poden allargar fins a la primavera, que la nova soca britànica dispara els contagis de manera exponencial... O sigui, res de pensar-se que aviat sortirem del pou i que aquella vida meravellosa que tenia abans de la pandèmia reflorirà amb tot el seu esplendor. Nanai! Sort que encara ningú ha gosat parlar de la quarta onada perquè aleshores sí que obro el balcó i... cap avall!
Hi podem afegir, per acabar de fer bullir l’olla, que probablement no veurem les eleccions el 14 de febrer (dia dels enamorats), unes eleccions que no sé què haurien arreglat, però al menys deixar de marejar la perdiu (es pot dir en català això???). Ara, ni tenim govern, ni tenim oposició, ni tenim res que s’hi assembli, i tothom mira de no cagar-la més, no fos cas que li passés comptes el dia D. Les eleccions sempre donen una mica de vida, per més tristos que siguin els candidats i poc creïbles les seves promeses. Però com que no es pot assegurar que tothom pogués votar, doncs que no voti ningú i això sí que és democràtic!
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada
Deixa el teu comentari