Salta al contingut principal

VOLEVO LA LUNA, o els perills de la tercera onada

 

Des de fa un parell de mesos estic col·laborant en l’ordenació de l’arxiu personal d’un amic que ha sigut un referent en el món de la política i sobre tot de l’urbanisme, i he de dir que m’ho estic passant la mar de bé quan cauen a les meves mans papers de tota mena, des d’articles que ja preveien fa anys desgràcies que han arribat després, fins a articles sobre temes de cultura que m’han semblat interessants. Avui, per exemple, m’he trobat un retall de La Vanguardia (crec que del 2008) en què Gregorio Morán se’n reia de Pietro Ingrao (dirigent del PC italià) perquè havia reconegut a les seves memòries que volia la lluna (Volevo la luna, Einaudi, 2006). Morán, un cínic per antonomàsia, equiparava la utopia comunista amb el desig de posseir la lluna, i justificava així el gran fracàs de les aspiracions d’Ingrao. On vas a parar! Si el que vols és la lluna ja pots estar ben segur que no l’aconseguiràs! Ell, deia, no tenia cap aspiració d’aquesta mena i així li anava tot molt millor!

A mi em sembla que en aquest moment també m’he situat en el punt de voler la lluna. Em sembla tan poc probable que les meves aspiracions es puguin complir que les equiparo amb la lluna. No he llegit el llibre d’Ingrao, no sé si dona una visió optimista o pessimista del decurs de la Història durant el “Novecento”, però m’imagino que la conclusió és que la lluna no la va aconseguir. Potser abans de desitjar una cosa hauríem de mesurar les nostres forces a veure si estan equilibrades, si tenim energia per lluitar, si tenim aliats que ens acompanyin, si les amenaces no són insuperables, i sobre tot, si la tendència general es mou en el mateix sentit: lluitar contra corrent és del gènere idiota. (M’acabo de guanyar la desaprovació d’un munt de gent!)

Jo, modestament, m’ho miro des d’un punt de vista completament individual, perquè la pandèmia ens ha expulsat de la vida col·lectiva, ens ha obligat a actuar sols i aïllats, ens ha encolomat una responsabilitat individual que ens pesa com ens pesava la culpa que ens encolomava el capellà a l’escola si fèiem actes impurs, dèiem mentides, no anàvem a missa o altres pecats pitjors... Aviat farà un any que estem en aquestes circumstàncies i lluny de revoltar-me crec que m’hi estic acostumant. Ens hi estem acostumant. On són aquelles trobades que fèiem amb els amics per videoconferència? Aquelles celebracions de divendres sant, d’aniversaris, de vermuts de diumenge? L’estiu ens va permetre retrobar-nos durant una temporada, amb restriccions però amb una certa sensació de normalitat. L’alegria va durar poc perquè aviat ens van anunciar l’arribada de la segona onada i les restriccions de serveis i de mobilitat van tornar a ser extremes. Sense bars, sense cultura, sense viatges, què podíem fer?

La culpa torna a aparèixer quan analitzes la teva situació particular:

a)      Cap familiar malalt

b)      Cap familiar sense feina

c)      Cap familiar a primera línia (ni sanitària ni a d’altres serveis)

d)      Cap problema mental (de moment) ni físic

e)      Diversitat d’opcions literàries i cinematogràfiques a l’abast

Com pot ser que et queixis del que està passant si ho estàs vivint sense trasbals? Objectivament és així, però on està escrit que els humans ens mirem les coses objectivament? Totes les activitats que he deixat de fer, des de les classes d’aquagym fins a les excursions, des dels teatres fins als cursos culturals, des de les trobades amb amics fins a les passejades per la ciutat o els sopars, TOTES, les estic trobant a faltar com si em faltés l’aire. Però el pitjor no és això, el pitjor és que em sembla que m’hi estic acostumant i que l’esperit que em movia quan  em vaig jubilar, que era el de fer honor a l’etimologia de la paraula (festa jueva on s’alliberaven els esclaus) i gaudir d’una nova llibertat per ocupar-la amb allò que millor em plagués, ha desaparegut completament per enfonsar-me en la pitjor actitud que pot adoptar un vell: no fer res.

Un exemple recent m’ha fet prendre consciència d’aquest descens al pou on no m‘agradaria anar a parar. Hem viscut un cap de setmana agitat per culpa de la Filomena, una pertorbació meteorològica que ha deixat mitja Espanya incomunicada i tota Catalunya enmig d’una gelada important. Envejosa com soc de les glòries madrilenyes, més encara perquè a la nevada del 62 jo no era a Barcelona, em busco alguna distracció meteorològica que no sigui anar fins a la neu, que està lluny de la ciutat i no puc sortir del municipi. M’informen a TV3 que hi ha unes onades a la costa d’uns 4 metres, res a veure amb les del Cantàbric, però són guapes. Això era dissabte, i em dic: demà em llevo i me’n vaig a la Barceloneta a veure com l’hotel Vela és assotat pel mar, símbol de la lluita del luxe contra els elements.  Em calçaré les bambes i l’outfit que em van dur els reis, un anorac gruixudet i al mateix temps que faig salut gaudiré d’un espectacle que els madrilenys no veuran en la vida. Gran decepció! Diumenge em llevo sense ganes, al carrer fa un fred que pela, obro el balcó un moment i el vent m’escup cap a l’interior, plovisqueja, no té pinta d’aclarir-se i les onades m’importen un rave! Tampoc no aniré al cine a la tarda tal com havia previst, no trucaré a cap amiga per xerrar, no miraré cap sèrie perquè n’estic fins al cap d’amunt, i no em posaré a plorar perquè se m’han acabat els kleenex i m’hauria de mocar amb les cortines, que si no...

Estic deprimida? M’ho pregunto seriosament, perquè no estic familiaritzada amb la depressió i potser no sé veure com són els primers símptomes. Si truco a un d’aquests números de telèfon que els col·legis de psicòlegs han posat a l’abast de la població i els dic: passo d’anar a veure les onades, és un símptoma que estic deprimida? Potser m’engegaran. Però si els dic que no tinc ganes de fer res, que tot m’importa un rave i que em penso passar el dia al sofà mirant al sostre, aleshores potser em faran cas.

Poso la tele, primer una cadena estatal, després, la nostra (que no és gaire meva, però en fi...). “En todas partes cuecen habas...” com diuen en castellà. El risc de contagi es dispara, ja estem a la tercera onada, algunes comunitats tenen mesures encara més restrictives que a Catalunya i també augmenten els contagis; a d’altres sembla que és campi qui pugui (i no dic noms), contagis disparats, a la franja baixa de la vacunació, però no passa res... Ja ens han advertit que la vacunació anirà lenta i que no ens pensem que podrem tornar a la normalitat en un tres i no res. La Merkel ja ha advertit que les mesures restrictives es poden allargar fins a la primavera, que la nova soca britànica dispara els contagis de manera exponencial... O sigui, res de pensar-se que aviat sortirem del pou i que aquella vida meravellosa que tenia abans de la pandèmia reflorirà amb tot el seu esplendor. Nanai!  Sort que encara ningú ha gosat parlar de la quarta onada perquè aleshores sí que obro el balcó i... cap avall!

Hi podem afegir, per acabar de fer bullir l’olla, que probablement no veurem les eleccions el 14 de febrer (dia dels enamorats), unes eleccions que no sé què haurien arreglat, però al menys deixar de marejar la perdiu (es pot dir en català això???).  Ara, ni tenim govern, ni tenim oposició, ni tenim res que s’hi assembli, i tothom mira de no cagar-la més, no fos cas que li passés comptes el dia D. Les eleccions sempre donen una mica de vida, per més tristos que siguin els candidats i poc creïbles les seves promeses. Però com que no es pot assegurar que tothom pogués votar, doncs que no voti ningú i això sí que és democràtic!

En fi, Amigues i Amics (com deia la Sandra Camaca), malgrat tot això, ha arribat el moment de fer un pensament: o ens deixem aclaparar per les circumstàncies o hi posem una mica d’imaginació, una mica de filosofia i una mica de Prozac i afrontem la tercera onada... amb il·lusió. Després de la Filomena vindran uns dies esplendorosos en què ja no farà tanta mandra sortir al carrer, el sol inundarà els nostres cors i veurem la llum al final del túnel (suposant que Endesa ens ho permeti!). Apa, som-hi!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...