AVUI PARLAREM DE CINE

 

L’últim post que vaig penjar (el del fill del xofer), feia dies que el tenia escrit, però retardava la seva publicació perquè no estava inspirada per escriure res més. Tot el que se m’acudia era negre com el carbó, reflexions sobre la pandèmia o sobre les eleccions, hi ha algun tema més tenebrós? I no és que ara hagi canviat la meva visió, al revés, és més negra que mai, però m’he posat com objectiu no rebentar la moral als lectors, així que deixaré de costat tot el que se m’acudeix sobre les vacunes, els confinaments i el vodevil de les eleccions i parlaré de cine, que a hores d’ara deu ser l’única cosa que em dona satisfaccions.

Han coincidit en el meu horitzó, i per això em fa gràcia parlar-ne, dues pel·lícules que si bé no tenen el mateix argument sí que tenen el mateix to, fins al punt que una es considera influïda per l’altra, o al menys pel seu director. Es tracta de la reposició, 20 anys després de la seva estrena, de “Deseando amar” (In the mood for love, Wong Kar Wai, 2000). L’altra és “Escrito sobre el viento” (Douglas Sirk, 1956).

Per tal que entengueu la meva passió pel cine i en especial per Escrito sobre el viento, explicaré que quan era preadolescent i tornava de l’escola cap a casa, cada dia passava per davant del cine Atlanta, al carrer Trafalgar, i sempre entrava a mirar els “quadros” de la vitrina. També entrava al Borràs, cada dia. I un dia em vaig trobar a l’Atlanta els quadres de “Escrito sobre el viento” i ja no podia sortir del vestíbul. Aquelles imatges de colors saturats, vermellosos, marrons, ocres, un descapotable vermell, un altre de groc, les cares de Rock Hudson, Lauren Bacall, Robert Stack i Dorothy Malone i les torres petrolíferes de fons em tenien palplantada davant de la vitrina hores i hores. Impossible entrar a veure la pel·lícula, no tenia edat i era molt no apta, però jo em feia les meves composicions i m’imaginava les passions que els devoraven, i l’endemà hi tornava. Van passar molts anys abans no vaig veure la pel·lícula, a la televisió, per descomptat, però amb la mateixa passió que havia posat en els quadres. Havia vist altres pel·lícules de Douglas Sirk (Obsesión, Imitación a la vida, Sólo el cielo lo sabe) però cap em va marcar com Escrito sobre el viento. Douglas Sirk és el màxim exponent del melodrama dels anys cinquanta i el seu estil ha influït molt en molts cineastes (Fassbender, per exemple) i també sobre Wong Kar Wai.

Ara acabo de veure-la per enèsima vegada perquè la tenim com a deures al curs de cinefòrum que fem online, segurament el profe ha pensat que podem veure al cine Deseando amar i comparar-la. De fet, la vam analitzar fa algunes setmanes.

Deseando amar també té la seva història. La vaig veure quan la van estrenar ara fa vint anys, i tot i que em va agradar, el meu estat emocional del moment era bastant menys fràgil que el d’ara, i la història de dues persones que s’enamoren però no poden consumar la relació perquè estan casades no em va semblar tan dramàtica. Fa uns mesos la vaig tornar a veure, ja restaurada, amb les emocions una mica alterades, i la vaig trobar tan meravellosa que l’he vist dues vegades més, i ha estat objecte també del cinefòrum en qüestió.

Què té aquesta pel·lícula que s’ha convertit en pel·lícula de culte i està considerada una obra mestra del cinema oriental? En primer lloc, uns personatges delicats que l’atzar ha ajuntat en un espai tan estret (el passadís d’un habitatge compartit) que quan coincideixen al passadís gairebé és impossible que no es toquin. Els seus cònjuges respectius no apareixen mai, estan sempre fora de camp, però presents en el relat. Després sabrem que són amants, i que els protagonistes ho saben, però no volen deixar-se portar pels sentiments, no volen ser com ells.

En segon lloc, una filmació a ritme de bolero (Nat King Cole es deixa sentir en més d’una ocasió), uns moviments suaus, com si volessin, baixant les escales a càmera lenta, ella vestida elegantment amb una col·lecció de “qipaos” que enamora, amb el recipient a la mà per comprar els fideus, amb una melodia que es va repetint constantment com un leitmotiv que lliga visualment les escenes que es repeteixen cada vegada que surt al carrer, un carrer, per cert, fosc i trist del Hong Kong dels anys seixanta.

I en tercer lloc, la història de l’amor que va naixent entre els dos personatges, un amor que consideraran impossible per les convencions socials, per la pressió de l’entorn, i també per la seva concepció de la dignitat. Wong Kar Wai aconsegueix la implicació emocional de l’espectador a través de les mirades dels personatges, dels lleugers contactes de les seves mans, del moviment harmònic dels seus cossos, de la impossibilitat de comunicar-se els sentiments i dels seus silencis. 

Comparteix amb Escrito sobre el viento un tractament del color ple de simbolismes: el vermell de la passió, el rosa de l'amor romàntic, el groc de la violència, el marró del lligam amb la terra, el verd, el gris... colors que es combinen en el vestuari dels personatges, en els paisatges o decorats del fons, en els mobles... 

Per celebrar els vint anys d’aquesta pel·lícula el cine Boliche ha fet una retrospectiva i ha ofert moltes de les seves pel·lícules. N’he vist tantes que ja em faig un embolic, però val la pena veure’n algunes per poder constatar com hi ha molts elements que es repeteixen, com si sempre estigués filmant aspectes diferents d’una mateixa realitat. L’univers de Wong Kar Wai sempre té una idea en comú, i és la impossibilitat de satisfer les pulsions amoroses, de donar curs als sentiments, de deixar-se anar. No hi ha redempció amorosa possible.

Deseando amar comparteix amb Escrito sobre el viento un doble triangle amorós. No són tres sinó quatre personatges. En la primera, els dos protagonistes són dos vèrtexs del triangle que formen cada un d’ells amb el seu cònjuge corresponent, que dona la casualitat que són els dos vèrtexs del seu propi triangle. M’he explicat?

En el cas de Escrito sobre el viento els dos vèrtexs dels triangles són Rock Hudson i Lauren Bacall, i el tercer és, en un cas, Robert Stack (amic de Hudson i marit de Bacall), i en l’altre, Dorothy Malone, germana de Stack i enamorada des de la infància de Hudson. No cal dir que als anys cinquanta hi havia unes regles del joc que obligaven a fer acabar les pel·lícules amb un happy end. Aquesta acaba dramàticament, amb morts, pèrdues i renúncies per tal que la parella protagonista pugui satisfer el seu amor.

Sembla ser que Escrito sobre el viento no va tenir bones crítiques en el seu moment (la van titllar de kitsh i fulletonesca) i no va ser fins que... Jean-Luc Godard la va descobrir que la crítica no va començar a considerar Sirk com un geni del melodrama. Jo, sincerament, la trobo apassionant, i després d’haver-la analitzat i haver descobert els múltiples missatges no directament verbals que llança (per l’ús del color, de la música, de les imatges...) crec que serà des d’ara la meva pel·lícula de capçalera. Al costat de Deseando amar, of course!

Si després d’aquests comentaris apassionats teniu ganes de veure-les, les podeu trobar a zoowoman (Deseando amar) o a filmin.es (Escrito sobre el viento).