UN XIP PER AL DESAMOR

 

Ara que la vacuna contra el Sars Cov-2 ja està en marxa i s’ha començat a vacunar a la població més necessitada, es vacunarà la intermèdia i diuen que cap a l’estiu estarem tots protegits, insto als laboratoris que es posin a investigar ràpidament, abans que arribi el següent cataclisme, un nou tipus de fàrmac, mig químic, mig tecnològic, que permeti controlar els sentiments a gust del consumidor. La idea seria trobar un tipus d’artilugi semblant als broquets (o sigui, "boquilles") que van al final de les gomes que s’utilitzaven quan jo era petita per administrar lavatives (i perdó per l’escatologia). Eren una mena d’aixeta en forma de broquet, amb una palanqueta per permetre o no el pas de l’aigua cap al seu destí. Ara deixo passar l’aigua, ara tanco. Aquest sistema va semblar molt útil a l’indigent protagonista d’un acudit que em van explicar de petita, també a l’època de les lavatives. Aquest pobre home es va trobar entre les deixalles d’un abocador una peça de la lavativa que va interpretar com un broquet, i posant-se’l a la boca amb el seu corresponent cigarret a l’extrem, va dir: mira que pràctic, ara fumo, ara no fumo. L’acudit és bête et méchant, com dirien els francesos, però a mi em sembla molt útil per il·lustrar la meva idea de xip per al desamor. S’administraria a la manera de les bombes d’insulina, és a dir, una part tecnològica i una de química. El problema és que no sé on s’hauria d’aplicar, si al cor o al cervell. Malgrat tenir una llicenciatura en filologia romànica (superútil en el camp de la ciència) no he aconseguit mai saber on caram tenim allotjats els sentiments i les emocions. Vaig veure una peli l’any passat que es deia El Plan (Polo  Menárguez, 2019), molt recomanable, per cert, en què els personatges parlaven del sistema límbic, que es veu que és un embolic de parts del cervell on es produeixen les emocions, però a mi sempre m’ha semblat que quan et dol alguna cosa, igual que quan t’enamores, és dins del pit on sents l’amor o la tristesa. Per això caldria aclarir primer on situem l’eina que cal inventar.

La veritat és que aquesta idea no és del tot original. A la novel·la de Philip K. Dick ¿Sueñan los androides con ovejas eléctricas?, que és en la que està basada la pel·lícula Blade Runner, es parla d’una “consola del climatizador de ánimo” en la qual pots marcar “el código del inhibidor talámico, que suprimiría la ira, o el estimulante talámico, que le irritaría lo suficiente para salir vencedor en la discusión (amb la seva dona)”. També es pot programar la consola, tal com ha fet la dona: “En mi programa del día figura un episodio depresivo de autorreproches de seis horas de duración”. Aquesta consola envia una mena de gasos o d’ones a l’ambient que actuen sobre l’individu.

Quina funció tindria l’eina que jo proposo? Bàsicament seria la de controlar les nostres emocions en funció de la raó, és a dir, que no ens deixéssim endur per la ira, per la rancúnia, per l’odi ni tampoc per la passió amorosa, que pot ser tan destructiva com qualsevol altra. Ja sé que hi ha fàrmacs que t’anul·len els sentiments, però això no m’interessa. Jo vull un xip com la broqueta, ara sí, ara no. O com la consola, amb diferents programes. Anul·lar els sentiments negatius facilitaria molt les coses, suposant que la gent que el sent tingués prou intel·ligència com per adonar-se’n i girar la palanqueta cap a l’ara no. Tots hi sortiríem guanyant i no hauríem d’assistir a les barbaritats que sentim cada dia en boca d’alguns polítics i d’alguns hiperventilats. Però el que realment seria útil, encara que fos només a nivell individual, seria poder controlar de qui t’enamores, durant quant de temps, i com et desenamores quan racionalment la cosa ja no funciona. És veritat que si això existís ens hauríem perdut la major part de la literatura mundial, però si tal com diuen, anem camí d’una societat robotitzada, potser d’ara endavant serà útil obtenir aquest xip.

Aquesta brillant idea me l’ha donat, per variar, la lectura d’una notícia a la premsa. El títol era Napoleó empresonat. Qui és aquest Napoleó? És algun boig que s’ha pres per Napoleó i ha intentat alguna gesta suïcida? És el governant d’un país llunyà que s’ha ficat al cap convertir-se en emperador? No senyor, és un historiador rus de 63 anys, especialista en Bonaparte, guardonat amb la Légion d’Honneur, aparentment sense trastorns mentals, que un bon dia es va afartar de discutir amb la seva parella i li va clavar quatre trets. Oleg Sokolov ha estat condemnat a 12 anys i mig de presó per la mort d’Anastàsia Iéxenko, 24 anys, exalumna de doctorat i col·laboradora seva, a més de parella estable.

Expliquem una mica la història. Oleg Sokolov és un prestigiós professor de la Universitat de Sant Petersburg,  especialitzat en Napoleó i la seva època, i sobre el qual ha escrit diversos llibres. Una alumna seva, amb la qual inicia una relació, es converteix en col·laboradora i finalment en nòvia permanent. Sokolov té fills d’una relació anterior, i la relació amb aquests fills engeloseix Anastàsia fins al punt d’insultar-los i d’amenaçar el seu company amb un ganivet. Sokolov li dispara, embogit per la situació, i quan s’adona del que ha fet, decideix esquarterar la noia i suïcidar-se després vestit de Napoleó. Això ja denota que alguna cosa no rutllava com cal dins del seu cap, però la mala sort va fer que, completament borratxo, caigués o es tirés al riu quan encara no s’havia desfet de tot el cos. Del riu el van haver de treure uns policies perquè es va quedar clavat i no era capaç de sortir-ne tot sol. A la motxilla que duia a l’esquena hi portava les mans tallades d’Anastàsia. Quan la policia va veure allò va escorcollar l’apartament  del professor on va trobar, fatídicament, el cap i altres restes del cos.

Fins aquí una història com n’hi ha hagut d’altres. No són freqüents els esquarteraments, per sort, però sí la violència contra les dones. A Rússia i a més llocs. Però el que aquí crida l’atenció és la immersió de Sokolov dins l’ànima de Napoleó, ja que com explica la notícia, solia prestar-se a participar en reconstruccions històriques i altres activitats vestit de Napoleó (com a Burgos el 2016), parlava en francès, anomenava Anastàsia Joséphine, i es feia dir Sire per ella.

Anastàsia i Sokolov

Us preguntareu si aquesta notícia l’he tret de “El caso” o d’algun diari sensacionalista francès o rus, però no, l’he tret de La Vanguardia. Després he buscat una mica per internet, als diaris francesos, per veure si se’n feien ressò, i, efectivament, en parlen. Cal dir que algunes versions són encara més sòrdides, però no són els detalls el que m’interessa, sinó entendre què pot portar un home (o una dona) de l’amor més absolut al deliri més destructiu. L’amor a primera vista per part de l’alumna envers el professor, un home quaranta anys més gran, es pot entendre per la fascinació que causava el seu coneixement profund de l’entorn napoleònic i la seva identificació amb el personatge. L’atracció de Sokolov cap a Anastàsia no té secret: jove, guapa, culta i intel·ligent. I ja portaven més de cinc anys de relació quan tot es va torçar. Què no hauria donat Sokolov aquella nit per tenir a mà el meu xip d’ara estimo, ara no estimo! Ara m’exalto, ara no m’exalto. No podem apel·lar a la raó per dominar els sentiments, està demostrat que no és possible. No ho sabia que acabaria a la presó? Realment era tan ingenu com per pensar que se’n podia sortir? Confessa que un cop esquarterat el cadàver s’hauria suïcidat vestit com Bonaparte. Però si es pensa suïcidar per què el talla a trossos i els intenta fer desaparèixer al fons del riu? El mateix xip li hauria convingut a ella quan es va exaltar perquè Oleg volia quedar amb els seus fills i ho va valorar com una desconsideració cap a ella. Un xip per vèncer la gelosia: obres l’aixeta, el líquid penetra i la gelosia desapareix. 

És evident que la conducta de Sokolov no és justificable sota cap concepte, però quan es publiqui la novel·la que està escrivint a la presó segurament hi haurà un munt de gent que la comprarà, i voldran saber els detalls del macabre fet, segur, però també n’hi haurà que voldran entendre com l’amor es pot convertir en odi fins al punt d’actuar com ell ho va fer. Què se’t pot remoure per dintre per arribar a aquest punt? Quins complexos vols superar, quins egos has vist triturats, quina desesperança s’ha apoderat de tu? Sokolov ha anunciat que el llibre serà “una novel·la autobiogràfica sobre la vida i l’amor”.

Aquest cas, que no és ni el primer ni l’últim que sentirem, m’ha fet pensar en la necessitat d’inventar aquesta eina que necessitem per controlar els sentiments quan la raó no basta. Estic segura que la idea, si arriba a oïdes de científics experts, serà ben rebuda i es posaran a treballar-hi amb il·lusió.

EPÍLEG

Sokolov només ha sigut condemnat a dotze anys i mig en atenció a la seva contribució a la ciència i a la reconstrucció històrica de Rússia, que sembla que l’eximeix de responsabilitat en el crim, i també perquè a Rússia han modificat recentment  la llei que protegia les dones contra les agressions deixant-les en inferioritat de drets.