QUAN CREUS QUE JA S'ACABA TORNA A COMENÇAR

Estic tranquil·lament a casa llegint el diari quan sento un cling! És l’avís de l’ara.cat que m’informa que està a punt de començar la roda de premsa en què el nostre estimat govern ens explicarà les noves mesures per aturar els rebrots de la COVID-19.

Ja feia dies que ho vèiem venir que la cosa no anava bé. Però com que val més esperar a estar ben malament per prendre mesures, així la ciutadania ho acceptarà millor, no s’havia fet pràcticament res per contenir l’escampall de virus que circulava per algunes zones de Catalunya, entre elles, com és natural, Barcelona i l’àrea metropolitana.

Poso la roda de premsa i, per resumir, escolto el nom dels municipis afectats i les mesures que es proposen. Em sembla entendre que depèn de la voluntat dels afectats que es portin a la pràctica o que no se’n faci cas. No sé si és perquè el Govern no té competències per prohibir sortir al carrer o si no s’atreveixen a exercir-les o si no tenen policies per assegurar-ne l’execució, però m’és igual. No valoro la idoneïtat de les mesures ni l’oportunitat de decretar-les precisament avui, un dijous de juliol vigília d’un cap de setmana i d’una quinzena on molta gent té previst sortir de vacances. Per res del món em posaria a la pell dels governants que han de sortir a anunciar aquestes mesures. Si una cosa està clara és que decideixin el que decideixin mai ho faran al gust de tothom, i menys encara d’aquells que sempre saben el que s’ha de fer i que segur que ho haurien fet millor.

Si me n’he anat a l’ordinador i m’he posat a escriure és per compartir amb aquest públic que tant m’aprecia i al que tant respecto una sensació d’angoixa i desconcert que em pensava que estava deixant enrere des que vaig trepitjar sòl menorquí. Aquí les coses també han canviat els últims dies, ja no se circula sense mascareta pels carrers, s’han introduït mesures restrictives en les trobades de familiars i amics, es posaran multes si no es compleixen, les cues a les portes dels comerços per respectar els aforaments són constants i la nova normalitat és nova però no és normalitat. Tot i que Menorca acaba de donar l’alta a una parella que va arribar malalta i en té una altra de registrada i aïllada, la població, autòctona i forana, estem sans. Aleshores, per què em preocupo? Doncs perquè al meu voltant tinc familiars  i amics que veuen trontollar els seus plans cada dia, que no saben a què atenir-se, si podran tornar a la península i seguir amb els seus projectes de vacances o si arribant a Barcelona els impediran sortir-ne, o si s’hauran de quedar aquí i perdran els bitllets i les reserves que tenien, o si, o si...

Tothom està perplex, perquè ja ens pensàvem que amb l’entrada a la nova normalitat, o més ben dit, realitat, podríem ser amos del nostre futur, dintre d’un ordre, naturalment, que no som Déu. I el futur que havíem preparat per a l’estiu era descansar, gaudir, carregar piles per a una tardor incerta. Els que ja no treballem també hem de carregar piles per abordar aquesta tardor perquè, encara que sapiguem que no serà normal, necessitarem paciència i disposició per acatar noves normes o noves maneres d’organitzar-nos el temps. Tornaran els cursos de cine, les conferències, l’aquagim, el teatre...? No ho sabem, i aquesta incertesa ja ens crea un neguit important, agreujat per l’evidència que aquest coronavirus  es resisteix a desaparèixer i que de moment no estem guanyant-li la batalla.

He de reconèixer que l’angoixa o el malestar que sento en aquest moment és bastant visceral, sobtat per la mala notícia de la roda de premsa, i que potser de mica en mica m’hi aniré adaptant, com fem sempre i com no m’he cansat de dir que és la millor eina que tenim els humans contra la frustració. Però potser la meva capacitat d’adaptació als contratemps s’està gastant de tant usar-la, potser arribarà un moment que ja no en tindré i sortiré al carrer a cridar contra el coronavirus (que, per cert, no sé si hi senten els virus) per dir-li que ens deixi en pau, que potser sí que hem maltractat una mica la Terra, que li hem regirat alguns racons que no calia, però que d’ara endavant ens portarem molt bé. O bé em donarà pel contrari, em faré petita, arraulida, gairebé invisible, m’asseuré al costat d’un pont esperant que una riuada se m’emporti i adéu als maldecaps, les frustracions i les incerteses.

Sigui com sigui, de moment toca aguantar i anar veient com evoluciona la situació, si es decreten mesures per impedir als barcelonins anar-se’n de vacances, si se’ls permet sortir per terra mar o aire o no, si es redueixen els contagis o si es multipliquen descontroladament, és a dir, que estem a mercè de l’atzar. I a una servidora li toca calmar-se i pensar que malgrat tots aquests contratemps, com deia Pangloss a Candide ou l’optimisme, “tout va pour le mieux dans le meilleur des mondes ».