A PROPÒSIT DE WOODY ALLEN

Les memòries de Woody Allen (A propósito de nada) estan de moda, tothom en parla, tothom les vol llegir. No sabria dir si és per l’interès que la gent té en la seva obra o si és per la part morbosa de la seva vida que, contra la seva voluntat, l’ha fet més famós arreu del món que els seus acudits enginyosos. No és el meu cas. Sóc fan de Woody Allen des de la primera pel·lícula que vaig veure (What’s new, Pussycat?, dirigida per Clive Donner, 1965)) on feia un paper secundari però que ja apuntava maneres.

El meu interès per les memòries del cineasta es basa sobre tot en la curiositat per saber com van ser els seus orígens, com es va forjar la seva carrera, com sent tan lleig va aconseguir parelles tan guapes, com la seva constància l’ha portat a ser un dels directors independents més prolífics, com ha aconseguit la llibertat de creació que l’ha dut a fer films excel·lents i d’altres de mediocres, però tots molt personals... És a dir, interès per saber de la vida i miracles d’un creador que admiro y que respecto, i més encara un cop llegit el llibre.

No tinc intenció de resumir aspectes de la seva biografia ni menys encara d’estendre’m sobre les falses acusacions d’abús sexual a la seva filla, ja tot és prou sòrdid com per donar-li opcions. Però sí que em ve de gust comentar alguns aspectes i algunes anècdotes que, des del meu punt de vista, li donen categoria humana.

Woody Allen va néixer còmic, ho duia a l’ADN, i aquesta capacitat impregna tot el llibre. Nascut a Brooklyn, al sí d’una família jueva poc convencional, des de molt petit ja va demostrar ser un digne imitador dels pícars més pícars del segle d’or espanyol. Se les sabia totes i estafava a tort i a dret sense cap mena d’escrúpol. La seva falta d’interès per als estudis el va fer ser alumne predilecte del carrer, on es movia amb facilitat i èxit total. No obstant això, com que les noies que li agradaven eren fines i cultivades, el seu èxit sentimental va tardar un temps a arribar-li.

La manera com parla de la seva ignorància en temes culturals, artístics o filosòfics és un dels aspectes de la seva personalitat que més m’han cridat l’atenció. Allen, que té més èxit a Europa que als Estats Units, sempre m’ha semblat una persona culta, llegida i sensible al món de l’art o de la filosofia. No obstant això, ell s’esforça per mostrar-se com una persona amb poca formació, sobre tot perquè la que té l’ha adquirit de manera natural, no acadèmica. En un moment diu “os quedaríais impresionados por todo lo que no sé, no he leído o no he visto”. Aquesta afirmació, que en altres persones podria fer pensar que presumeixen d’ignorància, en ell demostren una manca total de pedanteria, ja que sí que sap coses, n’ha vist i n’ha llegit, però no les ha processat per fer-se l’interessant, sinó per demostrar que poc li interessa quedar bé davant del públic.

Les seves primeres activitats professionals van passar per la petita delinqüència (Habiendo heredado de mi padre el ADN de la deshonestidad...), l’esport, la venda d’acudits per a còmics professionals, els monòlegs en sales de festes, la música i finalment el cinema, que ha alternat també amb el teatre.

L’afició al cinema en la seva infància, i més tard al jazz, el van portar a voler a aprendre a tocar el saxo i el clarinet, cosa que sap que fa bastant malament. Gran admirador de Sidney Bechet, té l’honradesa de comparar-s’hi admetent que no li arriba ni a la sola de la sabata. “...Sidney Bechet, a quien yo veneraba y en quien me inspiré para modelar mi manera de tocar ( y si eso no os arranca una carcajada, entonces nada lo hará.)” Sap i accepta que quan la gent va a sentir-lo tocar no ho fa per la seva qualitat com a intèrpret, sinó perquè se’l coneix com a cineasta, i això desperta curiositat.

A les seves memòries Allen fa un repàs a totes les seves pel·lícules i les valora segons la satisfacció que li van produir en rodar-les. El seu mètode de rodatge és natural, directe, sense repeticions interminables de la mateixa escena, deixa llibertat als actors, no torna a veure-les un cop acabades i deixa que facin el seu curs, amb més o menys fortuna. Es compara amb Scorsese o Spielberg per acceptar que no s’hi pren les molèsties que s’hi prenen ells, ja que pensa més en la seva vida familiar que en les seves responsabilitats com a director.

A propósito de nada no està organitzada en capítols, és una narració molt fluïda pràcticament ordenada cronològicament, amb alguns “flash forward” que li serveixen per anunciar el que explicarà més endavant, la qual cosa fa impossible anar a buscar un tema en concret, una època o una pel·lícula. Sembla que la raó és que rebutja la idea que la gent compri el seu llibre per anar directament a les pàgines on explica la seva relació amb Mia Farrow, l’enamorament amb Soon-Yi, 35 anys més jove que ell, les acusacions d’abús sexual a la seva filla adoptiva de 7 anys, la ruptura definitiva amb Mia, etc... He de dir que si abans de llegir el llibre les acusacions de què ha estat objecte Woody Allen ja em semblaven inventades, un cop he llegit la seva versió me’n convenço més i el trobo sincer. Potser jo ja estava disposada a creure’l, però les proves que aporta i que són les que va aportar davant dels jutges són definitives. No només va ser exonerat de tot càrrec, sinó que se’l va considerar idoni per adoptar anys més tard dues nenes juntament amb la seva parella Soon-Yi. Dues nenes que, per cert, ja estan a la Universitat i estan portant una vida normal. 

Per acabar aquest apartat  m’agradaria ressaltar un comentari que fa Allen sobre el tema, i és que les falses acusacions que Mia Farrow va fer sobre ell van ser més perjudicials per a la causa de la lluita contra l’abús sexual a menors que beneficioses, ja que quan unes acusacions es demostren falses perquè hi ha hagut una intenció manifesta de perjudicar es desacredita el moviment i tothom hi surt perdent.

Woody Allen està present a totes les seves pel·lícules, tant és que hi surti com a actor com que traspassi a un altre les seves neures i obsessions. La por de la mort, de la malaltia, de viatjar, de sortir de casa, tot això l’han dut, a ell o als seus personatges, a consultar especialistes de la ment que no li han solucionat res. I una de les coses divertides d’aquestes memòries és la manera com parla dels seus psicoanalistes i el poc èxit que han tingut amb ell. “Ver a un loquero no me parecía la peor de las ideas puesto que... seguía experimentando alguna moderada sensación de ansiedad, igual que cuando te entierran vivo.” Us han enterrat vius alguna vegada??? Es veritat, se sent una angoixa terrible! Continua parlant de tots els analistes que l’han tractat, en dona els noms, explica que hi va anar durant molts anys i que va aconseguir, gràcies a la seva astúcia, no avançar ni un mil·límetre en el tractament. Tot i això, ha aconseguit no tirar-se per la finestra (a Manhattan els pisos són molt alts), dur una vida tranquil·la feta a base de treball i relacions familiars, escriure les seves memòries i esperar la immortalitat, no a través de la seva obra, que li importa un rave si la gent l’apreciarà o no quan ell ja no hi sigui, sinó la immortalitat de debò. He seleccionat algunes frases que em semblen interessants perquè malgrat ser clarivident respecte a la condició humana, sap trobar-li el costat aprofitable i agafar-s’hi  com altres s’agafen al que anomenen felicitat. Es pot ser feliç tenint la visió del món que té Woody Allen? La resposta és sí, si entenem la felicitat com la capacitat d’adaptar-nos a allò que tenim, que ens és donat o que hem aconseguit. En deixo anar unes quantes:

“Por fin llego al mundo, un mundo en el que jamás me sentiré cómodo, al que jamás entenderé, jamás aprobaré ni perdonaré.”

“Blanche (és la Blache Dubois de Un tranvía llamado deseo) dice: <<No quiero realidad, quiero magia>>, y yo siempre he despreciado la realidad y he anhelado la magia.”

“Yo le comenté  (a Arthur Miller) lo que pensaba sobre la mortalidad... De la misma manera (que quan sona un despertador) mi vida está arruïnada, estropeada, porque  sé que un día sonarà la alarma y tendré que irme, y ese conocimiento anula mi tranquilidad mental.”

Amb aquesta visió de la vida no és d’estranyar que hagi optat per desenvolupar al màxim les seves capacitats com a còmic i hagi abordat així l’absurd de l’existència humana. En una entrevista li preguntaven amb quina de les seves pel·lícules se sentia més identificat i va contestar que amb “La Rosa púrpura de El Cairo”. Va dir: jo sóc la Cecilia. La Cecilia, que per fugir  d’una existència mediocre i frustrant es deixa seduir per un aventurer, personatge fictici d’una pel·lícula que ella va a veure cada dia i que surt de la pantalla per dur-la a un món de somni. Conscient que aquell és un personatge de ficció, es deixa convèncer per fugir amb l’actor, real, que encarna el personatge, pensant que podrà escapar de la seva realitat. Però quan es presenta al cine amb la maleta per anar-se’n amb ell, aquest ja se n’ha anat cap a Hollywood i l’ha deixat plantada. La cara de frustració i de desengany de Cecília és impagable, i l’espectador no té més remei que pensar: s’haurà d’adaptar al que té: un matrimoni amb un marit violent, una vida totalment insatisfactòria.

Així és Woody Allen, un personatge torturat per pors i angoixes que no obstant això ens omple la vida d’alegria. I l’admiro perquè ha sabut, als seus 85 anys, transmetre una sensació de reconciliació amb aquest absurd de la vida de manera honesta, sense pretensions de transcendència, sense voler semblar el que no és, sabent que no som res ni anem enlloc, però que mentre hi som, hem d’aprofitar allò que la vida ens ofereix. En el seu cas, l’amor de Soon-Yi, que tants maldecaps li ha portat, ha estat, també, la seva salvació.

Un llibre molt recomanable, que es llegeix fàcilment, ple d’anècdotes divertides i narrat amb la ironia i el sentit de l’humor a què ja ens té acostumats en les seves pel·lícules. I per damunt de tot, un llibre honest.