CRÒNICA (MARCIANA) D'UNES FESTES DIFERENTS

No vaig veure mai el programa “Crónicas marcianas”, però el títol sempre em va cridar l’atenció pel que tenia d’irreal: els marcians no existeixen, nosaltres no anirem a Mart, de moment, i tot el que passi sobre la Terra ens ho mereixem (o no). Sense saber de què anava el programa avui li manllevo el títol perquè se m’ha ocorregut fer la crònica de les Festes de Mercadal, que no han estat festes però que hem viscut com si ho fossin, forçant l’ànim fins a l’infinit, traient-nos de sobre la decepció per una situació sanitària que no remet, fent el cor fort davant de totes i cada una de les activitats que aquest any no han estat possibles. Han estat unes festes bastant estranyes.

Per si algú no ho sap, les Festes a Menorca consisteixen, a tots els municipis, en una litúrgia antiga que agrupa els diferents estaments socials en un seguici de cavalls i cavallers que es passegen per la ciutat o pel poble fins que han completat el grup de participants. Caixer Batlle, Caixer Senyor (només a Ciutadella), Caixer pagès, Sa Capellana, etc., que en el cas de Mercadal poden arribar a 60 i a Ciutadella a 200. Ciutadella és la primera a celebrar les Festes, que són per St. Joan. Després no n’hi ha fins al tercer diumenge de juliol, i són les de Mercadal. Com que els menorquins porten més de tres setmanes sense festes, les de Mercadal són molt concorregudes i reben joves d’arreu de l’illa. Però aquest any tot ha estat diferent, perquè no tan sols no han sortit els cavalls sinó que tots els actes anteriors també s’han modificat o suprimit, així com els balls, els concerts i les cercaviles.

Comencem per la setmana anterior a Sant Martí. Per als que no ho sàpiguen, el patró de Mercadal és Sant Martí (de Tours, 11 de novembre), però les festes se celebren al juliol i la referència és: dissabte de St. Martí, diumenge de St. Martí, dilluns de St. Martí... La setmana anterior a St. Martí se celebraven diversos actes, el ball del Pastisset, concerts, representacions teatrals, concursos i, el més important, el sopar de veïns que reunia més de mil persones a la plaça del Pare Camps. Tots els mercadalencs que ho desitjaven es portaven el seu sopar i el compartien distribuïts per les taules que l’Ajuntament havia instal·lat, barrejant-se els del poble amb els parents d’altres municipis i amb els que no sent mercadalencs d’origen ens en sentim des de fa anys. Era una festa entranyable, que acabava en ball de petits i grans i que marcava l’inici dels actes més populars. Però aquest any l’Ajuntament va instar els veïns a celebrar el sopar a casa seva, a patis o cotxeries, però sense sobrepassar els vint comensals. No cal dir que la cosa no tenia res a veure amb el que havia estat els altres anys. En el meu cas érem set, però això sí, representàvem tres carrers diferents!

DISSABTE DE SANT MARTÍ – Comencem malament, perquè miro cap a la plaça i no hi ha rastre de l’arena que solien abocar perquè al jaleo de la tarda no rellisquessin els cavalls. Sabem que no hi haurà jaleo, per tant no és cap sorpresa, però l’hàbit d’anys i anys de veure la plaça plena d’arena no s’esborra de la memòria així com així. L’Ajuntament va instar els veïns a posar cavalls de cartró a les façanes, i així ho vam fer. Ben guarnits i disposats a botar, saludaven els músics que no passaven, però el record allà quedava.

Al nostre carrer solíem fer un dinar abans que arrenqués el primer toc de flabiol i sortís la colcada recollint tots els caixers arreu del poble. Un dinar que aquest any tampoc no es fa. Ara bé, preveient que ens hauríem de muntar la festa particularment ja vam fer provisió d’ingredients per fer, per primera vegada al pati de can Tarragó, un arròs a la valenciana.

Com que jo, al dinar del carrer, solia aportar-hi una ensaïmada de can Pons, en vaig encarregar una de ben gran per a després de l’arròs. No cal dir que tant l’arròs, com l’ensaïmada, com les múltiples gerres de pomada que vam fer ens van proporcionar un gran plaer.

Una manera de substituir el passeig que solíem fer pel poble darrere del flabioler, casa per casa, recollint els caixers que participarien al jaleo.

Una tarda de dissabte absolutament anòmala, la plaça buida, cadascú a casa seva, i sabent que el matí de diumenge seria un altre cop decebedor. Però encara quedaven costums entranyables abans de retirar-se: les banyetes de l’Adrià. Normalment, entre cargol i cargol del jaleo ens arribàvem a casa seva i gaudíem d’unes banyetes de sobrassada de primera. Aquest any les banyetes també eren excel·lents, però els ànims no eren els mateixos. A la nit, sopar amb uns amics, copes amb uns altres, concert de Black Pearl asseguts, separats i amb mascareta, i a dormir...

DIUMENGE DE SANT MARTÍ – Qui no recorda despertar-se amb la diana a càrrec de la banda de cornetes i tambors, a dos quarts de nou, recorrent el poble per avisar que tornaven a concentrar-se els caixers per al jaleo de diumenge? I després veies passar per davant de casa els cavalls que ja estaven en posició per participar als cargols del matí, que acabaven amb el lliurament de les canyes verdes amb la cullereta de plata a tots els caixers participants.

A mig jaleo, passant per entremig dels cavalls, un altre cop cap a casa l’Adrià a prendre el seu xocolati amb la coca bamba. Petits i grans, amuntegats al voltant de la taula sucàvem i sucàvem fins a no poder més. Aquest any també, però en petit comitè, sense aglomeracions. Tot segons la nova realitat.

A part d’això, de les activitats del diumenge de Sant Martí, res de res. Surto al carrer a quarts de deu, ni una ànima, no hi ha arena a la plaça, no se senten renillar els cavalls, per no fer no fa ni calor. No sabem on són les autoritats, ni el capellà ni el batlle. Veig al programa de festes que hi haurà una missa en honor de Sant Martí, a dos quarts de nou del vespre!!! On són les completes de dissabte, la recepció a l’Ajuntament, l’aigorròs que repartien a la tarda?

Doncs enlloc. Queden per a l’any que ve. Han substituït els actes  tradicionals per petites celebracions, actuacions de la banda de música, cercaviles reduïts, concerts per a quatre gats, tot plegat unes festes molt tristes. Tampoc no s’han pogut fer les festes infantils de l’espuma ni els focs artificials que com a cloenda d’unes festes d’un municipi modest no tenien res a envejar a les de les grans ciutat del Mediterrani. Eren una meravella, de la qual tampoc no podrem gaudir aquest any.

DILLUNS DE SANT MARTÍ – Sense activitats i sense focs artificials ens limitem a sortir amb la barca, a trobar-nos amb altres amics, a comentar que avui fa calor. I en el meu cas, a donar la benvinguda a una gallina que s’ha escapat d’algun pati veí i s’ha instal·lat a casa meva. De moment encara no he aconseguit que marxi. Potser haurem d’avisar el GOB per tal que se’n faci càrrec!

Vist aquest panorama podeu pensar que estem tots deprimits o emprenyats, però no és així. En primer lloc, perquè el Ban que va publicar el batlle sobre les mesures a prendre durant les Festes era absolutament assenyat i no hi havia motiu per no complir-lo. I en segon lloc, perquè hem substituït els actes multitudinaris per la trobada en petits grups d’amics, als quals animàvem, com també feien ells, a gaudir de les festes d’una manera diferent, tot dient: l’any que va ja ho celebrarem com cal.

Ara se’ns obre un panorama una mica incert ja que a Menorca s’hi arriba bàsicament des de Barcelona, i a Barcelona estan una mica confinats. A mi particularment no només m’angoixa la possibilitat que s’estengui el contagi per Catalunya sinó sobre tot la certesa que les autoritats que se n’han de cuidar d’evitar-lo no saben per on van, no tenen mitjans o no tenen criteri. Al setembre hem de tornar a la península, i ja tinc amics que estan parlant de quina casa de Mercadal és la més adient per fer el dinar de Nadal. Poques esperances tenen que se solucioni la propagació de  la Covid-19 abans de la tardor. I encara que això sigui una visió pessimista, no crec que ara per ara la realitat ens permeti no ser-ho. Tant de bo d’aquí a uns dies em pugui inspirar en un altre tema més positiu i transmetre una alegria que en aquests moment no sento. Com que em conec, estic segura que el trobaré.