MADRID SOTA UN BAT DE SOL

Tal com vaig dir l’últim dia, el 1r de juliol començava les meves vacances, i ho vaig fer traslladant-me a la Capital del Reino (del reino de Castilla, evidentment) per fer una mica de cultura, ja que l’estat d’alarma del març em va deixar sense la possibilitat de fer-ho aleshores. Com que la cultura es va aturar a tot el món mundial, les exposicions es van prorrogar també a tot el món, i d’aquesta manera tot el que havia d’acabar fa uns mesos durarà fins a finals d’estiu. Que bé!

Potser Madrid no és una ciutat del vostre interès, però si és així, esteu molt equivocats. Jo hi vaig passar molts estius de la meva adolescència perquè el meu pare hi vivia i la meva mare estava encantada de perdre’m de vista uns mesos. En aquells moments no tenia prou criteri per comparar-la amb Barcelona, i tot el que hi veia em fascinava. Vaig viure a diferents barris, des de casa uns cosins a prop de Rosales, fins a una pensió a Ventura de la Vega, un pis al carrer Galileo que el meu pare compartia amb un amic, i finalment en un pis amb terrassa a Marqués de Zafra. Tenint en compte que m’hi passava tot l’estiu, m’hauria d’haver recordat de la calor que hi fa al juliol, però o bé no en vaig ser conscient, o bé la il·lusió de tornar-hi em va fer oblidar el 37 graus que em caurien al cap només baixar de l’AVE a Atocha. Però com que diuen que sarna con gusto no pica...

Tenia diferents projectes per a la meva estada, i se’m va acudir començar per un que portava al cap des de feia temps quan en una sèrie d’ Antena3 que em va agradar vaig tenir coneixement del barri de Tetuán i de les seves característiques urbanístiques. Es tracta de la sèrie Apaches (actualment disponible a Netflix) dirigida per Daniel Calparsoro, amb Alberto Amman, Eloy Azorín, Verónica Echegui i altres igual de bons. Dues coses em van atrapar d’aquesta producció: el barri on s’ambientava i les relacions d’amistat i solidaritat entre dos amics a qui la vida ha portat per camins oposats però que en un moment conflueixen per ajudar-se. I aquesta solidaritat i amistat té raó de ser perquè els habitants de Tetuán són solidaris entre ells, com els Apaches. Tot i que la sèrie està ambientada als anys 90, l’amistat entre els dos protagonistes va començar de petits i les imatges que es veien al la pel·lícula eren les del barri de Tetuán de fa 50 anys.  No cal dir que el retrobament dels dos amics només causarà problemes fins a la tragèdia final, però això ara no ve al cas.

Doncs bé, després d’armar-me de valor i estudiar-me l’itinerari, me’n vaig anar en metro fins a Alvarado, i allà em vaig ficar pel carrer del mateix nom, barri de Bellas Vistas endins, no sense haver fet abans una petita incursió al mercat de Maravillas. La calor que feia no us la podeu imaginar, però jo soc tossuda i si se’m fica una idea al cap és difícil que la descarti. Vaig passar pel barri de Berruguete i fins a Valdeacederas, tot això mirant a dreta i esquerra buscant les casetes de planta baixa i un pis que sortien a la sèrie. En vaig trobar unes quantes, però, naturalment, el barri ha canviat molt i el que es veia a la sèrie no era exactament el que vaig veure jo.

Morta de calor vaig enfilar cap al metro Tetuán, al carrer Bravo Murillo, per agafar aquest carrer amb direcció a Cuatro Caminos i més enllà, a Quevedo, per reviure el que feia als 15 o 16 anys quan anava a buscar el meu pare per dinar al Monterrubio. No vaig trobar el restaurant, ni la impremta on treballava, ni la cafeteria Peñagolosa on solia prendre cafè. I quan vaig arribar a Quevedo no vaig reconèixer res. No obstant això, no em vaig sentir frustrada, perquè fer aquella mena de turisme tan poc convencional em va donar el convenciment que has de seguir el que et dicta el cor, per estrafolari que sigui o fins i tot sabent la decepció que t’enduràs.

El meu estat en arribar a Quevedo era tan lamentable que vaig agafar el metro fins a Sol i me’n vaig anar a la Plaza Mayor a fer una cervesa i menjar-me uns calamarçons. Sorpresa majúscula, perquè a la Plaza Mayor érem quatre gats i no hi havia ni turistes ni locals. Això sí, la cervesa era deliciosa.

Després d’aquesta aventura vaig voler concedir una mica més de marge a la nostàlgia i me’n vaig anar al carrer Ventura de la Vega, i allà sí, la casa on hi havia hagut la pensió estava al mateix lloc, rehabilitada i lluint una façana típica madrilenya la mar de bonica. Ara ja em podia retirar tranquil·la, el meu primer dia havia estat ben aprofitat.

No us atabalaré amb les meves activitats dels dies següents ni menys encara amb el diari hora per hora dels meus pensaments, però sí que destacaré les exposicions que vaig visitar i us les recomanaré, advertint-vos abans que el sol de Madrid és implacable i que si aquestes visites es poguessin fer al febrer en lloc del juliol, serien molt més apreciades.

MUSEU DEL PRADO – REENCUENTRO.  El Museu del Prado ha decidit, després d’estar tant temps tancat pel confinament, oferir als visitants una mostra de les seves obres mestres, totes en una mateixa planta, al llarg d’un passadís i en algunes sales adjacents. Poder contemplar Las Meninas sense ningú al davant no té preu, o veure el descendiment de Roger van der Weyden sense empentes, un altre plaer. És veritat que està una mica barrejat al començament i al final, però l’ordre que segueix és cronològic i el conjunt és molt satisfactori.

MUSEU THYSSEN – BORNEMISZA – REMBRANDT. Una exposició sobre Rembrandt com a retratista, contextualitzada amb una gran quantitat de retrats d’altres pintors, precursors, contemporanis o deixebles, mostrant l’evolució de la pintura del propi Rembrandt així com els canvis d’estil en el retrat del s. XVII.

FUNDACIÓ MAPFRE – RODIN- GIACOMETTI.

Quan vaig tenir coneixement d’aquesta exposició el primer que vaig pensar és què podien tenir en comú aquests dos escultors com per exposar-los junts. La idea que jo tenia dels volums de Rodin no tenia res a veure amb les estilitzacions de Giacometti. En canvi, al moment d’entrar a l’exposició i veure la selecció feta de l’obra de cadascun d’ells, posada de costat, et fa veure els grans punts de coincidència entre tots dos. Poca obra de gran format, però moltes peces petites fàcils d’observar i admirar. Un gran encert.

GALERIA FERNÁNDEZ-BRASO – JORDI SOCÍAS, NATURALISMO COSMOPOLITA. Per acabar, una passejada fins al carrer Villanueva a veure l’exposició del Jordi. Fotos ja conegudes i altres que no havia vist mai. Un recorregut per algunes de les seves fotos més emblemàtiques, com la del Cinema Lumière, a Bellvitge, als anys 70, un barri obrer on ningú no es podia pensar que sabessin qui era Lumière; i no obstant això, allà hi havia la gran paret per desmentir-ho. D’altres molt oportunes, com la del Reichstag embolicat per Christo (mort recentment), o entranyables com la de Gordillo i Arroyo, fent el pallasso al mig del carrer. I presidint la sala, un gran mural del Raval de Barcelona, quan encara en dèiem el barri chino i ens agradava passejar-hi perquè era com si transgredíssim la llei (franquista!).

Aquí s’acaba la meva visita cultural, lamentant-me una vegada més de la gran diferència que hi ha entre Madrid i Barcelona pel que fa a oferta d’exposicions. Una veritable vergonya que Barcelona s’hagi convertit en el cul de la cultura, que hagi perdut l’empenta d’institucions públiques i privades pel que fa a la difusió de l’art. Ara que es parla tant de la reconstrucció després de la crisi de la pandèmia, potser caldria que els nostres governants pensessin que la cultura, tal com s’ha demostrat durant el confinament, no és ni de bon tros un aliment superflu. És un aliment de primera necessitat!!!