PASSIÓ O BOGERIA? Reflexions des de cala Viola

Anunciava l’últim dia la meva voluntat de trobar un tema alegre, però no ha estat així. En canvi, mentre llegia un llibre a la cala Viola, m’han vingut al cap una sèrie d’idees inspirades en l’argument i la psicologia dels personatges de la novel·la que llegia. Es tracta de La desheredada, de Galdós, que vaig seleccionar com a lectura per rendir-li homenatge en el centenari de la seva mort. Què té La desheredada que em porti a reflexionar sobre la passió i la bogeria? Isidora, la protagonista, té una percepció de la realitat absolutament sotmesa a la seva fantasia. Des de petita li han fet creure que és la neta natural d’una marquesa i ella només viu per fer que se li reconegui aquest llinatge. La seva capacitat per imaginar el futur, per viure en el seu cap situacions que no es donaran mai, la fa aparèixer com una persona apassionada que es mou per convicció i no pel desig de riquesa o de luxe. Simplement vol que se li restitueixi el que ella creu que li han negat. Però no voler, o no poder, reconèixer la realitat només la pot portar al desastre, i anirà caient en situacions progressivament sòrdides fins a perdre el control de la seva ment i endinsar-se en una degradació moral irreversible.

Per què em sembla aquest tema mereixedor d’un comentari? És un tema extrapolable a l’actualitat? Es normal apassionar-se per coses que no podem aconseguir? Prendre els desitjos per realitats no és només un lema del maig francès. He anat repassant en la meva memòria exemples literaris de la ruptura entre realitat i percepció, i n’he trobat uns quants. I tots els que he trobat han acabat malament, considerats bojos (o boges, perquè gairebé sempre són dones) i abocats al suïcidi. És el que ens espera quan ens adonem que allò que havíem imaginat no arribarà mai? És l’única sortida? Suïcidi o bogeria, no és el mateix?

Si repassem la Història trobem un cas real que de petits ens van presentar d’una manera i després hem vist que ens donaven gat per llebre. Qui va ser Juana la Loca i per què es va tornar boja? Estava realment boja o va ser una excusa per apartar-la del poder i prendre-li els drets successoris que tenia? El que sabem ara és que l’amor apassionat o fins i tot malaltís pel seu marit Felipe el Hermoso no va ser correspost segons les seves expectatives i que això la va trastornar. Un cas real d’esperar més del que podem obtenir, barrejat amb les intrigues polítiques de la cort castellana i flamenca. En aquest cas la reclusió va ser el càstig a la passió. Potser que ens ho pensem abans d’enamorar-nos...

Un altre cas real i també per amor és el de Camille Claudel. Ajudant i col·laboradora de Rodin durant molts anys, amant apassionada de l’escultor, no solament va haver de renunciar al seu amor sinó també a l’escultura, empesa a la bogeria per no saber avaluar la realitat: Rodin estava casat, no pensava divorciar-se i no comptava amb ella com a col·laboradora perpètua. A més, Camille Claudel tenia un germà molt benpensant que la va confinar en un sanatori fins a la seva mort, desoint repetidament els seus precs d’alliberar-la d’aquella presó.

Trobem molts casos de personatges literaris que s’han fet unes il·lusions o s’han imaginat una realitat que no els ha estat donada i, en comprovar-ho i convèncer-se que la seva veritat i la dels altres no coincidia, han decidit posar fi a la seva vida. Tal és el cas de Madame Bovary, joveneta de províncies educada per unes monges, amb el cap ple de fantasies que ha tret de les múltiples novel·les romàntiques que ha llegit, i que topa amb la crua realitat d’un marit pusil·lànime, sense ambicions, amb un nul interès pel sexe i sense cap atractiu. Anar d’un amant a un altre tampoc no la satisfà, cap d’ells la raptarà i se l’endurà a un país llunyà per viure una història d’amor apassionada. Més aviat al contrari. Ofegada pels deutes, decebuda pels seus amants, l’única sortida és un grapat d’arsènic.

Un cas semblant és el d’Anna Karenina. Atrapada en un matrimoni convencional amb un noble rus, s’enamora perdudament d’un oficial de l’exèrcit amb el qual fuig, abandonant el seu fill, per viure una vida que espera plena de felicitat. Però la realitat s’encarrega de contradir-la, aquell amor ja no és tan apassionat, la caiguda moral davant una societat que no tolera el llibertinatge no li facilita les coses, la relació es va degradant fins que no li queda altre sortida que tirar-se sota les rodes del tren.

Aquests suïcidis són un acte de lucidesa o de bogeria? Podem considerar la bogeria com un estat de màxima alienació o de màxima lucidesa? Es difícil de dir. El que és evident és que tant per a Flaubert com per a Tolstoi les seves heroïnes no tenien altra sortida.

Gustav von Aschenbach, un altre personatge a qui la passió desbordant arrossega cap a la mort, única sortida quan la passió no es pot consumar.  Escriptor d’edat madura, que passa una temporada a Venècia cercant inspiració per a la seva obra topa, al Lido, amb un jovenet d’una bellesa extraordinària. No sabent si el que l’empeny a la contemplació d’aquell jove és la seva bellesa o un enamorament prohibit, decideix no abandonar la ciutat malgrat l’amenaça del còlera per tal de seguir contemplant l’objecte de la seva passió. I com era d’esperar, la mort s’apodera finalment de l’escriptor.

Podria encara buscar més exemples literaris de com la passió ens porta  a idealitzar la realitat i de com la decepció ens porta a fugir de la realitat, sigui amb la bogeria (Lucia di Lammermoor) o amb el suïcidi (Werther). La passió com a desequilibri i degradació ha estat un tema literari recurrent, i m’atreviria a dir que si tantes vegades ens hem lliurat a la lectura de novel·les amb aquesta temàtica és perquè tots i cada un de nosaltres, al menys els que llegim novel·les, tenim un racó apassionat no satisfet, anhelem un moment de bogeria en què un caballero andante ens transporti al setè cel, encara que només sigui per uns moments. La diferència entre nosaltres i Emma Bovary és que quan acabem la novel·la tornem a la realitat, feta de petites (o grans) decepcions però també de petits (però mai grans) plaers.

Quan em refereixo a les decepcions no parlo únicament de passions amoroses no correspostes, o insatisfactòries, o inexistents però desitjades, no, parlo també de passions que hem dipositat sobre projectes que no s’han realitzat o que han resultat ben diferents de com els havíem imaginat: un viatge frustrat que ens havia despertat moltes expectatives, unes vacances idíl·liques que no ho seran, unes relacions que no van pel camí que voldríem, un futur immediat incert per culpa del coronavirus, moltes, moltes petites frustracions que juntes ens posen en la disjuntiva de tirar pel camí de la bogeria o de retornar al camí tan conegut de l’acceptació i el conformisme. Segurament dependrà dels recursos emocionals que cadascú tingui, però literàriament parlant, el recurs a la bogeria, a la no acceptació o no reconeixement de la realitat, a la fugida endavant et porti on et porti, és molt més atractiva que l'acceptació de la veritat.

Aquestes reflexions em feia des de cala Viola, veient com la pobra Isidora perdia la raó de mica en mica en constatar la impossibilitat del reconeixement del seu imaginari llinatge noble. Anys de lluitar per un objectiu que no assolirà mai, anys de perdre la mesura de la realitat en favor d’una fantasia desbordant, anys de consumir-se inútilment en un pendent de degradació moral i física... Encara que en un moment donat diu que “...es forzoso amoldarse a las circunstacias, y templar el alma en las adversidades...” això no la farà reaccionar i acabarà en el que es pot considerar un suïcidi moral.

Flaubert deia, defensant-se de les acusacions d’immoralitat que li van fer arran de la publicació de la seva novel·la, Madame Bovary c’est moi. Tots (o totes?) som una mica Emma Bovary, en algun moment de les nostres vides, i només la capacitat d’apreciar totes aquelles coses positives que ens han estat donades ens evita de prendre el camí cap a la destrucció. La literatura reflecteix la realitat, i moltes vegades molt millor que la ciència. És per això que no em cansaré mai de llegir, encara que els meus pensaments no transitin per autopistes ben asfaltades sinó per camins tortuosos i plens d’entrebancs. Són els camins que, quan arribes al final, et donen més satisfaccions.