ELS NÒVIOS DE LES NOSTRES NETES

Si hi ha una cosa en aquest món contra la que no podem lluitar és contra el pas del temps. Recordo el meu primer destí com a professora a l’Institut Abad Oliva de Ripoll. Al monestir hi havia un rellotge de sol amb la inscripció Volat irreparabile tempus. Tot i que amb la meva joventut d’aleshores el tema no em semblava important, per algun motiu em va quedar gravat, i ara és el moment de treure’l, quan per primera vegada assistim a l'anunci de l’arribada del primer nòvio de la primera neta.

Fa més de quaranta anys que passem els estius a Menorca, tant jo com les altres famílies amigues. No cal dir que els primers anys ens buscàvem la vida com podíem, llogant cases per aquí o per allà, més hippies unes que les altres, però sempre amb l’esperit de trobar un lloc agradable, poc freqüentat, acollidor i, per descomptat, assequible. No teníem fills encara, i això que el temps passa inexorablement no anava amb nosaltres. Alguns amb els que ara som amics no ens coneixíem, havíem arribat a Menorca per camins diferents i per alguna raó havíem acabat a Mercadal. Llargues hores a platges encara no urbanitzades, pesca submarina per als que n’eren fanàtics, nits de lluna plena a prop del mar, algun restaurantet entranyable (com, per exemple, Sa Parereta), i molta il·lusió per gaudir d’un mes de relax.

El temps, efectivament, va anar passant i van començar a arribar els primers fills que, per designis de la genètica, van ser totes nenes. És veritat que cap al final van arribar dos nens, però eren l’excepció. Tres de les famílies vivíem al mateix carrer del mateix poble, sumàvem 6 nenes, que es passejaven amunt i avall lluint els seus vestidets, i que no van tardar a fer-se amigues. L’amistat de les nenes va comportar la dels pares, que fins aleshores no ens coneixíem, i aquesta amistat ha durat fins avui. En un altre carrer, una altra família aportava també una dosi de feminitat, i més tard, altres nenes van arribar a la colònia de manera que ja eren realment imparables. La diferència d’edat entre la més gran i la més petita era notable, però la consciència de pertinença al grup la compartien totes elles. Els pares ens vam anar organitzant per imposar normes comunes, com, per exemple, sobre les bicicletes: per on podien anar, a quines hores, quins carreres havien d’evitar, etc.

Potser avui no se m’hauria acudit parlar d’això si en lloc de ser nenes haguessin estat nens. Tampoc no sé si és gaire políticament correcte ser més sensible al devenir de les noies que dels nois, ara que això dels gèneres està tot en qüestió i que elles se saben defensar soles perfectament. Sigui com sigui, el fet és que de petites semblaven la “petite bande” que descrivia Proust al segon volum de la Recherche (A l’ombre des jeunes filles en fleur) i que, com aquelles noies de Balbec, van anar creixent i començant a descobrir la vida i les emocions de les relacions sentimentals. Al poble hi havia jovent suficient com per poder triar, tot autòcton, perquè com ja he dit, al grup només hi havia dos exemplars masculins i a més eren els petits.

Les Festes que tenen lloc durant tot l’estiu als diferents pobles  de Menorca són freqüentades per tota la població, i no cal dir que els estiuejants també hi participen. Ja fa anys que el Consell Insular va inventar el “jaleo bus”, un autobús que et recull al teu poble, et porta al poble on hi ha les Festes i quan s’acaben, et torna a casa. Així no cal agafar el cotxe i s’estalvien molts accidents. Però quan les nostres filles eren adolescents aquest bus no existia i ens havíem d’organitzar els pares per portar-les als diferents pobles. Que si Alaior, que si Ferreries, que si Migjorn, a vegades fins i tot Sant Lluís o Sant Climent. I després, a les tantes de la matinada, tornar-hi per recollir-les. Com que els pares encara érem joves i amb ganes de gresca, la major part de les vegades entràvem al ball on eren les nenes i aprofitàvem per marcar-nos algun rock o algun pasodoble, fins que ja es feia molt tard i tornàvem a Mercadal.

El temps va anar passant i els dos petits també volien afegir-se al ball. Eren realment molt jovenets, i tinc un record entranyable del Raimon i l’Arnau traient a ballar a les mares que els anàvem a buscar per entretenir-nos i fer-nos quedar més estona. L’estampa era digna de ser fotografiada, llàstima que no hi havia els mòbils per captar-ne el moment.

I un bon dia, després de molts estius més o menys esbojarrats, de moltes festes i de molts flirtejos, ens arriba la notícia que la més gran de les noies té nòvio formal. Les coses entren en una altra dimensió, això ja va de debò, ens hem de començar a preocupar per si les nostres filles també en tenen i no ens ho han dit? Com deuen ser aquests nòvios? Se les mereixen? Les faran felices? Els destrossaran el cor? I de mica en mica vam anar veient una desfilada de pretendents que s’acabaven convertint en els companys definitius de totes aquelles nenes que gairebé totes les mares havíem vist néixer (o quasi). El temps inexorablement anava avançant, no gaire de pressa al començament, però agafant velocitat a mesura que ens fèiem vells, i no diguem actualment. I tal com diu la llei de vida, va arribar la primera neta de la colla, que també va ser una nena. L’emoció va ser tan gran que vaig encarregar a la meva sogra que li fes el jerseiet més bonic que es pogués imaginar, amb la particularitat que la nena en qüestió s’havia de dir Laura, i la meva sogra també s’ho deia. La Laura va estrenar el jerseiet, que era blanc amb una gran llaçada verda, i va començar a fer-se gran sense que hi poguéssim (ni volguéssim) fer-hi res. D’altres nets i netes van anar arribant, aquesta vegada més ben repartits entre els dos sexes, però la primera serà sempre la primera, i la que ens marca aquesta llei de vida que tots acceptem.

No cal dir que aquelles nenes que de petites formaven la “petite bande” han continuant sent amigues, els seus fills fan pinya com havien fet elles, els nòvios que un dia ens van presentar ja són els nostres gendres, i ara només cal esperar que aquests nets i netes també es facin grans. Però de cop ens arriba la notícia que la Laura vindrà amb el seu nòvio, s’allotjarà a casa dels avis i s’incorporarà a la resta d’amics com un amic més. Llàstima que aquest any les Festes no se celebraran com abans per motius sanitaris i no podran gaudir del jaleo bus ni de cap ball popular. Però segur que d’activitats per fer i passar-ho bé no en faltaran. I quan els veiem passejar feliços pel poble no podrem evitar situar-nos un cop més quasi cinquanta anys abans, repassar les nostres vides, recordar les diferents etapes, veure passar davant dels nostres ulls no només els nostres propis fills sinó també els fills i filles dels nostres amics, amb les seves il·lusions, els seus projectes i els seus fills i filles que són els nostres nets i netes.

Ara només queda donar la benvinguda al primer nòvio de la primera neta, esperar que siguin ben feliços i que ben aviat, o quan toqui, puguem anar incorporant altres nòvios i nòvies per a la resta de la nostra descendència. Per al comú dels mortals veure que darrere nostre hi ha una estela de vida ens dona una certa sensació d’immortalitat. Sabem que no és així, però d’aquesta manera ho vivim.