L'ETERN RETORN

La teoria nietzscheana de l’etern retorn és ben coneguda: la història és cíclica, no lineal. Els mateixos fets es repeteixen fins a l’infinit, ordenats cronològicament sempre de la mateixa manera, com les onades que trenquen a la sorra, una darrere l’altra, incansablement. Només depèn del vent que hagi bufat aquell dia perquè siguin violentes o pacífiques, que trenquin amb gran brogit o que a penes les sentim, però elles sempre hi són.

De la mateixa manera es reprodueixen els fets incansablement en la història de les famílies. El que van viure els avis ho viuen després els pares, i després els fills i després els nets. No sempre se segueix al peu de la lletra la trajectòria dels avantpassats; és evident que moltes vegades hi ha hagut una ruptura de costums entre pares i fills que han dut aquests darrers a fer justament tot el contrari que havien fet els seus pares. És una manera d’afirmar la pròpia personalitat, de mostrar independència o, en el pitjor dels casos, rebuig o menyspreu cap als progenitors.

No ha estat aquest el cas dels nostres fills, i perdoneu que torni al tema de la colla d’amics que passem els estius a Menorca des d’abans del diluvi universal. Potser serà un tema recurrent aquesta temporada, ja que no hi ha gaires novetats per comentar ni gaire vida més enllà de la mascareta. Però si l’altre dia parlava del nòvio de la primera neta de la colla, avui parlaré de la primera acampada a la platja - sense adults - dels meus nets.

El primer que sorprèn és que els que ara som avis no anàvem a passar les vacances amb els nostres pares (si podíem evitar-ho) mentre que els nostres fills han vingut TOTS a passar les vacances a Menorca amb nosaltres. Això és degut, per una banda, al gran atractiu de Menorca com espai de tranquil·litat, bellesa i gaudi, però també a les bones relacions familiars i entre amics que es donen dins del grup. Com ja deia dies anteriors, va ser en part per les relacions que s’havien establert entre les nostres filles i els dos nens que alguns dels pares ens vam fer amics i ho continuem sent. També és veritat que si bé a la nostra època tiràvem de cangurs per poder sortir a les nits, ara resulta molt més còmode deixar la canalla amb els avis, i més baratet. Però no crec que això sigui una raó determinant per passar les vacances amb els pares. Més aviat és un desig de repetir o perpetuar uns estius feliços de bon record amb la il·lusió que els seus fills els visquin amb la mateixa felicitat.

I aquí és on vull anar a parar, perquè ahir vaig ser testimoni  de la primera acampada dels meus nets, sense la presència d’adults, en una platja del nord, per passar-hi la nit i un trosset del matí, abans que la Guàrdia Civil els descobreixi i els clavi un bon puro als pares respectius. Era un grup de catorze fiets i fietes entre set i catorze anys, menorquins i catalans, que havien decidit trobar-se al vespre per sopar, xerrar i dormir (una miqueta) tots plegats. No cal dir que el control parental s’exercia a distància, però s’exercia. Logística per portar-los i recollir-los, per subministrar-los el sopar i l’esmorzar, per estar allà en cas d’algun problema, tot controlat. Però la il·lusió d’organitzar-se la vida durant unes hores ells tots sols els omplia d’excitació.

La platja on han acampat, Tirant, no és de les més boniques de Menorca però té  un accés fàcil, una gran amplada amb una sorra que s’acosta fins a les dunes i un rierol que corre per darrere on es poden veure tortugues nedant tranquil·lament a qualsevol moment del dia. És el torrent de Lluriac nou, que arriba a la platja i mor poc abans d’arribar al mar, deixant una franja humida per on es pot transitar gràcies a una llarga passarel·la de fusta. A banda i banda de la platja hi ha construccions. A ponent, un petit bloc d’apartaments molt antics majoritàriament ocupats per menorquins. A llevant, la urbanització Platges de Fornells, atapeïda però no especialment horrorosa, formada per centenars d’apartaments que es reparteixen entre alguns menorquins, bastants catalans i molts estrangers de lloguer. Al mig, una gran extensió d’arena daurada, ocupada de manera incomprensible per molt poca gent. Un gran banc de sorra s’ha instal·lat a prop de la riba de manera que en alguns llocs es fa difícil que l’aigua et cobreixi, has de caminar i caminar per poder nedar, però això als nens els encanta. Tot i estar urbanitzada a banda i banda és freqüent trobar gent que es banya despullada, al costat dels que es banyen vestits convencionalment, sense que això provoqui cap problema en ningú, tal com passa a la majoria de platges de Menorca on la convivència entre vestits i despullats és norma des de fa molts anys.

Tercera generació, doncs, que fa de les platges menorquines, a la nit, el seu lloc de trobada. No hi havia lluna plena però van veure moltes estrelles fugaces, llàgrimes de sant Llorenç abans d’hora. El mateix que havíem fet nosaltres i les nostres filles ho comencen a fer els nostres nets. Les mateixes històries es repeteixen, i com en èpoques anteriors, el retorn a la civilització és dur: ressaca, no alcohòlica, evidentment, de cansament i emocions. Cares de son, poques ganes de col·laborar a casa, el gat se’ls ha menjat la llengua, potser més endavant tindran ganes d’explicar com ha anat la nit. Això sí, han xalat d'allò més i ho repetiran sempre que puguin.

Des del meu punt de vista, el d’una persona interessada per la llengua, una de les coses que em fan gràcia de la convivència dels meus nets amb canalla menorquina és la facilitat amb què adopten el vocabulari i fins i tot la pronúncia de l’illa. Ja de molt petits em van fer notar que aquí no diuen aigua, sinó aigo. És el primer que els va cridar l’atenció. Ara saben que ells són un fiet i una fieta, que ella porta tronelles (i no trenes), que per anar a la platja és millor anar-hi amb calçons curts, portar un bòtil d’aigo, i si hi van al matí hi faran es berenar (i no l’esmorzar), i si hi van al capvespre hi faran sa bereneta. Potser també, més endavant, es repetiran les anades als jaleos dels pobles,  les festes a les platges les nits de lluna plena, els enamoraments adolescents, o potser no, però és evident que les emocions que es viuen a l’estiu a Menorca han marcat la vida dels pares, després la dels fills i ara la dels nets. Com un etern retorn, com unes onades arran d’arena...