Passa al contingut principal

POTI-POTI


Avui és d’aquells dies que tens un munt d’idees però que cap no dona per a una pàgina mínimament decent d’aquest blog. Per tant, he pensat fer una mena de poti-poti (un melting pot, per als fins) on, tot barrejat, arribi a cobrir una entrada interessant.
La primera cosa que voldria suggerir és que fem una proposta a TV3, la nostra, perquè vagi a buscar la Sandra Camaca i li proposi de fer des de casa seva una intervenció diària a l’hora de l’Àngelus, que és quan estem recollits i meditem sobre les nostres misèries. La Sandra Camaca era la digna representant de la idiosincràsia dels barcelonins, que com tots els altres catalans no barcelonins saben, som l’esca del pecat. El nostre accent deplorable, sense vocals neutres ni res que s’hi assembli, els nostres gustos horteres, el nostre delit per arrencar els bolets de les comarques pures a base de trepitjar i malmetre els boscos mil·lenaris, la insistència en omplir de quatre per quatres de gran cilindrada les comarques pirinenques..., en fi, una colla de males pràctiques que, si no s’hi posa fre, poden destruir Catalunya. Els de Can Fanga estem acostumats que ens diguin pixapins, camacus, i altres atributs igualment descriptius de l’amor que suscitem a la resta del territori. I és que és veritat, som un veritable desastre. No generem riquesa, no contribuïm a la revitalització de les comarques deprimides, no generem llocs de treball a les comarques turístiques, no facilitem que millorin les vies de comunicació amb les comarques aïllades, no no no...
Però ara convindreu amb mi que, tot i ser tan perniciosos, no ens mereixem ser l’única ciutat confinada de tot el territori (de l’Estat) espanyol! S’ha vist alguna cosa més absurda que aquesta? N’hi ha prou que els alcaldes socialistes de l’àrea metropolitana demanin que es consideri una sola regió sanitària a efectes de mobilitat perquè el senyor President i la senyora Consellera de salut diguin que ho han d’estudiar. Si ho consideren oportú ho sotmetran al criteri del ministre de Sanitat. Perquè nosaltres, a Catalunya, som molt guais i tenim criteri propi, i això de les províncies només és per als endarrerits centralistes, i l’àrea metropolitana és un concepte dels comunistes i dels socialistes, i, Ai! Uix!, no ens hi volem embolicar. Total, estimats lectors i lectores, que sou majoritàriament de Barcelona, plorem junts i demanem al cel que inspiri a les nostres autoritats el camí adequat cap a l’alliberament del poble de Barcelona, retingut contra la seva voluntat dins d’unes muralles virtuals absolutament absurdes.

El segon tema és molt poc original, però com que cada vegada que surt és en circumstàncies diferents, això li dona una mica d’actualitat. Es tracta de l’ús que fem del telèfon mòbil per enregistrar qualsevol cosa curiosa que passa al nostre voltant. Dilluns baixava pel Portal de l’Àngel a quarts de deu i vaig veure que al llarg de la paret del Banc d’Espanya hi havia una cua de gent que girava pel carrer Santa Anna. Individus d’ambdós sexes, de diferents edats i d’aspecte perfectament correcte esperaven alguna cosa que de moment no vaig intuir, però que quan vaig veure que la cua arribava fins a l’església de santa Anna vaig tenir claríssima: estaven esperant els lots de menjar que reparteix la parròquia a tota la gent que ho necessita. El primer impuls va ser treure el telèfon, enregistrar la cua i enviar-ho a les amistats amb el comentari: mireu on hem arribat! I ho vaig fer. Vaig treure el mòbil, vaig preparar la càmera i vaig començar a filmar. Però com que el telèfon és nou i jo no soc gaire espavilada, el resultat va ser lamentable: enquadrament tort, el cel en lloc del terra, un camió que ho tapava, etc. Ho vaig esborrar i abans de tornar a intentar-ho vaig tenir un flash de lucidesa. Quin dret tinc a prendre imatges de la desgràcia dels altres? Soc periodista i ho mostraré a les notícies? No. Soc d’una ONG solidària i ho faré servir per exigir a les autoritats més ajudes per als que ho necessiten? No. Soc una privilegiada que se’n va a passejar amb els amics i pel camí se li posa la pell de gallina? Sí.
Però ve’t aquí que un altre ús del mòbil és possible, i és en aquest punt on ens hem de situar. A la ciutat de Minneàpolis, dilluns al vespre,  un grup de quatre policies blancs intercepten un home negre que pel que sembla volia comprar alguna cosa amb bitllets falsos. L’immobilitzen, el tiren a terra i un dels policies li posa el genoll al coll impedint-li de respirar. L’home es queixa, els vianants criden i avisen que l’està ofegant, que afluixi. Un d’ells té la idea de treure el mòbil i enregistrar-ho, fins a l’arribada de l’ambulància, que constata la mort del suposat delinqüent. Gràcies a aquest enregistrament els policies han estat acomiadats fulminantment i s’ha obert una investigació. (Tres dies més tard llegeixo que han  hagut d’apel·lar a la Guàrdia Nacional per pacificar la ciutat. Doncs què es pensaven?)
Són dues maneres d’entendre el “voyeurisme”: ficar-te en la vida dels altres o ajudar a “desfacer entuertos”. Ja sé que aquests dos exemples són simplistes, que és molt evident la necessitat d’enregistrar el segon cas i molt supèrflua la d’enregistrar el primer. El que sí que és cert és que cada vegada tenim més necessitat de deixar constància d’allò que veiem per poc curiós, interessant o sorprenent que sigui, sense parar-nos a pensar si als altres els ve de gust que els filmis. Potser hi hauríem de reflexionar una mica més.

El tercer tema que volia comentar és una mica nostàlgic i sentimental: la recuperació de la Rambla per als barcelonins. Sé que és un sentiment efímer perquè d’aquí a dos dies tornarà a estar plena de turistes amb samarreta imperi, jovenetes embriagades en comiat de soltera i orientals fent-se selfies.
Però de moment, encara que sigui per poc temps, us convido a totes i a tots a fer una incursió a la Rambla, sigui de dia o de nit. Ja no trobareu les paradetes d’ocells i d’altres animals, que havien fet les delícies de quan érem petits, o de quan eren petits els nostres fills. Fa temps que ja no hi són. Aleshores no érem conscients que quatre gallines dins d’una gàbia era tortura animal, però s’hauria pogut trobar la manera de conservar l’activitat sense haver de recórrer al maltractament. Però sí que trobareu espai per passejar, cadires per seure, bars per fer una cervesa a preu assequible, perquè, segons diu el diari, els preus s’han abaixat per poder captar clients locals. Ah! I de cotxes, pocs!
Des que ens han donat permís per passejar he baixat tres vegades a la Rambla, sempre de dia. Ara m’estic plantejant baixar-hi de nit i rememorar aquelles èpoques en què, després de passar les hores al Jazz Colon, enfilàvem Rambla amunt fins a Canaletes, compràvem La Vanguardia del dia següent que acabava de sortir, i ens n’anàvem al llit “ben informats”. La major part de les vegades ens creuàvem amb la brigada de neteja que passava la mànega a tota pressió per endur-se cap a la claveguera les petites coses que els ramblistes havien deixat per terra. No sé si trobaré algun amic que m’hi vulgui acompanyar, potser amb la promesa de convidar-lo a un pisco sour al Boadas algun picarà.
Però el que sí que puc assegurar és que abans que la Rambla es torni a omplir de turistes amb samarreta imperi una servidora la repassarà de dalt a baix i en traurà tot el suc que sigui humanament possible.

L’últim tema, i ja acabo,  és que amb l’entrada a la fase 1 ja ens podem trobar als domicilis, a les terrasses o als parcs i, per tant, totes aquelles celebracions que vam fer virtualment, ara les podem repetir a la real realitat. I ja han començat! Per exemple, un aniversari als jardins Montserrat Figueras. O uns aniversaris endarrerits que hem celebrat en família. Fins i tot un aniversari de casament que com que els restaurants encara no estan oberts, s’ha celebrat en l’àmbit familiar però amb tots els elements indispensables: un bon menú amb unes bones copes, i uns comensals ben mudats.

De mica en mica anirem deixant enrere aquests mesos fatídics i anirem entrant a la nova normalitat. Algú sap com serà?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...