SOLA I ABANDONADA

Una sabata, sola i abandonada, jeu al mig de l’asfalt, a prop del mar. No es veu la parella per enlloc, per més que busquis el buit més absolut s’estén al seu voltant. Què hi fa una sabata sola aquí al mig? No és ni una sabatilla ni una espardenya, no és una sabata de luxe, no és la sabateta de cristall que va perdre la Ventafocs, però potser sí que s’ha perdut en circumstàncies semblants...

M’hi acosto per fer-li una foto i sento una veueta que diu: Ei, tu, aquesta que va vestida d’esportista de la tercera edat, em pots ajudar? Sí, tu, que m’estàs fent una foto, no em sents? No hi ha ningú al voltant i, per tant, la sabata s’adreça a mi. El primer que faig és mirar un altre cop a dreta i esquerra, davant i darrera, per comprovar que no hi ha ningú que em pugui veure parlant amb una sabata. Són les dotze del migdia, el sol crema com si fos agost, però jo no he begut ni m’he pres res que pugui fer pensar que estic flipant. No sóc esquizofrènica, no sento veus que em criden i em manen fer coses, i no obstant això, aquí hi ha una sabata que m’està demanant ajuda. Com que és dilluns, 25 de maig, i ja hem entrat a la fase 1, em dono una mica de marge i decideixo que potser aquest és un fenomen de la nova normalitat, en fase inicial. A la millor ens hi haurem d’anar acostumant, i si jo he estat de les primeres a experimentar-ho, seria estúpid perdre l’oportunitat de submergir-m’hi, perquè potser més tard demanaran testimonis a les tertúlies i als realities i em convidaran a participar-hi.

Tot això ho he reflexionat en trenta segons encara no, mentre la sabata continuava immòbil al seu lloc, cada vegada amb més cara de pena.

-          A veure, què necessites?

-          Ajuda’m a tornar amb la mestressa.

A partir d’aquí es fa difícil poder explicar les raons per les quals la sabata estava abandonada sobre l’asfalt. A una sabata li costa d’expressar-se, està molt acostumada a arrossegar-se per terra i ser molt sensible als tremolors i sotracs, però molt poc a les paraules dolces o no tan dolces dels seus amos, els queden molt lluny les veus. Per això no aprenen bé el llenguatge, en senten fragments i no sempre saben captar l’entonació o els dobles sentits. Però aquesta sabata acabava de viure un experiència única i me la volia explicar: havia passat la nit a la platja, clandestinament, com la seva mestressa i el noi que l’acompanyava. Ningú no podia passejar ni estar-se per la platja en aquesta fase del desconfinament, però ells s’havien amagat darrere d’una caseta de material de salvament de la Creu Roja. La noia s’havia tret les sabates, les havia tapat amb un jersei i li servien de coixí. Quina felicitat poder sentir les  paraules des de tan a prop! va pensar la sabata. Potser aprendria coses noves!

El noi tenia un aspecte una mica infantil, no se’l veia tan segur com a ella, però per les paraules que li adreçava s’entenia que estava ben enamorat. Li jurava amor etern, li deia que era la primera però que també seria l’última, l’hi jurava, mai no l’abandonaria. Ella li contestava que sí, que ella també, però pel que vaig deduir de les explicacions de la sabata, ni la sabata mateixa ni el noi copsaven la falsedat d’aquell amor. No estava clar on s’havien conegut, semblava que potser per la plaça Reial o l’Arc del Teatre. Havien passat el dia junts, dissimulant pels carrers per no aixecar les sospites dels vigilants, ja que no pertanyien als grups autoritzats a passejar en aquell horari. Pel que va copsar la sabata, alguns portals els van acollir quan la passió desbordant els empenyia a abraçar-se o petonejar-se. Van parlar de les seves vides: la d’ell, bastant curta, no tenia ni secrets ni emocions. Era el fill d’un botiguer de merceria i odiava les betes i fils; s’havia inscrit a Llotja per perfeccionar els seus dots d’artista,  però ara l’escola estava tancada i ell vagarejava pel Raval o pel Gòtic buscant inspiració per als seus dissenys. Ella, en canvi, pel que sabia la sabata, li hauria pogut explicar moltes més coses, però va callar. La sabata no entenia per què no li parlava de l’habitació on vivia, tan luxosa, amb unes cortines de vellut vermelles i un gran mirall al sostre. Amb uns aplics a la paret que es podien regular en intensitat, i que li donaven un aspecte misteriós. Tampoc li va parlar d’aquells senyors tan simpàtics que la visitaven i als que ella semblava tractar amb una certa distància. Però, és clar, la sabata no era del tot capaç de trobar-hi una explicació, en certa manera he estat jo la que he acabat de perfilar la personalitat de la noia.

Aquella nit, pel que he deduït de les explicacions rebudes, no va ser una nit desaprofitada. Tant és així, que a la matinada encara eren allà mig amagats, arraulits l’un contra l’altre i completament exhausts, i no es van adonar que el dia ja clarejava. Ella, espantada pels sentiments que havia despertat en aquell noi, gairebé un infant, va agafar les seves coses, les sabates embolicades amb el jersei, i va marxar de puntetes intentant no despertar-lo. Un cop apartada de la caseta, va arrencar a córrer i va travessar la gran explanada d’asfalt que hi ha fins al bloc d’apartaments que s’aixeca davant del mar.

Va ser en aquell moment que la sabata es va escapar del paquet i va quedar abandonada.

Però aquí no es va acabar la història. La sabata va ser testimoni del despertar d’aquell jove. En obrir els ulls va buscar amb la mà la mà de la seva companya, i no la va trobar. Espantat, es va alçar i va mirar en totes direccions. Res, ni una ànima. Tampoc no va veure la sabata, allà lluny, que al menys li hauria indicat en quina direcció havia fugit la seva amiga. Desesperat, foll de desig i comprenent que el somni d’aquella nit no es repetiria mai més, es va endinsar en el mar, primer a poc a poc, després amb més determinació, fins que les febles onades que en aquell moment trencaven a la sorra el van anar cobrint.

Mentrestant la sabata continuava al mig de l’asfalt. Ningú no en feia cas, i ella sola no podia anar enlloc. Fins que vaig passar jo i me’n vaig apiadar. Per què jo? em pregunto. Ningú més va sentir els seus laments? O va ser la meva càmera que li va fer entendre que jo me la mirava amb uns altres ulls? Vaig agafar la sabata, me la vaig posar a la bossa i me’n vaig anar cap a l’adreça que ella se sabia de memòria. No descriuré l’entorn, us el podeu imaginar. Quan vaig fer toc-toc a l’habitació amb cortines de vellut i llums tènues, la porta es va obrir i em van convidar a passar.

-          Vinc a portar-te aquesta sabata..

-          Passa, passa...

No estava sola. Em va fer seure i em va dir:

-          Vols treure’t la roba? Estaràs més còmoda. Ens ho passarem bé tots tres.

-          No, gràcies. He de fer el dinar.

No l’he vist més, ni la veuré.