Passa al contingut principal

N'ESTIC FINS ALS DALLONSES...


Avui m’he llevat una mica “guerrera”, o bel·licosa, si voleu un mot més escaient. Aquesta nit he tingut uns somnis amb molt poca gràcia, res a veure amb el virus, més aviat amb uns virus psicològics personals i antics, i no estava disposada a ser gaire condescendent amb la realitat del dia. I, la veritat, només agafar el diari ja he trobat un motiu per rebotar-me. Segons sembla, en la fase 2, quan tothom pugui moure’s més o menys lliurement, els de més de 70 anys ens haurem de quedar en el radi d’un quilòmetre i en la franja que ens toqui. Ja sé que mentre escric això poden canviar les regles, perquè si una cosa està clara és que cada cinc minuts les autoritats poden canviar de parer. Però per si un cas no canvien, aquí va el meu encabritament i les meves opinions sobre el tema.
Llegeixo una entrevista amb Anna Freixas, gerontòloga, amb la qual estic completament d’acord. Adjunto foto del punt més interessant. Si jo, major de 70 anys, observo les normes higièniques igual que una persona de 40, tinc el mateix risc que ella de contagiar-me. 
Es veritat que si jo em contagio el risc de palmar-la, segons les estadístiques, és més gran. Però és la meva decisió. I que no em vinguin amb que ocupo un lloc en una UCI que podria ocupar un de 40 anys i sortir-se’n, perquè aleshores entra en joc el concepte nazi de les vides que valen més unes que les altres, i per aquí no hi passo.
La meva vida em pertany, i per això ja fa anys que tinc fet un testament vital amb tots els apartats que en aquell moment eren legals. I estic esperant que s’aprovin noves normes per incorporar-les-hi. Per això no estic disposada a acceptar que ningú decideixi per mi, ni pel “meu bé”, ni pel “bé” de la sanitat pública. Exigeixo que em considerin una ciutadana responsable, que m’informin de quina és la millor manera d’evitar el contagi, que em donin tots els mitjans per complir amb aquestes normes, però que no em prohibeixin actuar segons la meva responsabilitat, com si els de més de 70 anys fóssim uns inútils amortitzats als quals ja no cal tenir en compte si no és com a possibles usuaris d’un llit hospitalari.
Molts majors de 70 anys som persones plenes de vida, sense patologies, amb ganes de continuar vivint i gaudint de les mateixes llibertats que un de més jove. Cadascú es marca els seus propis límits. Si ja no podem fer les excursions que fèiem anys enrere, en farem de més lleugeres; si ja no podem fer pistes negres, en farem de vermelles; si ja no podem ballar el rock and roll, ballarem el vals. Però els límits ens els posarem nosaltres. I cadascú els seus. I no em sembla que exigir això sigui situar-me en una posició liberal-tatcheriana-pepera, em sembla que em situo en una posició que exigeix respectar la dignitat i la llibertat de les persones, tinguin l’edat que tinguin.
Ja he dit al començament que estava una mica bel·licosa, però potser podria dir que estic furiosa, indignada, per no posar les paraules malsonants que tots podeu imaginar. Però sóc conscient que això no porta enlloc. No tinc cap influència sobre cap autoritat, ni tan sols sobre cap creador d’opinió, ni cap “influencer”, ni cap “youtubber”. Estic per crear el meu propi canal i començar a vomitar bilis, a veure si aconsegueixo seguidors que acabin per influir en les autoritats perquè s’adonin que hi ha un col·lectiu de ciutadans de més de 70 anys que, si no ens morim, serem un motor per a la reconstrucció de la vida social, cultural i econòmica després de la pandèmia.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...