N'ESTIC FINS ALS DALLONSES...

Avui m’he llevat una mica “guerrera”, o bel·licosa, si voleu un mot més escaient. Aquesta nit he tingut uns somnis amb molt poca gràcia, res a veure amb el virus, més aviat amb uns virus psicològics personals i antics, i no estava disposada a ser gaire condescendent amb la realitat del dia. I, la veritat, només agafar el diari ja he trobat un motiu per rebotar-me. Segons sembla, en la fase 2, quan tothom pugui moure’s més o menys lliurement, els de més de 70 anys ens haurem de quedar en el radi d’un quilòmetre i en la franja que ens toqui. Ja sé que mentre escric això poden canviar les regles, perquè si una cosa està clara és que cada cinc minuts les autoritats poden canviar de parer. Però per si un cas no canvien, aquí va el meu encabritament i les meves opinions sobre el tema.

Llegeixo una entrevista amb Anna Freixas, gerontòloga, amb la qual estic completament d’acord. Adjunto foto del punt més interessant. Si jo, major de 70 anys, observo les normes higièniques igual que una persona de 40, tinc el mateix risc que ella de contagiar-me. 

Es veritat que si jo em contagio el risc de palmar-la, segons les estadístiques, és més gran. Però és la meva decisió. I que no em vinguin amb que ocupo un lloc en una UCI que podria ocupar un de 40 anys i sortir-se’n, perquè aleshores entra en joc el concepte nazi de les vides que valen més unes que les altres, i per aquí no hi passo.

La meva vida em pertany, i per això ja fa anys que tinc fet un testament vital amb tots els apartats que en aquell moment eren legals. I estic esperant que s’aprovin noves normes per incorporar-les-hi. Per això no estic disposada a acceptar que ningú decideixi per mi, ni pel “meu bé”, ni pel “bé” de la sanitat pública. Exigeixo que em considerin una ciutadana responsable, que m’informin de quina és la millor manera d’evitar el contagi, que em donin tots els mitjans per complir amb aquestes normes, però que no em prohibeixin actuar segons la meva responsabilitat, com si els de més de 70 anys fóssim uns inútils amortitzats als quals ja no cal tenir en compte si no és com a possibles usuaris d’un llit hospitalari.

Molts majors de 70 anys som persones plenes de vida, sense patologies, amb ganes de continuar vivint i gaudint de les mateixes llibertats que un de més jove. Cadascú es marca els seus propis límits. Si ja no podem fer les excursions que fèiem anys enrere, en farem de més lleugeres; si ja no podem fer pistes negres, en farem de vermelles; si ja no podem ballar el rock and roll, ballarem el vals. Però els límits ens els posarem nosaltres. I cadascú els seus. I no em sembla que exigir això sigui situar-me en una posició liberal-tatcheriana-pepera, em sembla que em situo en una posició que exigeix respectar la dignitat i la llibertat de les persones, tinguin l’edat que tinguin.

Ja he dit al començament que estava una mica bel·licosa, però potser podria dir que estic furiosa, indignada, per no posar les paraules malsonants que tots podeu imaginar. Però sóc conscient que això no porta enlloc. No tinc cap influència sobre cap autoritat, ni tan sols sobre cap creador d’opinió, ni cap “influencer”, ni cap “youtubber”. Estic per crear el meu propi canal i començar a vomitar bilis, a veure si aconsegueixo seguidors que acabin per influir en les autoritats perquè s’adonin que hi ha un col·lectiu de ciutadans de més de 70 anys que, si no ens morim, serem un motor per a la reconstrucció de la vida social, cultural i econòmica després de la pandèmia.