Passa al contingut principal

AL HEROICO PUEBLO DE MADRIZ


En aquest anar i venir d’emocions que ens ha proporcionat la pandèmia avui li ha tocat el torn a una de les emocions de la meva adolescència que recordo amb més estimació. Veient la tele ahir he pensat en les classes de Formación del Espíritu Nacional (FEN) que impartien les professores de la Sección Femenina. Fins als catorze anys ens van delectar amb unes classes amenes, que esperàvem totes amb candeletes, perquè eren realment una mostra de convivència i concòrdia entre les diferents maneres de pensar de les alumnes. Allà podies discutir, donar la teva opinió, polemitzar, la classe ideal! No com a mates o llatí, que no hi havia discussió: les coses eren com les deia el profe, i a callar.
Recordo amb especial tendresa el llibre verd, el llibre de text amb la doctrina de José Antonio exposada a partir de preguntes i respostes. Per exemple:
-          ¿Qué es la Falange?
-          La Falange es un movimiento político creado por José Antonio para salvar a España.
M’agradaven aquestes frases perquè eren rotundes, com les del catecisme, que deien:
-          ¿Quién es Dios?
-          Dios es un ser perfectísimo.
-          ¿Para qué fin nos ha creado Dios?
-          Dios nos ha creado para obedecerle, amarle y servirle en esta vida y adorarle para siempre en la otra.
La classe de Religió també m’agradava molt. Però no tenia el glamour de la de FEN, era una mica més d'estar per casa.
A la classe de FEN ens parlaven d’uns personatges molt heroics, que havien lluitat molt per Espanya i fins i tot hi havien deixat la vida, com el fill del General Moscardó, que va voler emular a Guzmán el Bueno i el van afusellar al peu de l’Alcázar de Toledo. Era tan emocionant tot el que ens explicaven que no em sé avenir com és que no treia millors notes. Fins i tot vaig estar a punt de no poder anar a la Revàlida de quart perquè tenia suspesa la FEN. Sort que la directora va intervenir i em van acabar aprovant.
Al programa de FEN de quart de batxillerat hi havia un tema molt interessant, basat en les idees d’Ortega y Gasset. Es tractava de parlar sobre les masses, i deia:
-          ¿Cómo actuan las masas en la Historia?
-          Con el pensamiento y con la acción. Pero deben ir unidos, porque la acción sin el pensamiento tiene peligro de barbarie, y el pensamiento sin la acción tiene peligro de esterilidad.
Amb aquestes frases tan profundes, que em vaig aprendre tan de memòria que encara avui les aboco  (anava a dir les vomito) literalment,  em vaig quedar molt satisfeta perquè em va semblar que amb aquell esperit tan nacional que m’havien inculcat ja mai res em seria incomprensible en el decurs de la Història.
Per això ara miro amb tanta satisfacció el que està passant a Madrid. Aquestes manifestacions patriòtiques que tenen lloc a Núñez de Balboa em fan sentir una emoció indescriptible. Allà hi ha les masses, amb el pensamiento y amb l’acción, exposant el seu amor a la pàtria, desafiant el perill de contagi, les franges horàries, els desplaçaments a més d’un quilòmetre, per fer costat a la idea sagrada d’Espanya. Quan he vist les mascaretes amb la bandera espanyola he cridat des de casa: Olé! I he pensat que donaria uns anys de la meva vida per poder arribar-me a Madrid i fer costat a aquests valents.

Per als que tenim una edat i les hem vist de tots colors és molt reconfortant veure com aquelles idees que crèiem que ja no tornarien no solament no havien desaparegut sinó que estan aquí i amb molta força. Joves i grans, homes i dones, rics i pobres (?), espanyols i veneçolans, tots mostrant el seu valor, desafiant el coronavirus i encarant-se amb un govern que no sap el que es pesca i vol arruïnar aquest país diverses vegades mil·lenari. Fa goig de veure!
Voldria acabar aquest escrit tan emotiu amb unes paraules d’Enric Juliana a La Vanguardia del divendres, 15 de maig. Diuen així:
“La mater dolorosa, l’embolic de l’apartament i la revolta estil Caracas al carrer Núñez de Balboa de Madrid. Exercicis tàctics per a una dreta llibertària i insurreccional. Pot funcionar, però no ara. Ara se’ls en està anant la mà i potser l’olla.” APA, JULIANA, QUÈ DIUS!!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...