Salta al contingut principal

AL HEROICO PUEBLO DE MADRIZ


En aquest anar i venir d’emocions que ens ha proporcionat la pandèmia avui li ha tocat el torn a una de les emocions de la meva adolescència que recordo amb més estimació. Veient la tele ahir he pensat en les classes de Formación del Espíritu Nacional (FEN) que impartien les professores de la Sección Femenina. Fins als catorze anys ens van delectar amb unes classes amenes, que esperàvem totes amb candeletes, perquè eren realment una mostra de convivència i concòrdia entre les diferents maneres de pensar de les alumnes. Allà podies discutir, donar la teva opinió, polemitzar, la classe ideal! No com a mates o llatí, que no hi havia discussió: les coses eren com les deia el profe, i a callar.
Recordo amb especial tendresa el llibre verd, el llibre de text amb la doctrina de José Antonio exposada a partir de preguntes i respostes. Per exemple:
-          ¿Qué es la Falange?
-          La Falange es un movimiento político creado por José Antonio para salvar a España.
M’agradaven aquestes frases perquè eren rotundes, com les del catecisme, que deien:
-          ¿Quién es Dios?
-          Dios es un ser perfectísimo.
-          ¿Para qué fin nos ha creado Dios?
-          Dios nos ha creado para obedecerle, amarle y servirle en esta vida y adorarle para siempre en la otra.
La classe de Religió també m’agradava molt. Però no tenia el glamour de la de FEN, era una mica més d'estar per casa.
A la classe de FEN ens parlaven d’uns personatges molt heroics, que havien lluitat molt per Espanya i fins i tot hi havien deixat la vida, com el fill del General Moscardó, que va voler emular a Guzmán el Bueno i el van afusellar al peu de l’Alcázar de Toledo. Era tan emocionant tot el que ens explicaven que no em sé avenir com és que no treia millors notes. Fins i tot vaig estar a punt de no poder anar a la Revàlida de quart perquè tenia suspesa la FEN. Sort que la directora va intervenir i em van acabar aprovant.
Al programa de FEN de quart de batxillerat hi havia un tema molt interessant, basat en les idees d’Ortega y Gasset. Es tractava de parlar sobre les masses, i deia:
-          ¿Cómo actuan las masas en la Historia?
-          Con el pensamiento y con la acción. Pero deben ir unidos, porque la acción sin el pensamiento tiene peligro de barbarie, y el pensamiento sin la acción tiene peligro de esterilidad.
Amb aquestes frases tan profundes, que em vaig aprendre tan de memòria que encara avui les aboco  (anava a dir les vomito) literalment,  em vaig quedar molt satisfeta perquè em va semblar que amb aquell esperit tan nacional que m’havien inculcat ja mai res em seria incomprensible en el decurs de la Història.
Per això ara miro amb tanta satisfacció el que està passant a Madrid. Aquestes manifestacions patriòtiques que tenen lloc a Núñez de Balboa em fan sentir una emoció indescriptible. Allà hi ha les masses, amb el pensamiento y amb l’acción, exposant el seu amor a la pàtria, desafiant el perill de contagi, les franges horàries, els desplaçaments a més d’un quilòmetre, per fer costat a la idea sagrada d’Espanya. Quan he vist les mascaretes amb la bandera espanyola he cridat des de casa: Olé! I he pensat que donaria uns anys de la meva vida per poder arribar-me a Madrid i fer costat a aquests valents.

Per als que tenim una edat i les hem vist de tots colors és molt reconfortant veure com aquelles idees que crèiem que ja no tornarien no solament no havien desaparegut sinó que estan aquí i amb molta força. Joves i grans, homes i dones, rics i pobres (?), espanyols i veneçolans, tots mostrant el seu valor, desafiant el coronavirus i encarant-se amb un govern que no sap el que es pesca i vol arruïnar aquest país diverses vegades mil·lenari. Fa goig de veure!
Voldria acabar aquest escrit tan emotiu amb unes paraules d’Enric Juliana a La Vanguardia del divendres, 15 de maig. Diuen així:
“La mater dolorosa, l’embolic de l’apartament i la revolta estil Caracas al carrer Núñez de Balboa de Madrid. Exercicis tàctics per a una dreta llibertària i insurreccional. Pot funcionar, però no ara. Ara se’ls en està anant la mà i potser l’olla.” APA, JULIANA, QUÈ DIUS!!!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...