Passa al contingut principal

L'HORROR DEL PICA-PICA


Aviat farà dos mesos que vaig crear aquest blog i he anat publicant escrits amb bastanta freqüència, però sempre amb el dubte de si al dia següent tindria algun tema per tractar o em quedaria amb la síndrome de la pàgina en blanc. Com que ja vaig dir al començament que escriuria només quan tingués idees, sense cap compromís, i m’he trobat que n’he tingut moltes – potser no totes bones – i que no m’ha faltat material de reflexió, no sé si la que vull exposar avui es mereix realment una pàgina. La veritat és que no és gens original; me l’han brindat Joaquín Luna i Quim Monzó. Resulta que amb dos dies de diferència han tractat a La Vanguardia el mateix tema: el tema del pica-pica.
Ja em va semblar curiós que el dilluns 18 de maig Luna dediqués la columna a una de les conseqüències més profitoses, segons ell, que tindrà la pandèmia que estem vivint, i és que acabarà amb la pràctica tan estesa del pica-pica.
Per si algú no sap a què em refereixo, el pica-pica és allò horrible que decidim fer quan som uns quants al restaurant i no volem donar maldecaps a la cuina. O sigui, triem uns quants plats de la carta i ens els repartim tots entre tots. Ja d’entrada algú tria una cosa que no t’agrada i t’has d’aguantar perquè potser el que triaràs tu no li agradarà a ell, però com que ho socialitzem tot no podem ser insolidaris. A mi, per exemple, m’encanten els calamars a l’andalusa però no en demano perquè no van bé per al colesterol. En canvi, la sípia a la planxa és excel·lent i no perjudica les artèries. Per què un sí i l’altra, no, no ho entendré mai (algú que hi entengui de peixos, o més ben dit, de cefalòpodes, que ho expliqui). Però sempre em toca claudicar i menjar-me els calamars.
Després ve el tema del repartiment. No tots els plats són fàcilment compartibles. Si has de començar a tallar trossets de torrada amb escalivada és molt probable que només et toqui l’oli. En canvi, les gambes fan de més bon repartir, sempre i quan n’hi hagi la mateixa quantitat per a tots els comensals. En fi, que és una pràctica que porta més maldecaps que satisfaccions, sobre tot quan la teva opció és l’altament individualitzada i insolidària opció de menjar el que a tu et ve de gust, només per a tu, i sense compartir-ho amb ningú.
Hi ha un restaurant a Cadaqués que es diu, precisament, Compartir. És un restaurant excel·lent, tot s’ha de dir, però amb un handicap per a mi intolerable: t’obliguen a compartir el menú. I no és un menú degustació en què cada plat et deixa un regust d’escàs, que aquest és un altre tema, sinó que la filosofia de la casa és aquesta: t’ho parteixes tot amb els altres. Només hi he estat una vegada (no sé si encara existeix) i vaig menjar molt bé, però no vaig perdre tots els amics de miracle: la cara de pomes agres que vaig mostrar durant tot el sopar em van fer guanyar molts punts en la meva fama de rara.
Diu en Luna a la seva columna que abans de la pandèmia “oposar-se al pica-pica requeria valor sord. Pel que sembla, menjar de tot i no menjar de res sense ordre ni concert suposava vitalitat juvenil, fraternitat i progrés”. I afegeix: “Amb el pica-pica es descobreixen abans els defectes que les virtuts dels altres comensals. El que endrapa ràpid i parla poc. La que no passa un plat i va al seu aire...” I té tota la raó! Encara recordo un famós sopar en una estació d’esquí en què compartíem tots una raclette i un espavilat arrambava amb tot el formatge, totes les patates, tots els cornichons i tots els talls de pernil. Altres que eren a la taula també el recorden...
He de dir, però, i sense que serveixi de precedent, que hi ha un únic lloc al món on fer un pica-pica amb un grup d’amics em resulta francament agradable: es tracta del Cafè Balear, a Ciutadella, on he anat milions de vegades, compartint sempre les delícies que ens ofereix el restaurant. És realment l’únic lloc on compartir els plats resulta un plaer indescriptible.
També en Quim Monzó s’ha sentit temptat de parlar del tema, a La Vanguardia del 19 de maig: “Jo donaria per bons tots aquests mesos de confinament -i els que vindran- si també desaparegués el pica-pica.” Ostres, Quim, quina alegria! Ja no som només en Luna i jo que odiem el pica-pica. Ara veig que aquest sentiment de rebuig que tenia cada vegada que anava a un restaurant amb un grup nombrós d’amics i que intentava dominar per no semblar rara, insolidària, diferent, és compartit per dos il·lustres col·laboradors de La Vanguardia, que com tothom sap, és el diari de la gent benpensant de Barcelona. Glòria als anti pica-pica i glòria al coronavirus que ha permès que surti a la llum un tema tan transcendent com aquest.
No conec personalment els dos periodistes, però sé on trobar en Luna perquè l’hi he vist sovint: a la barra del Giardinetto mentre jo em prenia un pisco sour i ell vacil·lava a la banda del carrer amb els que fumen. Altres vegades he coincidit amb les seves opinions més políticament incorrectes però he de dir que algunes vegades l’he trobat irritant. I aquí rau la seva gràcia, avui li riuries els acudits i demà l’esclafaries. Doncs bé, m’estic plantejant baixar un dia al restaurant, quan obrin i s’hi pugui anar lliurement, i proposar-li relacions. Com que sé que està divorciat no crec que tingui inconvenient; una altra cosa és que com que té al menys deu anys menys que jo li sembli interessant el meu oferiment. Però bé, el no ja el tinc. Ho puc intentar a través d’algun amic, perquè sé que tenim amics – o al menys coneguts – comuns. Que em preparin el terreny, que li parlin de mi com d’una persona il·lustrada que odia el pica-pica tant com ell! Estic convençuda que això ens acostarà. Us imagineu que ho faig, que baixo al Giardinetto, li pregunto si es vol prendre una copa amb mi (cadascú la seva), i em diu que sí? Si tingués aquesta sort no dubteu ni un moment que correria a explicar-vos-ho!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...