Salta al contingut principal

L'HORROR DEL PICA-PICA


Aviat farà dos mesos que vaig crear aquest blog i he anat publicant escrits amb bastanta freqüència, però sempre amb el dubte de si al dia següent tindria algun tema per tractar o em quedaria amb la síndrome de la pàgina en blanc. Com que ja vaig dir al començament que escriuria només quan tingués idees, sense cap compromís, i m’he trobat que n’he tingut moltes – potser no totes bones – i que no m’ha faltat material de reflexió, no sé si la que vull exposar avui es mereix realment una pàgina. La veritat és que no és gens original; me l’han brindat Joaquín Luna i Quim Monzó. Resulta que amb dos dies de diferència han tractat a La Vanguardia el mateix tema: el tema del pica-pica.
Ja em va semblar curiós que el dilluns 18 de maig Luna dediqués la columna a una de les conseqüències més profitoses, segons ell, que tindrà la pandèmia que estem vivint, i és que acabarà amb la pràctica tan estesa del pica-pica.
Per si algú no sap a què em refereixo, el pica-pica és allò horrible que decidim fer quan som uns quants al restaurant i no volem donar maldecaps a la cuina. O sigui, triem uns quants plats de la carta i ens els repartim tots entre tots. Ja d’entrada algú tria una cosa que no t’agrada i t’has d’aguantar perquè potser el que triaràs tu no li agradarà a ell, però com que ho socialitzem tot no podem ser insolidaris. A mi, per exemple, m’encanten els calamars a l’andalusa però no en demano perquè no van bé per al colesterol. En canvi, la sípia a la planxa és excel·lent i no perjudica les artèries. Per què un sí i l’altra, no, no ho entendré mai (algú que hi entengui de peixos, o més ben dit, de cefalòpodes, que ho expliqui). Però sempre em toca claudicar i menjar-me els calamars.
Després ve el tema del repartiment. No tots els plats són fàcilment compartibles. Si has de començar a tallar trossets de torrada amb escalivada és molt probable que només et toqui l’oli. En canvi, les gambes fan de més bon repartir, sempre i quan n’hi hagi la mateixa quantitat per a tots els comensals. En fi, que és una pràctica que porta més maldecaps que satisfaccions, sobre tot quan la teva opció és l’altament individualitzada i insolidària opció de menjar el que a tu et ve de gust, només per a tu, i sense compartir-ho amb ningú.
Hi ha un restaurant a Cadaqués que es diu, precisament, Compartir. És un restaurant excel·lent, tot s’ha de dir, però amb un handicap per a mi intolerable: t’obliguen a compartir el menú. I no és un menú degustació en què cada plat et deixa un regust d’escàs, que aquest és un altre tema, sinó que la filosofia de la casa és aquesta: t’ho parteixes tot amb els altres. Només hi he estat una vegada (no sé si encara existeix) i vaig menjar molt bé, però no vaig perdre tots els amics de miracle: la cara de pomes agres que vaig mostrar durant tot el sopar em van fer guanyar molts punts en la meva fama de rara.
Diu en Luna a la seva columna que abans de la pandèmia “oposar-se al pica-pica requeria valor sord. Pel que sembla, menjar de tot i no menjar de res sense ordre ni concert suposava vitalitat juvenil, fraternitat i progrés”. I afegeix: “Amb el pica-pica es descobreixen abans els defectes que les virtuts dels altres comensals. El que endrapa ràpid i parla poc. La que no passa un plat i va al seu aire...” I té tota la raó! Encara recordo un famós sopar en una estació d’esquí en què compartíem tots una raclette i un espavilat arrambava amb tot el formatge, totes les patates, tots els cornichons i tots els talls de pernil. Altres que eren a la taula també el recorden...
He de dir, però, i sense que serveixi de precedent, que hi ha un únic lloc al món on fer un pica-pica amb un grup d’amics em resulta francament agradable: es tracta del Cafè Balear, a Ciutadella, on he anat milions de vegades, compartint sempre les delícies que ens ofereix el restaurant. És realment l’únic lloc on compartir els plats resulta un plaer indescriptible.
També en Quim Monzó s’ha sentit temptat de parlar del tema, a La Vanguardia del 19 de maig: “Jo donaria per bons tots aquests mesos de confinament -i els que vindran- si també desaparegués el pica-pica.” Ostres, Quim, quina alegria! Ja no som només en Luna i jo que odiem el pica-pica. Ara veig que aquest sentiment de rebuig que tenia cada vegada que anava a un restaurant amb un grup nombrós d’amics i que intentava dominar per no semblar rara, insolidària, diferent, és compartit per dos il·lustres col·laboradors de La Vanguardia, que com tothom sap, és el diari de la gent benpensant de Barcelona. Glòria als anti pica-pica i glòria al coronavirus que ha permès que surti a la llum un tema tan transcendent com aquest.
No conec personalment els dos periodistes, però sé on trobar en Luna perquè l’hi he vist sovint: a la barra del Giardinetto mentre jo em prenia un pisco sour i ell vacil·lava a la banda del carrer amb els que fumen. Altres vegades he coincidit amb les seves opinions més políticament incorrectes però he de dir que algunes vegades l’he trobat irritant. I aquí rau la seva gràcia, avui li riuries els acudits i demà l’esclafaries. Doncs bé, m’estic plantejant baixar un dia al restaurant, quan obrin i s’hi pugui anar lliurement, i proposar-li relacions. Com que sé que està divorciat no crec que tingui inconvenient; una altra cosa és que com que té al menys deu anys menys que jo li sembli interessant el meu oferiment. Però bé, el no ja el tinc. Ho puc intentar a través d’algun amic, perquè sé que tenim amics – o al menys coneguts – comuns. Que em preparin el terreny, que li parlin de mi com d’una persona il·lustrada que odia el pica-pica tant com ell! Estic convençuda que això ens acostarà. Us imagineu que ho faig, que baixo al Giardinetto, li pregunto si es vol prendre una copa amb mi (cadascú la seva), i em diu que sí? Si tingués aquesta sort no dubteu ni un moment que correria a explicar-vos-ho!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...