L'HORROR DEL PICA-PICA

Aviat farà dos mesos que vaig crear aquest blog i he anat publicant escrits amb bastanta freqüència, però sempre amb el dubte de si al dia següent tindria algun tema per tractar o em quedaria amb la síndrome de la pàgina en blanc. Com que ja vaig dir al començament que escriuria només quan tingués idees, sense cap compromís, i m’he trobat que n’he tingut moltes – potser no totes bones – i que no m’ha faltat material de reflexió, no sé si la que vull exposar avui es mereix realment una pàgina. La veritat és que no és gens original; me l’han brindat Joaquín Luna i Quim Monzó. Resulta que amb dos dies de diferència han tractat a La Vanguardia el mateix tema: el tema del pica-pica.

Ja em va semblar curiós que el dilluns 18 de maig Luna dediqués la columna a una de les conseqüències més profitoses, segons ell, que tindrà la pandèmia que estem vivint, i és que acabarà amb la pràctica tan estesa del pica-pica.

Per si algú no sap a què em refereixo, el pica-pica és allò horrible que decidim fer quan som uns quants al restaurant i no volem donar maldecaps a la cuina. O sigui, triem uns quants plats de la carta i ens els repartim tots entre tots. Ja d’entrada algú tria una cosa que no t’agrada i t’has d’aguantar perquè potser el que triaràs tu no li agradarà a ell, però com que ho socialitzem tot no podem ser insolidaris. A mi, per exemple, m’encanten els calamars a l’andalusa però no en demano perquè no van bé per al colesterol. En canvi, la sípia a la planxa és excel·lent i no perjudica les artèries. Per què un sí i l’altra, no, no ho entendré mai (algú que hi entengui de peixos, o més ben dit, de cefalòpodes, que ho expliqui). Però sempre em toca claudicar i menjar-me els calamars.

Després ve el tema del repartiment. No tots els plats són fàcilment compartibles. Si has de començar a tallar trossets de torrada amb escalivada és molt probable que només et toqui l’oli. En canvi, les gambes fan de més bon repartir, sempre i quan n’hi hagi la mateixa quantitat per a tots els comensals. En fi, que és una pràctica que porta més maldecaps que satisfaccions, sobre tot quan la teva opció és l’altament individualitzada i insolidària opció de menjar el que a tu et ve de gust, només per a tu, i sense compartir-ho amb ningú.

Hi ha un restaurant a Cadaqués que es diu, precisament, Compartir. És un restaurant excel·lent, tot s’ha de dir, però amb un handicap per a mi intolerable: t’obliguen a compartir el menú. I no és un menú degustació en què cada plat et deixa un regust d’escàs, que aquest és un altre tema, sinó que la filosofia de la casa és aquesta: t’ho parteixes tot amb els altres. Només hi he estat una vegada (no sé si encara existeix) i vaig menjar molt bé, però no vaig perdre tots els amics de miracle: la cara de pomes agres que vaig mostrar durant tot el sopar em van fer guanyar molts punts en la meva fama de rara.

Diu en Luna a la seva columna que abans de la pandèmia “oposar-se al pica-pica requeria valor sord. Pel que sembla, menjar de tot i no menjar de res sense ordre ni concert suposava vitalitat juvenil, fraternitat i progrés”. I afegeix: “Amb el pica-pica es descobreixen abans els defectes que les virtuts dels altres comensals. El que endrapa ràpid i parla poc. La que no passa un plat i va al seu aire...” I té tota la raó! Encara recordo un famós sopar en una estació d’esquí en què compartíem tots una raclette i un espavilat arrambava amb tot el formatge, totes les patates, tots els cornichons i tots els talls de pernil. Altres que eren a la taula també el recorden...

He de dir, però, i sense que serveixi de precedent, que hi ha un únic lloc al món on fer un pica-pica amb un grup d’amics em resulta francament agradable: es tracta del Cafè Balear, a Ciutadella, on he anat milions de vegades, compartint sempre les delícies que ens ofereix el restaurant. És realment l’únic lloc on compartir els plats resulta un plaer indescriptible.

També en Quim Monzó s’ha sentit temptat de parlar del tema, a La Vanguardia del 19 de maig: “Jo donaria per bons tots aquests mesos de confinament -i els que vindran- si també desaparegués el pica-pica.” Ostres, Quim, quina alegria! Ja no som només en Luna i jo que odiem el pica-pica. Ara veig que aquest sentiment de rebuig que tenia cada vegada que anava a un restaurant amb un grup nombrós d’amics i que intentava dominar per no semblar rara, insolidària, diferent, és compartit per dos il·lustres col·laboradors de La Vanguardia, que com tothom sap, és el diari de la gent benpensant de Barcelona. Glòria als anti pica-pica i glòria al coronavirus que ha permès que surti a la llum un tema tan transcendent com aquest.

No conec personalment els dos periodistes, però sé on trobar en Luna perquè l’hi he vist sovint: a la barra del Giardinetto mentre jo em prenia un pisco sour i ell vacil·lava a la banda del carrer amb els que fumen. Altres vegades he coincidit amb les seves opinions més políticament incorrectes però he de dir que algunes vegades l’he trobat irritant. I aquí rau la seva gràcia, avui li riuries els acudits i demà l’esclafaries. Doncs bé, m’estic plantejant baixar un dia al restaurant, quan obrin i s’hi pugui anar lliurement, i proposar-li relacions. Com que sé que està divorciat no crec que tingui inconvenient; una altra cosa és que com que té al menys deu anys menys que jo li sembli interessant el meu oferiment. Però bé, el no ja el tinc. Ho puc intentar a través d’algun amic, perquè sé que tenim amics – o al menys coneguts – comuns. Que em preparin el terreny, que li parlin de mi com d’una persona il·lustrada que odia el pica-pica tant com ell! Estic convençuda que això ens acostarà. Us imagineu que ho faig, que baixo al Giardinetto, li pregunto si es vol prendre una copa amb mi (cadascú la seva), i em diu que sí? Si tingués aquesta sort no dubteu ni un moment que correria a explicar-vos-ho!