Passa al contingut principal

MA SOLITUDE





Pour avoir si souvent dormi
Avec ma solitude
Je m’en suis fais presque une amie
Une douce habitude…

Avui és dilluns, 18 de maig. Un dia trist. Fa cinc anys també era dilluns. Els dilluns són fatídics a la meva família: primer la Laura, després el Roger, finalment el Marçal. Tots van triar el dia més desgraciat de la setmana per anar-se’n. Però avui m’agradaria que en acabar d’escriure aquesta pàgina hagués estat capaç d’expressar un sentiment de serenitat, que no de resignació, d’acceptació d’una realitat incontestable, i és que cada dia me’n vaig a dormir avec ma solitude.
No obstant això, si miro enrere, a l’actualitat i al futur, tot ell fa un conjunt de pujades i baixades, de caigudes i de remuntades que puc considerar positives. És cert que va ser una pèrdua molt gran, però la vaig viure acompanyada i acompanyada m’he sentit aquests cinc anys. Hi ha hagut moments de grans emocions: il·lusió per tornar a ser àvia i, al mateix temps, la pena per no poder compartir-ho amb amb ell. Però de mica en mica les ferides van cicatritzant i encares el futur amb il·lusió.
Al recordatori que vam repartir al funeral hi havia un poema de Martí i Pol (cosa molt poc original perquè molta gent el fa servir) que en aquell moment era un desig, però que ara puc constatar que ha estat una realitat. Parlem de tu, però no pas amb pena... de les teves coses parlem, i també dels teus gustos, del que estimaves i el que no estimaves... Tots aquests anys el Marçal ha estat present a les converses amb la família i els amics: el Marçal ara diria..., el Marçal ara faria..., el Marçal ara s’emprenyaria..., ui, si ho sentís el Marçal, si el Marçal aixequés el cap...!
De la mateixa manera que oblidem les coses dolentes i només recordem les bones -al menys a mi em passa això- , les coses bones d’aquests cinc anys m’estan venint a la memòria amb més força que la pena i la tristesa. I així vull continuar. Vull assaborir els petits plaers de què parlava l’altre dia, i si pot ser, també de més grans. Aquells que un cop acabat el confinament puguem tenir a l’abast, els col·lectius i els individuals. Diuen que res no serà igual, que hi haurem perdut molts llençols en aquesta bugada del coronavirus, però hem de procurar que aquests llençols siguin de llit petit i no siguin gaires.
Per acabar voldria mostrar-vos un poema de Victor Hugo que, per variar, també ensenyava als meus alumnes de Batxillerat. El va escriure per a la seva filla Léopoldine, que va morir ofegada en un accident de barca mentre navegava pel Sena amb el seu marit.
  
Demain, dès l'aube, à l'heure où blanchit la campagne,
Je partirai. Vois-tu, je sais que tu m'attends.
J'irai par la forêt, j'irai par la montagne.
Je ne puis demeurer loin de toi plus longtemps.

Je marcherai les yeux fixés sur mes pensées,
Sans rien voir au dehors, sans entendre aucun bruit,
Seul, inconnu, le dos courbé, les mains croisées,
Triste, et le jour pour moi sera comme la nuit.

Je ne regarderai ni l'or du soir qui tombe,
Ni les voiles au loin descendant vers Harfleur,
Et quand j'arriverai, je mettrai sur ta tombe
Un bouquet de houx vert et de bruyère en fleur.

Demà, ben d'hora, amb els camps al pic de la blancor
me n'aniré. Prou sé -oi que ho veus?- que m'esperes.
Faré via pel bosc, pel mont i pel turó
ja no puc no tenir-te de cap de les maneres.

Caminaré amb els ulls fixats en mi mateix
absent, sord en l'oïda a qualsevol brogit
sol, ignorat, capcot, corbat, les mans en feix
trist, i la llum per a mi serà una fosca nit.

No miraré ni l'or vençut del temps vespral
ni les veles d'Harfleur que fan cap a la nit
i en arribar, tindrà ta tomba el meu regal,
de grèvol un ramell i bruc verdós florit.

Del blog de Martí Duran OBITER DICTUM (vol dir Dit de passada)

Després de buscar diverses traduccions per internet, la que presento és la que més bé respecta la versificació original (he trobat veritables desastres). Ho acompanyo amb un espai musical, l’última peça que el Marçal va sentir, a l’hospital, i que vam poder sentir després tots els que érem al funeral. Es tracta de Salut d’Amour, d’Edward Elgar. Es un enregistrament que els músics del Liceu han fet durant el confinament i que és d’una gran bellesa. Tant de bo aquestes notes poguessin arribar al fons del mar, davant del Cap de Cavalleria, i amb elles els meus sentiments.

                                         















Comentaris

  1. Si el dilluns, no són bons dies, Una abraçada; però tenim dimarts, dimecres, dijous, divendres, dissabtes, diumenges i mols dillus que poden ser macos. Un abraçada

    ResponElimina
  2. Elisenda, que interessant tot.....gracies per existir.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Deixa el teu comentari

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...