Passa al contingut principal

FESTIVAL DE CINE D'AUTOR DE BARCELONA 2020






Diumenge passat es va clausurar el D’Autor film Festival de Barcelona. Van ser unes 60 pel·lícules, entre llargs, mitjos i curtmetratges, que es van exhibir en streaming durant 10 dies. En vaig veure tantes com vaig poder, i en deixo constància d’algunes perquè m’han agradat o perquè les he trobat interessants.
No pretenc fer crítica cinematogràfica ni molt menys, només exposo els meus gustos. Si quan les estrenin les aneu a veure i no coincidiu amb la meva opinió, serà una llàstima però ja se sap que no hi ha res escrit sobre gustos...

El Festival es va inaugurar amb la pel·lícula HABITACIÓN 212, de Christophe Honoré i es va clausurar amb A STORMY NIGHT, de David Moragas.

HABITACIÓN 212, de Cristophe Hoonoré, França

Si bé la presentació deia “una dona promiscua abandona el seu marit i s’instal·la en una habitació d’hotel on havien anat de joves...”, la realitat no és aquesta, no en feu cas. Es tracta d’una comèdia melodramàtica surrealista en què, gràcies a un truc narratiu que no desvetllaré, assistim al desencant d’un matrimoni i a tot un seguit de situacions que podrien succeir o haver succeït. Fantasia i desig en una habitació d’hotel, avorriment i rutina en un apartament, amb una estupenda Chiara Mastroianni i un (volgudament)  patètic Benjamin Biolay en bermudes i mitjons tota l’estona, la viva imatge del no-erotisme. Una reflexió sobre el pas del temps, sobre l’amor i el desig, sobre la infidelitat i la indiferència. Molt recomanable.

ROUBAIX, UNE LUMIÈRE, d’Arnaud Desplechin, França
Retrat gairebé d’estil documental d’una comissaria de Roubaix, la ciutat industrial al costat de Lille, dirigida per un comissari d’origen algerià, desencantat però extremadament responsable. La majoria de delictes són comesos per ciutadans d’origen magribí o africà, en un barri desestructurat on cada u mira cap a una altra banda quan es tracta de donar informació a la policia que li permeti resoldre els casos. Dues noies es troben implicades en un assassinat i l’inspector haurà de desplegar totes les seves arts per arribar al fons de la veritat. Cèsar a la interpretació de Roschdy Zem en el paper del comissari i una interpretació també extraordinària de les dues noies, Léa Seydoux i Sara Forestier. Molt recomanable, res a veure amb un noir convencional.

A STORMY NIGHT, de David Moragas, Espanya
Una tempesta inesperada fa que es cancel·lin els vols a l’aeroport de Nova York i Marcos haurà de passar la nit a casa d’un amic d’una amiga. Homosexuals tots dos, mantindran converses sobre les relacions sexuals, però també sobre la monogàmia, la fidelitat, el compromís, la por de ferir algú que t’importa... Al matí la seva relació haurà canviat. Filmada en blanc i negre, en deu dies, és l’òpera prima del seu director. Molt recomanable, una visió molt íntima dels sentiments dels dos protagonistes.

ABOU LEILA, de Amin Sidi-Boumédine, Algèria
Dos amics s’endinsen al desert d’Algèria amb la intenció de trobar un perillós terrorista. El que al començament es presenta com una espècie de road movie es va convertint en un malson, amb seqüències oníriques d’una bellesa extraordinària fins que ja no saps què passa realment i què passa al cap dels personatges. Conseqüències de la violència en la ment de les persones. Pel·lícula dura i difícil, captiva pel contrast entre la violència ambiental i la profunditat dels sentiments d’amistat entre els dos protagonistes. Si l’aneu a veure, primer informeu-vos una mica per internet. Us donarà pistes...

NOCTURNAL, de Nathalie Biancheri, Regne Unit
Òpera prima de la seva directora, aquesta pel·lícula narra una relació d’amistat una mica curiosa entre una adolescent i un adult de trenta i tants. Una revelació farà que les coses prenguin un gir inesperat i que els sentiments dels personatges hagin d’adaptar-se a una nova realitat. Molt tendra i delicada la manera de mostrar aquests sentiments. Una bona opció si finalment s’estrena als cinemes.


LITTLE JOE, de Jessica Hausner, Àustria
Una científica cultiva una planta creada a partir d’un virus i modificada genèticament que només olorant-la pot produir sentiments de felicitat. A canvi aquesta planta serà estèril, no es podrà reproduir si no és al laboratori. Allà tots es mouen amb guants i mascareta, cosa que l’acosta vertiginosament a la nostra realitat actual. En l’entorn de la científica es comencen a produir uns canvis que ella no sap si atribuir al poder de la planta o a la deshumanització de l’espècie. Les relacions amb el seu fill adolescent no li faciliten les coses. Una paràbola sobre la pèrdua d’emocions i també sobre la maternitat, el dret de la dona a dedicar-se a la ciència, la conciliació de la vida laboral i la familiar... D’estètica avantguardista, colors suggerents i adaptats a l’asèpsia del laboratori, aquesta pel·lícula de “terror botànic” representa l’obra més recent de la seva autora, de la qual s’han presentat tres o quatre títols més, a manera de retrospectiva.

AMOUR FOU, de Jessica Hausner, Àustria
Aquesta pel·lícula narra els últims dies del poeta romàntic Heinrich von Kleist, que, aclaparat per una vida dolorosa, busca desesperadament una companya que li faci costat i el segueixi en el seu suïcidi. La troba en la persona d’una jove casada, Henriette, a qui diagnostiquen una malaltia incurable, en realitat una malaltia de l’ànima, que després es demostrarà haver estat mal diagnosticada. Però ja no hi ha res a fer, ella ja ha pres la decisió. La posada en escena és austera, amb personatges que no mostren emocions a les seves cares, tot recau en el sentit de la paraula,  i recorda a La marquise d’O,  d’Eric Rohmer, i no és per casualitat, ja que Rohmer va adaptar la novel·la de Kleist del mateix títol. Jessica Hausner és una cineasta interessant. També van presentar Lovely Rita (2001), Hotel (2004), Toast (2006),  i Lourdes (2009). Es poden trobar a filmin.es.


UN BLANCO, BLANCO DIA, de Hlynur Palmason, Islàndia

Un policia que acaba de perdre la dona en un accident de cotxe descobreix alguna pista que li fa creure que l’enganyava. La idea de la infidelitat el tortura i el porta a fer alguns disbarats. Ambientada en el paisatge àrid i gelat d’Islàndia, és una introspecció en els sentiments d’un home solitari que té, però, una relació molt especial amb la seva neta. Ha guanyat el premi Talents d’A 2020.

LAS BUENAS INTENCIONES , de Ana García Blaya, Argentina
L’acció passa a Buenos Aires, a principis dels anys noranta. Una nena de deu anys viu alternativament amb el pare, un poca-pena irresponsable però “charmant”, i la seva mare, que té un altre company. La crisi econòmica a l’Argentina els empeny a anar-se’n a l’Urugai i la nena farà el que pugui per no separar-se del seu pare. Òpera prima de la seva directora, va guanyar el premi de la Joventut al Festival de San Sebastián.

LOS LOBOS, de Samuel Kishi Leopo, Méxic
Dos nens de vuit i cinc anys viatgen amb la seva mare  des de Mèxic a Albuquerque (EEUU), a la recerca d’una vida millor.
Però ja des del primer moment veiem que aquesta vida estarà plena de dificultats. Trobar un allotjament ja es presentarà com una tasca difícil de superar; després  vindrà la feina, i haver de deixar els nens sols tot el dia a l’habitació del motel on viuen. Sense poder sortir de casa, els nens observen el món a través de la finestra, aprenen anglès i es relacionen com poden amb el veïnat, esperant que es compleixi la promesa que els ha fet la seva mare de portar-los a Disneyland. No podem evitar relacionar aquesta pel·lícula amb The Florida Project, però em va semblar molt més desesperançada i amarga. La idea parteix de la pròpia experiència del director.

SATTURDAY FICTION, de Lou Ye, Xina
Una cèlebre estrella de cine viatja a Shanghai per representar una obra de teatre que dirigeix un examant. Decobrim que ella en realitat treballa per als aliats, i es veurà implicada en l’espionatge entre França, Xina i Japó. Rodada en blanc i negre, té un gran atractiu estètic. He de reconèixer que les intrigues que presenta se’m van escapar del tot i que no vaig entendre ni la meitat del que passava. Buscant per internet, però, vaig trobar uns quants crítics professionals a qui havia passat el mateix, i em vaig quedar molt més tranquil·la.

NOMAD, In the footsteps of Bruce Chatwin, de Werner Herzog, Regne Unit
Un documental que segueix els passos de Bruce Chatwin, aventurer que va escriure sobre els territoris que visitava i també sobre els costums i mites dels seus habitants. Herzog s’aventura pels territoris que va descriure el seu amic, des de la Patagònia fins a Austràlia, deixant una mostra més del seu cine documental.

AZNAVOUR BY CHARLES, de Marc di Domenico, França
Un documental sobre Charles Aznavour, que va morir el 2018 als 94 anys, fet a partir de material que ell mateix havia filmat. Una espècie de video-diari (en paraules del festival) que s’ha convertit en un film introspectiu sobre la personalitat i l’obra d’Aznavour vistes per ell mateix. Atenció a l’origen de “La bohème”, emociona!

VIDEO BLUES, d’Emma Tusell, Espanya
En vaig parlar en un post anterior. Un film personal i colpidor.

ELS PREMIS DEL FESTIVAL
Premi Talents d’A 2020: Un blanco, blanco día, de Hlynur Palmason, Islàndia
Menció especial: Nocturnal, de Nathalie Biancheri, Regne Unit
Premi de la Crítica: Abou Leila, d’Amin Sidi-Boumédine, Algèria
Menció especial del Jurat: La Mami, de Laura Herrero, Espanya
Premi al millor curtmetratge: Ni oblit ni perdó, de Jordi Boquet, Espanya.
Premi del públic: My mexican bretzel, de Núria Giménez, Espanya

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

EL SIMBOLISME DE LES ORENETES

  Diuen en castellà que una golondrina no hace verano , donant per suposat que l’estiu és una època desitjada, com així és en general. Quan veiem aparèixer les primeres orenetes, al febrer o al març, sabem que s’acosta la primavera, que les flors esclataran per tot arreu, que sentirem els ocells cantar als arbres del carrer, que el sol lluirà amb més intensitat, i que nosaltres començarem a fer plans per a les vacances. Després, quan ja les tenim aquí en estols abundants, comencem a preocupar-nos per si fan el niu sobre el nostre balcó o sota la nostra teulada, per si haurem d’estar netejant les caques cada dia, per si ens en caurà una al cap... Els nius d’orenetes no es poden tocar, estan protegits, com així ha de ser. Al menys que hi hagi alguna espècie al món que no es vegi foragitada de casa seva com si no hagués pagat el lloguer! Però les orenetes no es queden al niu tota la vida, quan comencen a veure que van maldades, que s’acosta el mal temps i que les temperatures baixen...

ELS MEUS OSCARS

  No hi ha res que em causi tanta satisfacció com veure premiades les opcions que jo també hauria premiat, o encara més, aquelles a qui vaig pronosticar un Oscar (o un Goya) només sortir del cine. Em va passar amb O que arde , a qui vaig vaticinar el Goya a la millor direcció de fotografia (2020), a càrrec de Mauro Herce, que a sobre és el fill d’un amic. També l’Oscar al millor muntatge (2023) per a Todo a la vez en todas partes i al millor vestuari 2024 per a Pobres criaturas . I tots a la sortida del cine, sense haver vist res més ni saber si acabarien competint o no. Ja sé que els Oscars no són el Parnàs. Que els festivals de Cannes, Venècia, la Berlinale o d’altres tenen fama de tenir més prestigi des del punt de vista de la qualitat, però un Oscar és un Oscar i qui digui que no li interessa, menteix. Els Oscars obren carreres, o les consoliden, o deceben quan es queden a la porta, però a la banda de fora, com li ha passat a Demi Moore. Aquest any jo tenia claríssim que no se...

LA VIDA TE DA SORPRESAS, SORPRESAS TE DA LA VIDA, AY, AY

  Qui m’havia de dir, quan em vaig inscriure en un taller d’escriptura amb Leonardo Padura, que em trobaria amb la sorpresa d’uns companys de curs tan diversos i tan interessants. No va ser només el privilegi de compartir quatre dies amb l’escriptor cubà més valorat del moment, perquè això ja sabia que seria així; va ser descobrir un seguit de persones que amb els mateixos interessos que jo i amb un coneixement més o menys semblant de l’obra de Padura, van resultar tenir unes trajectòries vitals que podrien ser, cada una d’elles, objecte d’una novel·la. L’objectiu del taller era “com escriure una novel·la policíaca”. No és que jo perseguís estrictament aquest objectiu, ni els altres tampoc. El que volíem eren directrius sobre com armar un text amb un argument, una intriga, uns personatges, una estructura i un desenllaç satisfactori i engrescador, fos policíac o no. Escoltar Padura, parli del que parli, és ja un plaer en si mateix, però si a més et dona pautes basades en la seva prò...