Salta al contingut principal

FESTIVAL DE CINE D'AUTOR DE BARCELONA 2020






Diumenge passat es va clausurar el D’Autor film Festival de Barcelona. Van ser unes 60 pel·lícules, entre llargs, mitjos i curtmetratges, que es van exhibir en streaming durant 10 dies. En vaig veure tantes com vaig poder, i en deixo constància d’algunes perquè m’han agradat o perquè les he trobat interessants.
No pretenc fer crítica cinematogràfica ni molt menys, només exposo els meus gustos. Si quan les estrenin les aneu a veure i no coincidiu amb la meva opinió, serà una llàstima però ja se sap que no hi ha res escrit sobre gustos...

El Festival es va inaugurar amb la pel·lícula HABITACIÓN 212, de Christophe Honoré i es va clausurar amb A STORMY NIGHT, de David Moragas.

HABITACIÓN 212, de Cristophe Hoonoré, França

Si bé la presentació deia “una dona promiscua abandona el seu marit i s’instal·la en una habitació d’hotel on havien anat de joves...”, la realitat no és aquesta, no en feu cas. Es tracta d’una comèdia melodramàtica surrealista en què, gràcies a un truc narratiu que no desvetllaré, assistim al desencant d’un matrimoni i a tot un seguit de situacions que podrien succeir o haver succeït. Fantasia i desig en una habitació d’hotel, avorriment i rutina en un apartament, amb una estupenda Chiara Mastroianni i un (volgudament)  patètic Benjamin Biolay en bermudes i mitjons tota l’estona, la viva imatge del no-erotisme. Una reflexió sobre el pas del temps, sobre l’amor i el desig, sobre la infidelitat i la indiferència. Molt recomanable.

ROUBAIX, UNE LUMIÈRE, d’Arnaud Desplechin, França
Retrat gairebé d’estil documental d’una comissaria de Roubaix, la ciutat industrial al costat de Lille, dirigida per un comissari d’origen algerià, desencantat però extremadament responsable. La majoria de delictes són comesos per ciutadans d’origen magribí o africà, en un barri desestructurat on cada u mira cap a una altra banda quan es tracta de donar informació a la policia que li permeti resoldre els casos. Dues noies es troben implicades en un assassinat i l’inspector haurà de desplegar totes les seves arts per arribar al fons de la veritat. Cèsar a la interpretació de Roschdy Zem en el paper del comissari i una interpretació també extraordinària de les dues noies, Léa Seydoux i Sara Forestier. Molt recomanable, res a veure amb un noir convencional.

A STORMY NIGHT, de David Moragas, Espanya
Una tempesta inesperada fa que es cancel·lin els vols a l’aeroport de Nova York i Marcos haurà de passar la nit a casa d’un amic d’una amiga. Homosexuals tots dos, mantindran converses sobre les relacions sexuals, però també sobre la monogàmia, la fidelitat, el compromís, la por de ferir algú que t’importa... Al matí la seva relació haurà canviat. Filmada en blanc i negre, en deu dies, és l’òpera prima del seu director. Molt recomanable, una visió molt íntima dels sentiments dels dos protagonistes.

ABOU LEILA, de Amin Sidi-Boumédine, Algèria
Dos amics s’endinsen al desert d’Algèria amb la intenció de trobar un perillós terrorista. El que al començament es presenta com una espècie de road movie es va convertint en un malson, amb seqüències oníriques d’una bellesa extraordinària fins que ja no saps què passa realment i què passa al cap dels personatges. Conseqüències de la violència en la ment de les persones. Pel·lícula dura i difícil, captiva pel contrast entre la violència ambiental i la profunditat dels sentiments d’amistat entre els dos protagonistes. Si l’aneu a veure, primer informeu-vos una mica per internet. Us donarà pistes...

NOCTURNAL, de Nathalie Biancheri, Regne Unit
Òpera prima de la seva directora, aquesta pel·lícula narra una relació d’amistat una mica curiosa entre una adolescent i un adult de trenta i tants. Una revelació farà que les coses prenguin un gir inesperat i que els sentiments dels personatges hagin d’adaptar-se a una nova realitat. Molt tendra i delicada la manera de mostrar aquests sentiments. Una bona opció si finalment s’estrena als cinemes.


LITTLE JOE, de Jessica Hausner, Àustria
Una científica cultiva una planta creada a partir d’un virus i modificada genèticament que només olorant-la pot produir sentiments de felicitat. A canvi aquesta planta serà estèril, no es podrà reproduir si no és al laboratori. Allà tots es mouen amb guants i mascareta, cosa que l’acosta vertiginosament a la nostra realitat actual. En l’entorn de la científica es comencen a produir uns canvis que ella no sap si atribuir al poder de la planta o a la deshumanització de l’espècie. Les relacions amb el seu fill adolescent no li faciliten les coses. Una paràbola sobre la pèrdua d’emocions i també sobre la maternitat, el dret de la dona a dedicar-se a la ciència, la conciliació de la vida laboral i la familiar... D’estètica avantguardista, colors suggerents i adaptats a l’asèpsia del laboratori, aquesta pel·lícula de “terror botànic” representa l’obra més recent de la seva autora, de la qual s’han presentat tres o quatre títols més, a manera de retrospectiva.

AMOUR FOU, de Jessica Hausner, Àustria
Aquesta pel·lícula narra els últims dies del poeta romàntic Heinrich von Kleist, que, aclaparat per una vida dolorosa, busca desesperadament una companya que li faci costat i el segueixi en el seu suïcidi. La troba en la persona d’una jove casada, Henriette, a qui diagnostiquen una malaltia incurable, en realitat una malaltia de l’ànima, que després es demostrarà haver estat mal diagnosticada. Però ja no hi ha res a fer, ella ja ha pres la decisió. La posada en escena és austera, amb personatges que no mostren emocions a les seves cares, tot recau en el sentit de la paraula,  i recorda a La marquise d’O,  d’Eric Rohmer, i no és per casualitat, ja que Rohmer va adaptar la novel·la de Kleist del mateix títol. Jessica Hausner és una cineasta interessant. També van presentar Lovely Rita (2001), Hotel (2004), Toast (2006),  i Lourdes (2009). Es poden trobar a filmin.es.


UN BLANCO, BLANCO DIA, de Hlynur Palmason, Islàndia

Un policia que acaba de perdre la dona en un accident de cotxe descobreix alguna pista que li fa creure que l’enganyava. La idea de la infidelitat el tortura i el porta a fer alguns disbarats. Ambientada en el paisatge àrid i gelat d’Islàndia, és una introspecció en els sentiments d’un home solitari que té, però, una relació molt especial amb la seva neta. Ha guanyat el premi Talents d’A 2020.

LAS BUENAS INTENCIONES , de Ana García Blaya, Argentina
L’acció passa a Buenos Aires, a principis dels anys noranta. Una nena de deu anys viu alternativament amb el pare, un poca-pena irresponsable però “charmant”, i la seva mare, que té un altre company. La crisi econòmica a l’Argentina els empeny a anar-se’n a l’Urugai i la nena farà el que pugui per no separar-se del seu pare. Òpera prima de la seva directora, va guanyar el premi de la Joventut al Festival de San Sebastián.

LOS LOBOS, de Samuel Kishi Leopo, Méxic
Dos nens de vuit i cinc anys viatgen amb la seva mare  des de Mèxic a Albuquerque (EEUU), a la recerca d’una vida millor.
Però ja des del primer moment veiem que aquesta vida estarà plena de dificultats. Trobar un allotjament ja es presentarà com una tasca difícil de superar; després  vindrà la feina, i haver de deixar els nens sols tot el dia a l’habitació del motel on viuen. Sense poder sortir de casa, els nens observen el món a través de la finestra, aprenen anglès i es relacionen com poden amb el veïnat, esperant que es compleixi la promesa que els ha fet la seva mare de portar-los a Disneyland. No podem evitar relacionar aquesta pel·lícula amb The Florida Project, però em va semblar molt més desesperançada i amarga. La idea parteix de la pròpia experiència del director.

SATTURDAY FICTION, de Lou Ye, Xina
Una cèlebre estrella de cine viatja a Shanghai per representar una obra de teatre que dirigeix un examant. Decobrim que ella en realitat treballa per als aliats, i es veurà implicada en l’espionatge entre França, Xina i Japó. Rodada en blanc i negre, té un gran atractiu estètic. He de reconèixer que les intrigues que presenta se’m van escapar del tot i que no vaig entendre ni la meitat del que passava. Buscant per internet, però, vaig trobar uns quants crítics professionals a qui havia passat el mateix, i em vaig quedar molt més tranquil·la.

NOMAD, In the footsteps of Bruce Chatwin, de Werner Herzog, Regne Unit
Un documental que segueix els passos de Bruce Chatwin, aventurer que va escriure sobre els territoris que visitava i també sobre els costums i mites dels seus habitants. Herzog s’aventura pels territoris que va descriure el seu amic, des de la Patagònia fins a Austràlia, deixant una mostra més del seu cine documental.

AZNAVOUR BY CHARLES, de Marc di Domenico, França
Un documental sobre Charles Aznavour, que va morir el 2018 als 94 anys, fet a partir de material que ell mateix havia filmat. Una espècie de video-diari (en paraules del festival) que s’ha convertit en un film introspectiu sobre la personalitat i l’obra d’Aznavour vistes per ell mateix. Atenció a l’origen de “La bohème”, emociona!

VIDEO BLUES, d’Emma Tusell, Espanya
En vaig parlar en un post anterior. Un film personal i colpidor.

ELS PREMIS DEL FESTIVAL
Premi Talents d’A 2020: Un blanco, blanco día, de Hlynur Palmason, Islàndia
Menció especial: Nocturnal, de Nathalie Biancheri, Regne Unit
Premi de la Crítica: Abou Leila, d’Amin Sidi-Boumédine, Algèria
Menció especial del Jurat: La Mami, de Laura Herrero, Espanya
Premi al millor curtmetratge: Ni oblit ni perdó, de Jordi Boquet, Espanya.
Premi del públic: My mexican bretzel, de Núria Giménez, Espanya

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

TOT (em) CANSA...

  No fa ni quinze dies que he tornat d’unes vacances i estic a punt d’agafar-me’n unes altres. Aquestes són les normals de Setmana Santa, però aquest any seran més vacances perquè no em penso endur l’ordinador i, per tant, no escriuré res. Estic cansada perquè la realitat cansa. Cada dia, només llevar-me, miro si hi ha alguna novetat. Esmorzo i m’assec a donar un cop d’ull als diaris. Agafo La Vanguardia que el porter m’ha deixat a la finestra de l’escala i miro la portada. A l’Ipad hi tinc l’ Ara , El País i eldiario.es . A més, cada cinc minuts sento els clincs! de les notícies que t’arriben al telèfon. Les miro perquè de vegades sonen com els whatsapps i no sé si algú m’ha enviat un missatge que em canviarà la vida. Quan ja ho tinc tot llegit vomito. És impossible digerir l’actualitat. Però a mi em passa com a les bulímiques: endrapo, endrapo, amb avidesa, perquè necessito estar al corrent. I després ho trec tot en forma de desesperació en constatar que som molts els que ve...

EL REI EMÈRIT I JO

  Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré. Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN . Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ...

LA METÀFORA DELS TRENS

  Quan era adolescent vaig llegir unes novel·letes que el meu pare havia escrit per encàrrec i que estaven ambientades a l’oest americà: El diablo del bosque , La ruta del Kazanjerri , Fueron hombres ... Totes m’havien agradat excepte aquesta última. El pare em va preguntar per què i jo li vaig contestar: Tenen tanta feina a construir el ferrocarril que no hi ha lloc per a cap història d’amor. Només es preocupen dels trens i de les vies . Efectivament, aquella novel·la intentava posar de manifest la gran gesta que havia significat portar el ferrocarril al far west americà. Com que, a mi, el tren em semblava una cosa normal, no vaig entendre que el ferrocarril anava carregat de simbologia: facilitava el transport de les mercaderies cap a l’oest, però també de les persones i, amb elles, les idees que, venint de l’est, segur que eren més avançades que les dels conservadors colons de Texas o d’Oregon. Més tard, quan ja freqüentava els cinemes, em vaig atipar de veure westerns on e...