EL BÉ I EL MAL AL SEGLE XXI

 

Quan era petita teníem una assignatura al batxillerat que dins del concepte religió incloïa la Història Sagrada, és a dir, una mena d’adaptació de la Bíblia a l’edat dels alumnes i al punt de vista del catolicisme del moment. Una de les primeres històries, que ja apuntava maneres de com era el tarannà del Déu Creador, era la de Caín i Abel. Dos germans nascuts ja fora del Paradís i per tant amb la màcula del pecat original, els sacrificis dels quals, però, sense que ens diguessin per què, eren ben vistos per Déu si els oferia Abel i mal vistos si els oferia Caín. Cansat de tanta injustícia, Caín es va carregar el seu germà i aquí comença el concepte de bé i mal.

En altres cultures diferents de la judeo-cristiana l’origen del mal deu estar en una altra banda, però a mi el que m’interessa és reflexionar sobre el paper que aquesta llegenda bíblica va tenir en la nostra educació moral i en com, acompanyada dels consegüents sermons sobre el pecat i les amenaces si no et comportaves, han marcat fins al dia d’avui el comportament dels ciutadans occidentals.

Quan ja estava en plena adolescència, un d’aquells estius que passava a Madrid amb el meu pare em va caure a les mans el llibre de Steinbeck Al este del edén. Si l’heu llegit sabreu que hi ha un paral·lelisme entre la història dels dos germans i la de Caín i Abel. A la primera part del llibre, però, els dos germans no són els que encarnen James Dean i Richard Davalos, sinó el seu pare i el seu oncle, Adam i Charles, que ja competien per l’atenció del seu pare i, a més, per l’amor de Cathy Ames, amb qui Adam acabarà casat. Consumat el matrimoni, Cathy no té cap inconvenient en anar-se’n al llit amb el seu cunyat de manera que, quan més endavant comprova que està embarassada de bessons, atribueix un pare diferent a cada un dels nens. Aquests bessons sí, són Cal i Aron, els germans que competeixen per l’atenció i l’afecte del seu pare i que Elia Kazan retrata a la seva pel·lícula. Cal, desesperat pel poc afecte que el seu pare li demostra i per les preferències que té cap al seu germà, desvela a Aron que la seva mare, Cathy, no és morta (tal com els havia fet creure el seu pare) sinó que regenta un prostíbul i ella mateixa és una antiga prostituta que els va abandonar acabats de néixer.

A la versió de 1955 de Kazan, com que no s’esmentaven els orígens del conflicte, no s’entenia gaire bé per què el pare era tan estricte, tan moralment intransigent i tan poc afectuós amb Cal, fins al punt de rebutjar-li els diners que li ofereix, obtinguts, això sí, d’una manera poc ètica, per refer-se del fracàs del transport de les seves verdures a l’est. A la versió que ara es pot veure a Netflix, en format de sèrie de sis capítols, dirigida precisament per Zoe Kazan, la neta d’Elia, la història comença on la va començar Steinbeck i gira sobretot al voltant del personatge de Cathy Ames. És precisament el fet que la directora hagi triat aquest punt de vista el que m’ha fet pensar en la idea del bé i del mal. D’entrada ja sabem que Cathy ha calat foc a casa seva amb la família a dintre. No sabem què l’ha empès a fer-ho: maltractaments? ànsies de llibertat? Sembla ser que això darrer. És una dona lliure que mai voldrà sotmetre’s al control de ningú i cometrà tots els fets delictius necessaris per anar aconseguint de mica en mica el seu objectiu: tenir poder i riquesa. O, almenys, benestar. A canvi de què? De destruir la vida de qui l’envolta i l’estima, com Adam Trask, que es veurà abandonat poc després que ella doni a llum els bessons. Zoe Kazan no fa un retrat moral d’una heroïna immoral, simplement reflexa com ha anat avançant en el seu camí i el preu que ha hagut de pagar. Per a nosaltres és l’encarnació del mal. Ella ho veu com el peatge per a la seva llibertat. Setanta anys després d’aquella primera versió cinematogràfica de la novel·la, les angoixes de James Dean ens poden semblar gairebé infantils. Quan veiem la versió actual entenem tota la dimensió moral de l’obra i la redempció final de Cal davant del llit de mort del seu pare. En aquesta versió Cal es pregunta per què és dolent (o per què és percebut com a dolent) i és per aquesta absència de bondat que Abra s’hi sent propera. Ella tampoc no és bona, o almenys no tant com la idealitza Aron, se sent incòmoda amb la puresa que Aron li atribueix i prefereix la complexitat del caràcter de Cal. Com ja sabeu, Aron morirà a la guerra i Cal es quedarà amb ella.

El mal reflectit en les dues versions de Al Este del Edén és un enfocament bíblic que quedava molt ben explicat a la pel·lícula d’Elia Kazan quan Adam Trask feia llegir als seus fills versicles del llibre sagrat cada nit abans de sopar. A la versió actual no hi apareix per enlloc. Amb aquests setanta anys de diferència hem vist tantes versions del mal que la bíblica sembla un conte infantil.

Tot el que acabo de dir es mou en el terreny de la ficció. Un pot reflexionar sobre el bé i el mal amb metàfores i exemples més o menys encertats, però com ens plantegen aquestes reflexions quan els exemples són les notícies dels diaris? Al segle XX ja vam tenir una bona dosi de maldat amb tot el que va passar durant la Segona Guerra mundial i amb la constatació de l’existència de l’Holocaust. Es va crear un organisme per tal que les nacions es poguessin entendre i allò no es tornés a repetir mai més. En ple segle XXI s’estan donant uns exemples de maldat que des del meu punt de vista tenen tant de decisió política com d’odi desfermat. A totes les guerres hi ha hagut crueltat. Totes les societats han tingut comportaments violents, no és cap novetat. Però ara observo una component visceral en moltes actituds polítiques que va més enllà de la reflexió. Deshumanitzar el contrari, sigui adversari o enemic declarat, sembla que és el preàmbul per després actuar sense miraments, tant de paraula com de fet. Alguns contraris als decrets que va aprovar el Govern de Pedro Sánchez (independentment de si arreglen o no el problema de l’habitatge) van  llançar a les xarxes insults contra Maricarmen Abascal, 87 anys, desnonada de casa seva, tractant-la d’aprofitada, de jeta, d’anar al Bingo, de ser una mala veïna i un incordi per als veïns. Aquest odi en la vida quotidiana, a què ens porta? Els insults al President del Govern, començant per la fruta de l’Ayuso, què ens demostren? Que som una societat malalta, que hem perdut la noció del que està bé i del que està malament i que qualsevol cosa que se’ns acudeixi tenim dret a expressar-la com ens doni la gana.

Tenim exemples bastant més salvatges de la categoria moral d’alguns “éssers civilitzats” procedents de societats benestants i ben estructurades: tots aquells que van pagar per anar a Sarajevo a “caçar” peces humanes durant la guerra dels Balcans. Sembla ser que ho feien “per plaer”. Caçar una dona o una criatura donava més gust que caçar un home. Ara s’està investigant i la Justícia italiana s’ha compromès a aclarir-ho. Veurem com acaba i si al final algú paga per aquests delictes. Ho dubto.

Quan ja semblava que els Estats Units no ens podien oferir més horrors el Pentàgon decideix retransmetre en directe l’execució per afusellament d’un psiquiatre militar que s’havia carregat un munt de gent. Perquè n’aprenguin, que això és molt lleig i no es fa. Han posat el crit al cel membres del partit Republicà i fins i tot el vicepresident ha dit que no s’ho miraria. La meva àvia m’explicava que quan ella era petita es portaven els nens a presenciar les execucions, que eren públiques, i que més d’un progenitor els plantava un parell de nates ben fortes perquè no oblidessin mai que no s’havia de delinquir. Però érem al segle XIX. Ara tornem a la barbàrie, en ple segle XXI? Sort que segons les informacions que tinc quan escric això el Pentàgon s’ha desdit.

L’exemple més aclaridor que demostra que hem perdut per complet la noció del bé i del mal és la pel·lícula documental NAZA, acabada d’estrenar, en la qual el seu director, Yuval Abraham, que és un periodista israelià, entrevista diversos membres del Servei d’Intel·ligència d’Israel sobre les actuacions de l’exèrcit a Gaza. NAZA és el terme que fan servir a l’exèrcit per referir-se als “danys col·laterals”, és a dir, als morts civils, aquells que no tenen res a veure ni amb Hamàs ni amb el terrorisme. Les seves declaracions són terribles perquè tots sense excepció saben que els seus bombardejos, precisos i infal·libles, comportaran víctimes civils. Gràcies a la IA i a un sistema de control de tots els telèfons mòbils dels palestins anomenat LAVENDER, l’exèrcit sap perfectament on bombardeja, a casa de qui, quants membres hi ha de la família i quants perdran la vida en qualitat d’efectes col·laterals”. El periodista li pregunta a un militar si li sembla bé allò que explica i ell contesta que compleix ordres; és el que toca, ningú no es planteja si età bé o malament. Cap remordiment, cap deserció, cap protesta pública. I pel que he llegit en una entrevista al director, el que ell més deplora és que dins la societat israeliana, fins i tot els que no són afins a Netanyahu, ningú no es qüestiona aquests atacs indiscriminats. Al mateix temps, des del sofà de casa, observo com l’exèrcit israelià a Cisjordània arrenca grans extensions d’oliveres propietat de palestins que les tenen des de fan més de cent anys i de les quals viuen les seves famílies. D’avui per demà t’han arrencat el teu mitjà de subsistència. L’excusa: alguns nois tiraven pedres als que passaven per la carretera enfilats a les oliveres. Com volen que no es creixi amb l’odi a Israel si primer els fan fora dels seus territoris i després no els deixen viure en els que han conservat?

Si el segle XX va passar a la Història com el segle més violent per culpa de dues guerres mundials sagnants, com hi passarà el segle XXI? Com el segle de la degradació humana i de la pèrdua definitiva de la decència? Què més haurem de veure? Què més haurem de suportar? No deu ser que comencem a entrar a l’Apocalipsi?