LA CASITA DE BAD BUNNY

                                     

Si algú dels que em llegeix està esperant que em mulli amb temes d’actualitat com ara tots els processos judicials contra membres del PSOE (Zapatero, Leire, Begoña, hermanísimo, etc.), o del PP (Fernández Díaz, Villarejo...), que deixi d’esperar perquè no ho veurà en aquesta pàgina. Ni tan sols em pronunciaré sobre el pobre Isak Andic, que des de l’Inframon es deu estar rosegant els punys: si el van empènyer daltabaix, perquè amb els advocats que té el seu fill i la falta de proves concloents, el nen potser se n’acabarà sortint. I si va ser un accident, perquè la pena de telediario ja l’ha marcat de per vida i l’estigma de possible assassí del seu pare no se’l traurà de sobre mai més. Cada dia hi ha pistes noves, indicis surrealistes (fins i tot la terapeuta hi estaria complicada) i ja veurem com acaba. Però jo, muts! Em queden tres telenotícies abans d’agafar-me les vacances d’estiu, i he decidit parlar de temes frívols. La vida real ja ens amargarà prou l’existència, i no cal que doni pistes. O sigui que avui parlaré de La casita de Bad Bunny. Algú no sap què és? Jo tampoc no ho sabia. Però m’he informat, perquè de cop i volta, sense buscar-ho, m’he trobat amb un article de Pedro Torrijos a El País que en parla des d’un angle completament diferent al de la música, i ho he trobat interessant.

Comencem per establir qui és Bad Bunny. No ho sé. Per a mi, un cantant porto-riqueny que arrasa entre el públic llatí, que ha vingut a Barcelona i ha omplert l’Estadi dos dies i que ha fet un munt de concerts a Madrid que també estaven plens a vessar. Quina mena de música fa? Ni idea, perquè quan intento escoltar-la al cap de cinc minuts ja no l’aguanto, i no entenc les lletres ni m’interessen. Però sé que estic equivocada, perquè intento informar-me i resulta que des del punt de vista ideològic, les seves lletres estan lluny del reggaeton clàssic, masclista i reaccionari. Que a més reivindica les arrels pròpies i no en renega i que ha volgut introduir als seus concerts (primer a Puerto-Rico i després als de la gira internacional) un símbol del seu país tan familiar i entranyable com és la típica caseta porto-riquenya representativa de les classes populars.

La primera notícia que vaig tenir de la típica caseta que instal·la als escenaris on actua va ser la de Barcelona, perquè hi va passar Lamine Yamal i no sé quins altres famosos i en van parlar els diaris. Em va semblar una excentricitat, però com que no m’interessava el tema, ho vaig oblidar. Però ara que sé d’on ve la idea de la caseta em sembla un símbol antropològic fascinant. Intentaré explicar-ho.

Em remunto a l’abril de 2024, quan vaig visitar l’exposició del CCCB Subúrbia i en vaig fer un article per al blog (28 d’abril, Subúrbia versus Urbs). Una de les coses que vaig aprendre en aquella exposició és que als Estats Units, un cop acabada la Segona Guerra Mundial, els veterans blancs van tenir opció a crèdits hipotecaris per comprar habitatge que estaven vetats als negres. A l’article de què he parlat més amunt he après que en moltes promocions americanes els blancs que compraven una casa només podien revendre-la a un altre blanc. Estava terminantment prohibit que els negres accedissin als mateixos barris que els blancs. En aquest tipus d’urbanitzacions tenim l’origen de la caseta de Bad Bunny. Incorporar-la als espectacles va néixer com un homenatge a les arrels i a la identitat cultural de Puerto Rico. La caseta funciona com un espai alternatiu on Bad Bunny interpreta cançons en un to més proper i introspectiu. (Almenys això era la seva intenció, segons he llegit). Només que aquesta idea tan simpàtica s’ha pervertit en dur-la a la pràctica. La caseta s’ha convertit en el súmmum de l’exclusivitat. A més, la tria que s’ha fet abans dels concerts del “públic” que podria accedir a la caseta s’ha dut a terme amb criteris de “cossos normatius i ben plantats”, que no “desentonin”, res d’incloure-hi grassonetes o lletgetes. (Sembla ser que a l’últim concert de Madrid va rectificar i va incloure a la caseta gent molt diversa, tant de talla com d’edat.).

La caseta es va fer servir per primera vegada abans dels concerts, per filmar el vídeo promocional del llançament de l’àlbum Debí tirar más fotos, en el qual el cantant volia fer un homenatge a Puerto Rico, a les seves arrels i a la memòria col·lectiva de l’illa. El fet d’incloure la caseta va tenir tant d’èxit que van decidir fer-ne una rèplica de mida real per als concerts. Al voltant de la caseta hi ha una zona per als “veïns”, per donar sensació de vida comunitària, a l’estil de la que es dona als barris de Puerto Rico. En principi la gent que hi tenia accés ho feia de manera espontània, seleccionada entre els assistents al concert,  però després ja ha estat tot molt controlat i s’ha convertit en una zona exclusiva.

Ho explica l’article de Pedro Torrijos titulat  Por qué la casita de Bad Bunny es en realidad una mentira. En faré un resum.

La inspiració per a la caseta es remunta al 1947 quan un paio nord-americà anomenat William Levitt va decidir construir disset mil cases literalment iguals on fins aleshores hi havia un camp de patates, al comtat de Nassau, estat de Nova York. Cases destinades a les classes mitjanes. Havia après a la Marina a construir barracons en un plis plas. El suburbi creat així es va dir Levittwon. Habitatge ràpid i barat, però amb una clàusula que impedia revendre la casa a un no-blanc. Aquest tipus d’habitat suburbial es va anar reproduint per tot el país, amb clàusula o no de revenda, i les ciutats es van anar buidant i degradant, creant barris perifèrics d’ínfima qualitat. La uniformitat dels barris suburbials, amb caseta i gespa, era la característica principal d’aquell tipus d’habitatge.

Quinze anys més tard, un funcionari de Puerto Rico va copiar la mateixa idea i va desplegar, al nord de l’illa, a Toa Baja, una promoció de casetes unifamiliars dins de l’Operación Manos a la Obra, per tal de facilitar l’habitatge a les classes mitjanes porto-riquenyes. El tema del color de la pell allà no era un obstacle perquè estaven tots barrejats des de sempre. Tot a imatge i semblança de Levittown. I batejat amb el nom de Levittown.

Seixanta anys després l’arquitecta Mayna Magruder Ortiz es fixa en un habitatge real de Humacao, poble natal de Bad Bunny, i reprodueix la caseta per als espectacles del cantant. És la caseta típica porto-riquenya, amb el seu porxo i la seva coberta. Al porxo, per fer-hi petar la xerrada, consumir rom i altres esperits. A la coberta, per ballar-hi i gaudir de la música. La decoració interior és obra d’artistes porto-riquenys com també les ceràmiques. La idea és reproduir la caseta típica i posar-la a disposició del públic. Es veu que així va ser en alguns concerts a Puerto Rico, però a Barcelona i Madrid a la caseta s’hi accedia per rigorosa invitació i només l’han freqüentat VIPs. En alguns vídeos que he trobat a youtube es veu clarament la diferència entre uns concerts i altres. A Puerto Rico, pel que he pogut esbrinar, el preu del concert podia rondar els 35$. A Barcelona no crec que per 35€ et donessin res. Els preus anaven de 73€ a 143€. I fins a 543€ per als VIPs.

                                              

Deixant de banda la contradicció de portar un símbol popular a l’escenari i posar-lo només a disposició de VIPs o de qui ho pugui pagar, la idea de traslladar “un tros de país” arreu on va, encarnat en la caseta, em sembla un detall que revela una sensibilitat determinada. Segons l’article de Torrijos també hi havia Marta Ortega, presidenta d’Inditex “que baila dentro de la réplica de una casa de clase trabajadora, mientras en los altavoces suena un tema sobre la gentrificación de la isla, sobre la mudanza forzosa, sobre la bandera celeste de los independentistas...” (...) “La marquesina donde el bisabuelo no tenía dónde caerse muerto es hoy el lugar más caro del universo al que no puedes comprar entrada, porque no se vende, solo se concede, que es la forma final del lujo, el lujo que ni siquiera te deja la dignidad de pagarlo”. Com deia el David Fernández, el que no tingui tres o quatre contradiccions és un dogmàtic. L’article acaba així: “El espectáculo ha engullido la historia de La Casita, la ha digerido, la ha metabolizado y la ha regurgitado convertida en lo que siempre devuelve el espectáculo después de comer, que es más espectáculo”.

 Aquí teniu la història de la caseta de Bad Bunny. M’han vingut ganes da saber-ne més sobre les seves cançons, però no m’he vist capaç de posar-me a escoltar-les o de buscar les lletres i llegir-les. He optat per la via fàcil i li he preguntat a la IA com eren les cançons d’aquest senyor. I m’ha dit això (entre altres coses): temàtiques de desamor i festa, així com crítica social i empoderament... La seva obra combina vulnerabilitat i un estil directe que sovint desafia els rols de gènere tradicionals, generant controvèrsia per la seva hipersexualització.

                                                        

Doncs aquí s’acaba la història de la caseta de Bad Bunny. No sé si al final de la gira la rifarà o la regalarà a algun museu. No crec que s’hi instal·li a viure. Si no sap què fer-ne, que me la doni a mi. La instal·laré al pati de Menorca i els nets hi jugaran encantats!