LES DECISIONS QUE PRENEM

 

De vegades ens plantegem prendre una decisió que sabem que ens pot portar problemes. És el que expressa la locució vol i dol, tan il·lustrativa de la idea dual del positiu i el negatiu. Volem una cosa que ens pot causar satisfacció, però al mateix temps sabem que també ens pot causar dolor. A mi em passa sovint i gairebé sempre opto per prendre la decisió de fer-ho. Pot ser un error, però si no ho faig m’estaré preguntant tota la vida què hauria passat si ho hagués fet.

M’acaba de passar amb una cosa tan banal com decidir si em compro (i llegeixo) un llibre o ho deixo córrer. No és un llibre innocu, és un llibre que sé que em trasbalsarà, en puc estar segura. I no tinc tan clar que al mateix temps em proporcioni satisfacció o plaer. Per què me’l compro doncs? Perquè no puc evitar la crida de l’abisme. És com tenir davant teu el precipici i tirar-t’hi de cap. Mentre vas caient passa com en aquella pel·lícula francesa, La Haine, en què un jove va caient des d’un immoble altíssim de la banlieue de París mentre diu, a mesura que va passant pisos: jusqu’ici tout va bien... jusqu’ici tout va bien… l’important c’est l’atterrissage. Sabré si el meu aterratge ha anat bé quan arribi al final del llibre i, més encara, quan després d’un temps d’acabada la lectura l’hagi anat paint i el recordi amb satisfacció.

La meva relació amb l’autora, el seu marit i la literatura de tots dos ve de molt lluny. El llibre en qüestió es diu Històries de fantasmes, de Siri Hustvedt , i narra el procés de la malaltia del seu marit, l’escriptor Paul Auster, mort de càncer el 30 d’abril de 2024. Tenia setanta-set anys i va morir dos dies abans que jo els fes. Vam néixer el mateix any. Això, encara que sembli una bestiesa, m’ha servit per posar-me a la seva pell (o entendre el seu punt de vista) en novel·les com 4 3 2 1, on els protagonistes han nascut també aquell any i van vivint uns fets amb la mateixa cronologia que els vaig viure jo (salvant, naturalment, les distàncies geogràfiques).

A part de la coincidència en l’edat, la parella Siri Hustvedt-Paul Auster sempre m’ha semblat tan glamurosa i tan digna d’admiració (independentment de la qualitat del que escriuen) que n’he seguit els passos amb enveja. Que guapa que és ella! Que interessant que és ell! Que progressistes que són! Que discrets tot i ser personatges públics! I quines desgràcies tan terribles els han passat (mort del fill i neta d’ell per sobredosi). Tot el que em va inspirar la mort de Paul Auster ja ho vaig deixar anar en un article de fa dos anys, que podeu trobar aquí mateix. Es deia  Benvolguda Siri i és del 19 de maig de 2024, l’endemà de l’aniversari de la mort del Marçal. Però ara el que m’interessa és el llibre.

Històries de fantasmes no és una novel·la. Tampoc no és un diari íntim, ni un reportatge sobre la malaltia que es va endur Paul Auster al cementiri, ni un lament infinit per la pèrdua i el dol. És una mica de cada una d’aquestes coses. Sense una estructura concreta, Hustvedt barreja els seus pensaments amb textos escrits pel seu marit adreçats al net que acabava de néixer quan ja sabia que els seus dies estaven comptats. Hi ha també fragments de novel·les de l’un i de l’altra, fragments del seu diari, cartes que ella li va escriure quan perillava la relació, notes d’ell a ella, i entremig l’evolució d’una relació amorosa que va durar quaranta-tres anys.

La primera part de llibre explica amb bastant detall els gairebé dos anys que va durar el tractament, la medicació, les proves, les recaigudes, les esperances en una nova teràpia que es demostrava inútil, i així fins al desenllaç final. Haig de reconèixer que aquesta part em va deixar ben trista. Eren massa coincidències. D’entrada, la data de la mort. Finals d’abril. El Marçal, mitjans de maig. I ara, precisament a mitjans de maig, surt el llibre.

Una de les sensacions compartides més evidents és la del sentiment de dol com una amputació. La síndrome del membre fantasma, que en aquest cas és l’altre membre de la parella, el que t’ha acompanyat més de quaranta anys i que quan no hi és el perceps com una amputació. El llibre de Siri Hustvedt ha sorgit de la necessitat, com ella explica en diferents moments, d’establir un lligam amb la persona desapareguda. “Ara escric històries sobre tu, sobre nosaltres. Escric per aferrar-me a tu”. “Aquest llibre és una necessitat, no pas una tria”. Curiosament, quan el Marçal es va morir no vaig tardar gaire a començar a escriure-li cartes en una llibreta. Això va ser molt abans que se m’acudís fer el blog o escriure relats o memòries. Sentia aquella necessitat com ha sentit la Hustvedt. No va tardar ni un mes a posar-se a escriure sobre el seu marit. Però de la mateixa manera que he trobat desenes de coincidències en la manera de preparar-se per a la pèrdua i portar el dol, hi ha una gran diferència: en el seu cas tots dos sabien quin seria el desenllaç i podien afrontar junts el final. No va ser el meu cas, perquè el Marçal creia que es curaria (o feia veure que s’ho creia perquè era absolutament incapaç d’acceptar la mort). No es tenen les mateixes converses en un cas i en l’altre. “És clar que tinc por de morir!” deia Paul Auster. “Però la gent que l’estimàvem no notàvem la seva por” diu ella. “Em pregunto quants cops hem fet l’amor, m’ha dit en Paul després d’haver estat parlant dels preparatius de l’enterrament.” (fragment dels diaris de Siri Hustvedt). Amor i mort en la mateixa conversa.

Al llarg del llibre anem coneixent detalls de la seva vida en comú. Es van conèixer el 23F, el dia que el Tejero estava amenaçant els diputats del Congrés! Ell era casat, amb un fill petit, i encara va tardar una mica a decidir-se pel divorci. La seva vida professional era molt paral·lela. Tots dos escriptors, es compenetraven fins al punt de llegir-se mútuament els escrits i demanar-se opinió crítica, de la qual en feien cas! No hi havia rivalitats sinó col·laboració. En això la seva vida i la meva no tenien cap semblança perquè el Marçal i jo teníem feines molt diferents, però quan explica alguns detalls m’hi sento tan identificada! Cap al final del llibre parla del seu compromís polític i del rebuig al candidat presidencial que acabaria guanyant les eleccions el novembre de 2024. La política i el compromís eren també una activitat compartida. “Sé que moltes parelles continuen junts tot i tenir desacords fonamentals en política. Ni en Paul ni jo hauríem sobreviscut a una relació així”. Això mateix penso jo, i vaig experimentar la mateixa sensació de desemparament que ella explica: trobar-se sense en Paul enmig de la campanya electoral del 2024, lluitant perquè Kamala Harris guanyés i havent de suportar els disbarats de l’altre candidat. (El llibre s’acaba abans del resultat electoral). És la mateixa sensació que vaig tenir jo durant els anys del Procés, sense el Marçal al meu costat per discutir, indignar-nos, comentar els fets, en fi, viure-ho amb la persona amb qui has estat comentant gairebé tota la vida l’actualitat política.

Entre les moltes semblances que hi ha en la manera d’afrontar la pèrdua per part d’ella i meva n’hi ha una de ben curiosa. Continuem celebrant l’aniversari de naixement de la persona desapareguda. Ella, el 3 de febrer, amb la filla, el gendre, el net i les germanes. Jo, el 25 d’agost, a Menorca, cada any, sense fallar-ne ni un, i seguim el mateix ritual a l’hora de dinar: les gambes i el braç de gitano. Els que hi som seguim la mateixa litúrgia; només fallarà la festa nocturna.

Podria fer una llista llarguíssima de fets paral·lels entre la vida d’aquesta parella i la meva; entre la manera d’afrontar una pèrdua de la Siri Hustvedt i la meva. Però seria llarguíssim. No em puc estar, però, de mencionar un detall divertidíssim sobre Paul Auster perquè és exactament igual a un detall sobre el Marçal. “Quan tenia divuit anys es va comprar un vestit de llana irlandesa durant el seu pelegrinatge joycià a Dublín, i el va portar cada dia a Colúmbia fins que si li va esparracar”. El Marçal tenia un vestit de pana ratllada com la dels tramviaires del mateix color, un beix ocre grogós, que portava com un uniforme de “progre” i que no es treia ni per dormir! Imprimia caràcter, deia molt de qui el portava, era un senyal d’identitat. Un determinat estil de vestit, aquí i als Estats Units.

Arribo al final havent-me deixat un munt d’aspectes que he anat marcant a mesura que llegia i que ara se’m fa impossible esmentar. No acabaria mai. Però sí que he d’aclarir si aquell dubte que tenia al principi, abans de començar el llibre, si em causaria plaer o dolor, era un dubte raonable. En part es respon amb una frase que he tret del blog que vaig escriure al maig del 2024, adreçat a la Siri: Ja ho veus, estimada Siri, en Paul et va deixar un manual d’instruccions emocionals. Ara només has de saber com construir el teu dol. Perquè també va afegir aquesta frase que hauries de considerar: viure és sentir dolor, i viure amb por del dolor és refusar de viure.

Sí, la lectura d’aquest llibre m’ha causat dolor, però al mateix temps m’ha acompanyat en el meu llarg camí cap a l’acceptació d’aquest dolor. Estic satisfeta d’haver tingut el valor de llegir-lo perquè independentment de les semblances que pugui tenir amb la meva vida, és un llibre lluminós, positiu, que t’acosta al misteri de l’amor de parella, això que ara està tan desprestigiat que sembla que no se’n pugui ni parlar. Llegint aquest llibre he tingut la sensació que m’estava ficant en la vida d’algú, que envaïa la intimitat d’aquella parella, que estava entrant en un domini privat, però me l’han ofert lliurement, no el podia rebutjar.

Us deixo amb el vídeo de Sophie Auster, la filla de la parella, cantant Blue team, una cançó al·legòrica dedicada al seu pare. Blue team fa referència a l’equip a què pertanyia Paul Auster durant un campament d’estiu i que després es va convertir en un tema de referència a la família. “L’Equip Blau no tenia res a veure amb cap competició atlètica. L’Equip Blau tenia a veure amb l’ètica i el caràcter, les virtuts tradicionals: humilitat, honestedat, bondat, humor. En Paul i jo el fèiem servir com un codi per a la gent en qui podíem confiar, i més endavant la Sophie (...) també el va començar a fer servir.” La història de l’equip del campament havia sortit a La nit de l’oracle. Algunes de les qualitats per pertànyer al Blue Team eren també “modèstia, discreció, amabilitat envers els altres i un cor generós”. Sophie Auster va compondre la cançó quan el seu pare ja estava a punt de morir. Li va poder fer escoltar la maqueta i va mantenir una conversa amb ell sobre el tema de la cançó. Escolteu-la.