LA VICTÒRIA D'OBÉLIX

 

Pretendre que pel sol fet de ser europeus estem per sobre de la resta de la Humanitat és pretensiós, supremacista i poca-solta. Però alguna cosa devem tenir quan fins i tot Xi Jinping s’ha de referir a la simbologia grecollatina per tractar amb l’indocumentat del Trump. La Trampa de Tucídides (aquell historiador que als llibres de text feia parella amb Xenofont, abans Jenofonte) és un concepte que jo no coneixia, tot i que sí que ens havien explicat la rivalitat entre dues potencies enfrontades, Atenes i Esparta, que destacaven cadascuna per valors diferents. Quan una potència emergent desafia a una de dominant, tot pot acabar molt malament. Així van acabar d’arruïnades, primer Atenes i finalment tota la civilització grega després de les guerres del Peloponès, amb el traspàs de poder cap a Mecedònia. Les meves simpaties sempre van estar amb Atenes, no només pel seu tarannà democràtic sinó, sobretot, per les seves aportacions artístiques. En canvi, d’Esparta l’únic que ens cridava l’atenció era que als infants que naixien amb alguna discapacitat o deformitat els tiraven daltabaix del Taiget com a mètode eugenèsic francament expeditiu. Però sembla que el paral·lelisme amb la Grècia del segle V és d’allò més encertat, almenys a criteri de Xi Jinping, per aplicar-ho a les relacions entre la Xina i els Estats Units. Espero que no caiguin en la trampa i passin a les mans, perquè en sortiríem malparats tots, els d’Atenes, els d’Esparta i tutti quanti.

Al mateix temps, i per part d’una empresa d’un altre estat sobirà, s’ha volgut agafar un símbol que, si no pertany ben bé a la cultura clàssica, sí que forma part del subconscient de qualsevol europeu occidental. Els que parlem llengües que venen del llatí, i que, per tant, hem estat subjugats per un Imperi que ens ha deixat molta cultura però també moltes garrotades, ens sentim àmpliament representats per aquells habitants d’un reducte petit però heroic d’aquell racó de la Gàl·lia que els Romans no van poder conquerir mai.

Tots ens hem identificat amb Astérix i els seus companys de la regió armoricana. Amb totes les seves virtuts (essencialment fer pinya plantant cara a l’invasor amb astúcia i coratge) o els seus defectes (golafres, violents, sapastres, primitius) els habitants del reducte resistent han estat causa de plaer per a molts lectors, grans i petits, entre els quals em compto. No m’agraden els còmics, no és un tipus de literatura que m’interessi, però les aventures d’Astérix van ser llegides i seguides a les meves classes de francès durant bastants anys. Un dels entreteniments de tipus lingüístic consistia a identificar els jocs de paraules que s’amagaven darrere dels noms propis. Començant pels dels campaments romans. Babaorum, en realitat es pronuncia com Baba au rhum, que és un tipus de postres “borratxo”. Petitbonum es pronuncia com petit bonhomme, que voldria dir “ninotet”. Aquarium o Laudanum no cal ni comentar-ho. El gos Idéfix (Idée fixe); el druida Panoramix (Panoramique), el bard Assurancetourix (Assurance tout risque); Abraracourcix (À bras raccourcis), i així anar fent! Però el que avui ens ocupa és el més representatiu de la resistència, aquell que de petit va caure a la marmita de poció màgica i ja no li cal prendre la seva ració cada vegada que es presenta una batalla contra els romans. Obélix, el “livreur de menhirs”, el que lliura els menhirs per encàrrec i els transporta amb la lleugeresa de qui carrega una motxilla en una excursió, ha estat triat per donar nom a material de guerra per part d’una empresa de Polònia.

Aquest personatge tan entranyable, tan “bon Jan”, a qui li va la marxa violenta però només contra els romans (en realitat té un cor tendre i naïf), ha estat triat com a símbol militar i han utilitzat el seu nom per a donar-lo a un conjunt de productes catalogats com a munició d’atac. El Tribunal General de la UE (TGUE) ha invalidat la decisió de l’Oficina de la Propietat Intel·lectual de la Unió Europea i ha donat la raó a l’editorial francesa propietària dels drets d’Astérix i Obélix. Ara l’empresa d’armes polonesa no podrà fer servir el nom d’Obélix per als tancs, metralladores, projectils, llançagranades i gas pebre que pensava batejar amb el seu nom.

Independentment de les qüestions legals, en les quals no penso entrar perquè no en tinc ni idea, per als qui coneixem bé els personatges de Goscinny i Uderzo des del seu començament, la idea de fer servir el nom del livreur de menhirs no podia ser més desencertada i surrealista. Com se li pot acudir a algú que el bonàs d’Obélix viatgi damunt d’un obús, d’una metralladora o d’una cosa tan sofisticada com el gas pebre? De debò es pensaven que els governs es deixarien influir pel nom del producte i el considerarien més fiablement destructiu que si li posaven, per exemple, V-1, Fat Man o Little boy?

No ens hem de prendre aquest fet en broma. Hi ha determinada simbologia que és patrimoni de la ciutadania i, encara que no ho sembli, el personatge d’Obélix no és aliè a una idea de resistència a l’enemic, d’acord, però sempre des del “bonisme”. No es pot utilitzar en va el nom d’Obélix per a un producte que representa tot el contrari. Obélix no ataca, es defensa dels atacs romans! Com acaben totes les aventures d’aquest poble valent i resistent? Fent un gran banquet i menjant-se un senglar, mentre escolten, horroritzats, les cançons del bard Assurancetourix. Tot i que tant Goscinny com Uderzo són morts des de fa temps, donat que amb l’ajuda de l’IA es pot fer qualsevol cosa, suggereixo als editors que s’inventin una història on Obélix, assabentat de la utilització perversa que els polonesos volen fer del seu nom, organitzi una creuada més enllà del Vístula per derrotar els responsables d’una idea tan esbojarrada com aquesta.

Doncs res, amb aquesta idea i esperant que ni la Xina ni els Estats Units caiguin en la Trampa de Tucídides, us deixo amb els habitants del “petit village gaulois” celebrant l’enèsima victòria sobre els romans. Ils sont fous ces Romains! Et ces Polonais, aussi!