EL REI EMÈRIT I JO

 

Amb aquest article d’avui he iniciat un nou estil periodístic que s’anomena “estil pescaclics” i que consisteix bàsicament en posar un títol que cridi l’atenció i després parlar del que em doni la gana. Això és una falta de consideració amb els lectors i lectores, ja ho sé, però es porta molt. Per a la vostra tranquil·litat diré que, tot i que us deveu estar preguntant de què vaig avui amb aquest títol, en realitat sí que hi ha una relació entre l’emèrit i jo i entre el títol i el que explicaré.

Darrerament se n’ha parlat molt d’aquest senyor perquè amb els 45 anys del 23F i la desclassificació dels documents reservats ha tornat a sortir el tema de la seva responsabilitat en el cop d’estat fallit; si ho sabia, si ho avalava, si ho va frenar, etc... Prèviament havien aparegut les seves memòries, de títol RECONCIALIACIÓN. Naturalment ni m’havia passat pel cap de llegir-les i m’era ben igual el que expliqués. Tampoc no em vaig preocupar de saber qui era el periodista que l’havia ajudat a redactar-les. Però tres dies abans d’agafar-me dues setmanes de vacances per anar a Guatemala m’assabento que qui l’havia ajudat és una tal Laurence Debray. Em quedo de pedra! No serà la filla de Régis Debray, autora d’un llibre que em vaig comprar compulsivament fa uns anys però que havia quedat oblidat a la lleixa sense llegir? Fille de révolutionnaires, es deia. Me’n vaig al prestatge i el recupero. Efectivament, és ella. A la notícia que havia llegit es preguntaven com era possible que hagués caigut tan baix  fent-li la gara-gara a l’emèrit, ara que és un ídol caigut. Però no sé de què s’estranyaven. A la contraportada de Fille de révolutionnaires ja diu: Elle est l’auteur (aleshores encara no havien inventat la paraula autrice) d’une biographie, Juan Carlos d’Espagne (Perrin, 2013). O sigui, abans d’escriure sobre els seus pares ja havia escrit una biografia de Juan Carlos I.

A tres dies d’anar-me’n a Amèrica Llatina em va agafar com una dèria per saber què opinava ella dels seus progenitors, especialment del seu pare, Régis Debray, al qual jo havia admirat a l’època en què era company de lluita i assessor del Che, a la selva boliviana, just quan a ell el van detenir i al Che el van assassinar. I de sobte se’m fa present un temps en què la lluita antiimperialista, especialment marcada per l’oposició a la guerra del Vietnam en un extrem i la solidaritat amb la lluita d’Amèrica Llatina contra la United Fruit Company que els explotava en l’altre, eren el nostre pa de cada dia en les discussions polítiques dels que militàvem en algun partit d’esquerres.

Vaig agafar el llibre de la filla de Debray i el vaig començar a devorar com si fos una novel·la d’acció d’aquelles que enganxen i no pots deixar. Comença parlant de la seva mare, Elizabeth Burgos, una veneçolana lluitadora i independent de la qual jo no havia sentit parlar mai. Ens situem a Veneçuela abans que Hugo Chávez prengués el poder, i aquest punt és interessant per a la meva reflexió final, que ja avanço: Amèrica, qui t’ha vist i qui et veu?

A mesura que llegia el llibre anava marcant fragments o idees que em transportaven als anys setanta. Us en recordeu de la idea de “crear dos, tres, molts Vietnam”? Idea del Che el 1967. Régis Debray acabava d’arribar a Bolívia per unir-se a la guerrilla del Che amb l’objectiu de crear un nou Vietnam. Tots sabem com va acabar. El Che mort i Debray a la presó durant quasi quatre anys.

Mentre avançava en el llibre, un cop ja a Guatemala, vaig escoltar amb interès les explicacions que ens donava el guia sobre la història del país, sobre el llarg període de guerra civil i, especialment, sobre l’enfrontament amb la política explotadora de la United Fruit Company. L’UFCO, coneguda amb el nom de “El Pulpo” per la seva extensió tentacular, s‘havia apoderat de la major part del territori guatemalenc i l’explotava de mala manera (exportava més del 84% dels bananers, controlava ferrocarrils, telègrafs i el port principal i funcionava com un estat dins de l’Estat) fins que el president Jacobo Arbenz va iniciar una expropiació de les terres no cultivades per l’UFCO. La CIA va intervenir, el van acusar de comunista i es va produir un cop d’estat. Carlos Castillo Armas va ser el nou president i va retornar les terres a l’UFCO.

Plantacions de bananers

El cop d’estat va inaugurar una etapa d’inestabilitat i van començar a sorgir grups d’insurgents que van protagonitzar una guerra civil des del 1960 fins al 1996. La guerrilla era la tècnica emprada per diferents grups marxistes i la contrainsurgència va comportar massacres contra poblacions indígenes maies.

Mentre anava sentint aquestes explicacions no podia apartar la ment del llibre sobre Régis Debray i de la visió que la seva filla dona de la lluita revolucionaria antiimperialista del seu pare i del Che. Sabent, com sabia, la devoció de Laurence Debray pel rei emèrit, no m’havia d’estranyar d’algunes de les seves observacions. Per exemple: La lluita armada suposava una fascinació per la violència i una valorització de la mort. El combat de David contra Goliat comportava forçosament danys col·laterals. (...) Més endavant explica una anècdota que descriu clarament el concepte que ella té de la lluita del seu pare: “L’anarquista argentí adoptat per Bolívia, Liber Forti, va dir al meu pare, davant meu: El Che era metge. Hauria pogut venir a Bolívia amb xeringues i una maleta de medicaments, en lloc de presentar-se amb armes. Certament, hauria estat ben rebut pels camperols”. (Metges sense fronteres encara no existia). Descriu els seus pares com a “encantats, encegats, apassionats, podien oblidar el principi de realitat trivial. Eren intel·ligents però exaltats. Van fer de mi una persona totalment hermètica a les utopies”. Aquesta és l’explicació que necessitava per entendre per què la filla d’uns revolucionaris empedreïts com els seus pares podia admirar el nostre rei fins al punt de fer-ne una hagiografia. No he llegit ni el primer llibre ni les memòries, però en aquest que estic comentant hi he trobat fragments suficients com per sentir vergonya aliena.

Anar seguint la lectura de la vida de Régis Debray mentre travessava la selva tropical de Guatemala em servia per posar-me a la pell del francès, però també per recordar en pla nostàlgic la idea que teníem aleshores d’Amèrica Llatina. La volíem deslliurar de l’imperialisme i celebràvem les victòries democràtiques com si fossin nostres. Allende era el nostre guia espiritual, exemple de com es podia arribar al socialisme per la via democràtica. La decepció que ens vam endur va ser majúscula.

Suposo que una bona part del rebuig de Laurence Debray a l’activisme dels seus progenitors, especialment del pare, és degut al fet que ells sempre van posar per davant la lluita revolucionària i el compromís abans que l’atenció a la seva filla. Se sentia délaissée, abandonada. “Jo no era el fruit d’una felicitat conjugal tranquil·la sinó el producte d’una desfeta marital. (...) Jo no seria un ancoratge, sinó el testimoni d’una descomposició”. Ella sempre va sentir que els seus pares n’esperaven més del que podia donar.

Una de les coses divertides que explica és que els seus pares van prendre una decisió, en un moment en què ell era a la presó a Bolívia, exactament pel mateix motiu que el Marçal i jo vam prendre la mateixa decisió quan jo estava a la comissaria de Granada: casar-se. Era l’única manera que, sota la repressió, es pogués visitar la parella. Si no estaves casat, la teva parella no tenia permís de visita. Ells es van casar, i nosaltres també. Pel mateix motiu! Debray es va passar uns quants anys a la presó. Jo vaig sortir l’endemà, però la decisió ja estava presa. Per si més endavant em tornaven a detenir.

No només la selva de Guatemala em recordava la lluita dels pares de Laurence Debray. La seva mare, que es dedicava més a tasques intel·lectuals que a la lluita armada (va ser la Directora Cultural de La Maison de l’Amérique Latine, fundada per De Gaulle en acabar la guerra) va publicar el 1983 el testimoni d’una jove lluitadora índia guatemalenca: Moi, Rigoberta Menchú. Una denúncia de la repressió sobre els indis durant el conflicte entre l’exèrcit i la guerrilla. En aquell moment va tenir una gran repercussió. El 1992 Rigoberta Menchú va rebre el premi Nobel de la Pau.

I tornant a l’emèrit, Laurence Debray, al llibre sobre els seus pares, no perd l’ocasió de lloar la gran figura del rei d’Espanya, que a més de trobar-lo súper atractiu, li troba totes les virtuts d’un bon monarca. Val a dir que els pares de Régis Debray, o sigui, els seus avis, vivien en un gran apartament del XVIème arrondissement, amb tots els luxes imaginables, i que a ella li anaven més els privilegis de l’alta societat que la vida monacal del seu pare (tot i que no li van faltar tantes dones com va desitjar. Recordo que jo el trobava guapíssim!)

Tradueixo literalment un fragment perquè veieu fins a quin punt el nostre emèrit li té el cor robat: “Vaig tornar entusiasmada per aquelles vacances madrilenyes. No era només la marxa dels espanyols, el sol esplèndid i la informalitat de les tapes. Regnava un aire de llibertat i d’alegria, encarnat per Juan Carlos I, tan guapo com un actor de Hollywood, que acabava de salvar el seu país d’un Cop d’Estat, el 23 de febrer de 1981. Juan Carlos era el Cap d’Estat més jove d’Europa. D’aire atlètic i encant irresistible. Que no parava de trencar el protocol per a gran disgust dels serveis de seguretat que s’enfrontaven a l’amenaça real d’ETA.” En fi, no cal que continuï. Si tenim democràcia és gràcies al paper de Juan Carlos I a la mort de Franco. Qui ho havia de dir!

He gaudit del llibre de Laurence Debray perquè m’ha retornat als meus anys de militància antiimperialista, perquè m’ha situat en el context d’Amèrica Llatina (que no conec en profunditat), i perquè m’ha fet veure com d’il·lusos eren els nostres somnis d’alliberar tot un continent de les urpes dels Estats Units. Mirem el que tenim ara: Milei a l’Argentina, Bukele a El Salvador, el pinochetista Kast a la presidència de Xile, una presidenta titella a Veneçuela, un dictador a Nicaragua, de Cuba ja ni en parlem, un desastre total... Són poques les democràcies que queden, i amb el risc que a les properes eleccions es decantin per candidats d’extrema dreta... I tot això amanit amb la tutela del pare etern, el gran President del Nord, l’home taronja que en qualsevol moment ens pot enviar a tots pels aires. Si això passa, almenys hauré gaudit els meus últims dies d’un viatge fantàstic pels jaciments maies, la selva tropical, els llacs rodejats de volcans i la ciutat d’Antigua, una meravella del colonialisme. Haurà estat un temps ben aprofitat.

Antigua Guatemala

Llac d'Atitlán

Quan ja tenia aquest article penjat veig un twit de la periodista i escriptora Anita Botwin: "Com han d'estar les coses perquè al món vegin Pedro Sánchez com el nou Che Guevara". Toma castaña! Doncs això, Pedro, l'última trinxera!