laplujanomespanta

  Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, què més ens podeu da’ en una altra vida?   Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!   Hi ha un programa de televisió que es diu “¡ Vaya semanita !”. Doncs així podríem qualificar aquests últims dies en què hem vist actuacions esperpèntiques de la Justícia i hem pogut tenir la seguretat que això no s’acaba aquí. De moment continuem sense tenir el text de la sentència condemnatòria al Fiscal General de l’Estat. Com que el veredicte ja estava decidit per endavant no cal tenir els arguments per condemnar-lo, ja se’ls acudirà alguna cosa. Jo no soc jurista i per tant les meves opinions són manllevades. I les manllevo de la gent en qui tinc confiança. I he llegit que es podrà fer un recurs al Constitucional per diverses causes, però també he llegit que no es recomana al Govern de...

  Huaco peruà Confesso que estic una mica preocupada perquè des de l’estiu que em costa trobar temes per al blog. Les desgràcies polítiques cansen perquè es van fent més grosses cada dia i per higiene mental crec que és convenient deixar-les de banda. Estic cansada de parlar de desgràcies. Aleshores busco anècdotes o pel·lícules que em vingui de gust comentar. O viatges, però no vaig de viatge cada setmana. Total, que quan trobes una notícia sorprenent, per cutre que sigui, l’aprofites. I vet aquí que els diaris m’ho han posat “a huevo”, i mai més ben dit: Hitler només tenia un ou i la tita, curta. Segons he pogut llegir a La Vanguardia   i a l ’Ara , s’acaba d’estrenar un documental de la cadena britànica Channel 4 on es presenta un informe que assegura, a partir de proves del seu ADN, que Hitler patia una mutació en el gen PROK2, associada a la síndrome de Kallmann, que pot causar que no baixi un testicle, altrament anomenat ou. Sembla, doncs, que la cançó que els nens br...

  Al llarg de la història de la Humanitat s’han produït moments que podem considerar revolucionaris perquè han canviat radicalment la manera de fer les coses. A partir del moment que l’home es va dotar d’escriptura va poder deixar constància de la seva activitat i va quedar registrada per a coneixement de futures generacions. Probablement els que escrivien eren molt pocs i tenien molta feina. Els primers textos escrits no són literaris sinó molt pràctics; eren llistes, registres i documents comptables, amb l’objectiu de controlar productes, impostos i intercanvis comercials. Molts segles després, quan ja existien moltes llengües amb alfabet assignat, ens trobem uns senyors la feina dels quals era bàsicament copiar a mà textos escrits per altres, aquesta vegada sí, literaris o religiosos, i fer-ne tantes còpies com se’ls pogués encarregar. Era un treball feixuc, però delicat, i com que es feia sobretot en convents i monestirs, de drets laborals no se’n parlava i si calia deixar-s’hi...

  Aquest galimaties lingüístic del títol té dues explicacions. La primera, mostrar a tothom el meu domini d’almenys tres llengües. La segona, retre homenatge al destí que m’ha ofert en set dies tres grans satisfaccions. Per això les esmento en la llengua que correspon a cada una d’elles. La primera, en català i/o castellà, és la dimissió, forçada, del senyor Mazón. Ja estava tardant massa, perquè l’endemà de la DANA ja hauria hagut de dimitir, després de constatar-se la deixadesa que va fer, com a primera autoritat valenciana, de les seves funcions. Però això no va passar, i l’inútil del seu cap polític i Secretari General del seu partit va deixar que les coses es podrissin fins a arribar al 29 d’octubre, aniversari fatídic de l’aiguat del 2024, i el senyor Mazón es va sentir dir de tot menys guapo. I de retruc el seu superior, també. Per no haver fet res per substituir-lo. Però no va poder seguir mantenint-lo al cap de la Generalitat valenciana, i ara el tenim buscant un pacte a...

  No m’he fet d’Unió de Pagesos, no patiu. Només és que acabo de tornar de Galícia d’un viatge una mica diferent dels que hi havia fet fins ara. Coneixia les zones més freqüentades de la costa, amb les seves platges i poblets entranyables. De l’interior, pràcticament només Santiago i els voltants. Em faltava la Galícia profunda que he descobert a la Ribeira Sacra. Dues coses em cridaven l’atenció: els canyons del Sil i el vi que s’hi produïa. En tenia referències per fotografies o havia tastat algun godello d’aquella zona, però poca cosa més. Quan tens l’oportunitat de viatjar amb algú que t’explica les característiques del país, totes les idees prèvies canvien i et sens més proper a la gent, els entens millor; allò de si van o venen ja no et sembla un acudit, i t’adones que darrere de les seves activitats hi ha un profund amor a la terra i a l’arrelament que hi tenen. La primera cosa que vaig aprendre navegant per les aigües del Sil és que la ribera nord i la ribera sud tenen u...