LA TERRA PER A QUI LA TREBALLA

 

No m’he fet d’Unió de Pagesos, no patiu. Només és que acabo de tornar de Galícia d’un viatge una mica diferent dels que hi havia fet fins ara. Coneixia les zones més freqüentades de la costa, amb les seves platges i poblets entranyables. De l’interior, pràcticament només Santiago i els voltants. Em faltava la Galícia profunda que he descobert a la Ribeira Sacra.

Dues coses em cridaven l’atenció: els canyons del Sil i el vi que s’hi produïa. En tenia referències per fotografies o havia tastat algun godello d’aquella zona, però poca cosa més. Quan tens l’oportunitat de viatjar amb algú que t’explica les característiques del país, totes les idees prèvies canvien i et sens més proper a la gent, els entens millor; allò de si van o venen ja no et sembla un acudit, i t’adones que darrere de les seves activitats hi ha un profund amor a la terra i a l’arrelament que hi tenen.

La primera cosa que vaig aprendre navegant per les aigües del Sil és que la ribera nord i la ribera sud tenen unes característiques completament diferents a causa de l’orientació. Si hi toca el sol (marge nord) és apta per al cultiu de la vinya. Si no hi toca (marge sud), la vinya no s’hi pot cultivar i la vegetació que hi predomina són els castanyers i altres arbres de clima atlàntic. La banda de la solana té un microclima mediterrani on s’han construït els bancals que permeten el conreu de la vinya, que ja va començar en època dels romans. Monestirs cistercencs i benedictins van millorar la fertilitat de les terres important tècniques de França. L’Església n’era la propietària. Actualment hi ha al voltant de noranta cellers (adegas) als marges del Miño i del Sil.

Pendents de fins al 85%, organitzades en parcel·les bastant petites, s’escampen al llarg del recorregut, durant kilòmetres. El pendent del terreny no permet l’entrada de màquines de manera que pràcticament tota la feina es fa a mà, des de preparar la terra fins a la sembra, la recol·lecció, el transport fins als camions i la posterior neteja i poda de les vinyes. Segons em van explicar a l’Adega (celler) Algueira, el propietari va començar a interessar-se pel cultiu de la vinya quan el seu sogre li va donar com a regal de noces una petita parcel·la. Amb molta paciència va anar adquirint parcel·les dels voltants fins a constituir una finca de cinc hectàrees i mitja, que és una mida ridícula si la comparem amb finques de la Rioja, per posar un exemple. Per aconseguir aquestes 5,5ha va haver de negociar amb quaranta propietaris diferents, i no va començar a posar el vi al mercat fins al cap de deu anys. Quan li vaig preguntar a la noia que donava les explicacions quants enòlegs tenien en plantilla em va dir que cap. Entre el propietari, ella, una altra persona i el sommelier del restaurant adjunt, on, per cert, s’hi menjava de meravella, feien tota la feina. Produeixen 15 varietats de vins. Els blancs (5) majoritàriament sense criança, estan fets amb Godello i algun també porta Albariño i Treixadura. Els negres (10), majoritàriament de criança, estan fets sobretot amb Mencía, i alguns amb barreja de Sousón o Garnatxa i algun més. Els preus van des de 9€ a 90€.

A l’Adega Algueira no ens vam limitar a tastar el vi sinó que vam poder entendre el lligam que els propietaris de les diferents finques tenen amb la terra i l’amor i dedicació que hi posen. A anys llum del que havia vist a La Rioja, un concepte de cultiu completament diferent. Terrenys plans i extensos on es pot veremar a màquina, on bona part de la feina està mecanitzada i on segurament els propietaris no s’acosten en tot l’any. Pel que vaig veure a la Ribeira Sacra, no es pot negar que la terra se la treballen amb un esforç titànic.

També treballava la terra, però des d’un altre punt de vista, l’artesà d’un taller de terrissa de Grundivós, que utilitza tècniques artesanals i centenàries per crear peces de ceràmica negra segons els mètodes antics combinats amb el compliment de les normes actuals, ja que són peces que han de contenir aliments, líquids o sòlids. La roda del terrissaire ni tan sols tenia pedal, rodava per l’impuls que li havia de donar de tant en tant. L’esmaltat interior es feia a partir d’unes resines que fonia davant nostre i que escampava després dins de la peça. La cocció directament al foc és el que li donava el color negre que recordava una mica la ceràmica de Verdú. Aquell terrissaire, un home jove i ben plantat, feia aquella feina, artesanal, ancestral, per vocació, per amor a les tradicions, per amor a la terra. No hi havia afany de lucre ni de notorietat en la seva activitat; simplement el movia la voluntat de mantenir viva una tradició. No en queden gaires com ell.

La zona de la Ribeira Sacra està farcida de monestirs i esglesietes romàniques d’una gran bellesa. En vam visitar unes quantes i em va cridar l’atenció el fet que moltes d’elles tenien un campanar en espadanya, propi de segles posteriors. L’explicació era senzilla. Sembla que en el moment de la seva construcció el pressupost no arribava per a gaires fantasies, però al segle XVII, gràcies a la introducció del cultiu de la patata i el blat de moro, hi va haver diners suficients per dotar les esglésies amb campanars afegits. Per això en trobem tants d’aquestes característiques.

Entre les moltes que vam visitar hi havia el monestir anomenat de las Bernardas, Santa Maria de Ferreira, a Ferreira de Pantón. Construït sobre una primera edificació religiosa  del segle X, només se’n conserva l’església, romànica del segle XII. El monestir adjunt ha resistit el pas dels segles enfrontant-se, primer, a l’ordre dels Reis Catòlics que va eliminar tots els convents femenins i, posteriorment, a la desamortització de Mendizábal (només el van abandonar un lapse curt de temps). És l’únic monestir femení d’aquestes característiques que queda en tot Galícia. El claustre és del segle XV i la resta, del XVIII. 

Entre les joies que guarda l’església del Monestir hi ha una talla de fusta policromada de la Verge amb el Nen, que exhibeixen en una vitrina, després de ser rescatada ja en ple segle XX d’una mena d’amagatall entre parets on la van trobar. Les monges, de l’ordre del Císter, tenen una mitjana d’edat de vuitanta anys. De la mateixa manera que els productors de vi o els artistes de la ceràmica s’aferren a la terra per continuar amb la seva activitat, les monges de Las Bernardas resisteixen heroicament el pas del temps i es financen humilment amb el cobrament d’un euro per visitar el claustre o amb la producció de galetes i estampes que venen al costat de l’entrada. Siguin religiosos o profans, els gallecs que he conegut en aquest viatge m’han fet canviar la idea que en tenia, absolutament superficial i tòpica.

Un altre dels temples que vam visitar i que val la pena mencionar és el de San Pedro de Rocas, el més antic de Galícia. Com San Juan de la Peña, una part de l’església està enfonsada en la roca, excavada directament damunt la pedra. En aquest cas, l’espadanya no està adossada a l’església sinó damunt d’un monòlit de roca natural de gran altura. Si bé l’interior de l’església no és especialment lluït, l’entorn exterior és d’una bellesa extraordinària.

Deixo unes ratlles per a la gastronomia: no he menjat nècores, ni percebes, ni “centollo”. No m’he posat les botes de marisc, però he tastat un pop de primera, uns grelos boníssims i un púding d’orujo per llepar-se’n els dits. Ah! I algunes caldeiradas!

En definitiva, ara mateix m’apuntaria a tornar-hi per anar descobrint nous racons de Galícia, abans que el temps se’m tiri a sobre i em torni massa vella per entusiasmar-me amb llocs i persones tan interessants!