laplujanomespanta

  Mai no m’han agradat les etiquetes. Que algú hagi estat comunista no vol dir que celebrés o tolerés les barbaritats que van dur a terme els que figurava que defensaven els drets de les classes treballadores a la Unió Soviètica, a Cambodja, a Veneçuela o allà on sigui. Que algú es proclami feminista no vol dir que consideri els homes els seus enemics, sinó que s'està a favor de l’emancipació de la dona i del reconeixement dels seus drets en tant que persona. I així, amb altres etiquetes. Però quan te la pengen se suposa que compleixes amb tots els tòpics que hi estan associats. I això no m’agrada. Ara l’etiqueta que pengen a la gent de la meva edat és la de víctima de l’edatisme, i em rebenta extraordinàriament que em posin al mateix sac que les persones, també de la meva edat, que no fan res i es panseixen poquet a poquet al sofà de casa. Però compte, també em rebenten les que per demostrar que no es fan velles estan enviant tot el dia vídeos i acudits on diuen que fer-se gran és

  Sempre m’han admirat els autors masculins que han estat capaços de traçar personatges femenins de gran profunditat, que els han sabut ubicar en el temps que vivien i que s’han convertit en paradigmes de la condició femenina en una època i una societat concretes. Parlo d’exemples com Emma Bovary o Anna Karènina, personatges paral·lels tot i viure en societats molt diferents, i pertanyent a classes socials diferents. No sé com s’ho devien fer Flaubert i Tolstoi per estudiar l’ànima femenina fins al punt de dotar els seus personatges d’una credibilitat extraordinària convertint-les, al mateix temps, en models per a posteriors retrats literaris. No crec que ni l’un ni l’altre fossin d’aquells que diuen a les dones no hi ha qui les entengui . Ells les van entendre força bé. Flaubert no es va casar mai ni va tenir fills, però va tenir relacions amb moltes dones. Algunes, com Louise Colet, es poden considerar amoroses. Moltes d’altres són exclusivament sexuals, amb prostitutes d’arreu del m

  El 6 de juny de 1944 gairebé cap de nosaltres no havia nascut. Alguns es van posar en camí (els nascuts el febrer del 45, que en sou uns quants, lectors d’aquest blog), d’altres vam arribar més tard. Ves a saber si l’emoció de veure com desembarcaven els aliats a les platges de Normandia no va empènyer els vostres pares a celebrar-ho alegrement i en van sortir uns plançons tan eixerits! Tots nois, a més. Són els que faran 80 anys el febrer del 2025. Veig als diaris que un grup de veterans dels Estats Units s’ha desplaçat fins a les platges d’Omaha   per participar a la commemoració d’aquell desembarcament, que va suposar un punt d’inflexió en la segona guerra mundial i el començament de la derrota dels nazis. Veient aquells vellets venerables, alguns amb dificultats de mobilitat, emocionats amb el record de tot el que havien viscut en aquelles platges i amb la ferma convicció que havien lluitat per la llibertat d’Europa, em va fer pensar quina mena d’Europa veien ara i de quina men

  Qui segueixi aquest blog des del començament ja estarà familiaritzat amb les aventures de les amigues riques i famoses ex alumnes de Virtèlia. He donat fe de les nostres escapades diverses vegades, totes per posar de relleu la nostra amistat, recuperada fa pocs anys després de més de cinquanta d’haver-nos separat en acabar el batxillerat. Però no només ens trobem per xerrar i intercanviar informacions sobre les nostres famílies; ens trobem sobretot per passar-ho bé i no ens estem de res. Hem navegat, hem viatjat, hem anat a bons restaurants, al mar, a la muntanya, a casa de l’una, a casa de l’altra... I aquesta vegada, la trobada prèvia a l’escampada per vacances, havia de ser a prop de Sant Feliu per tal que la Pama ho tingués més fàcil per venir. No sé de qui va ser la idea de Tossa, però em va semblar excel·lent. Allà se’m barrejaven les emocions: nostàlgia dels anys de la meva infància quan hi passava les vacances i gaudi per la contemplació d’un poble que per més que estigui aba

  Mar bàltic Quan m’estava preparant mentalment la maleta que m’havia d’endur a l’escapada turística que tenia prevista per a la setmana passada m’assabento de la tràgica notícia de l’atac terrorista a uns turistes a l’Afganistan, tres d’ells catalans, dels quals dues dones, mare i filla, farmacèutiques. L’home era químic. El primer que se’m va acudir pensar va ser: què hi feien a l’Afganistan uns occidentals fent turisme, i a sobre, dones? No saben com les gasten allà? La reacció del govern dels talibans va ser que els terroristes ho pagarien car. Ah, però no són ells mateixos els assassins? No senyor, els talibans ara busquen complicitats als països occidentals per tal que visitin el seu país i hi deixin alguns calerons que faran servir per oprimir més les dones, si és que és possible. Resulta que estan fomentant el turisme i aquell atemptat els fotia els plans enlaire. Quina pena! De seguida que ho vaig saber em vaig posar a pensar com ho podria treure al blog i com ho presentar