LA VIDA ÍNTIMA

 

Sempre m’han admirat els autors masculins que han estat capaços de traçar personatges femenins de gran profunditat, que els han sabut ubicar en el temps que vivien i que s’han convertit en paradigmes de la condició femenina en una època i una societat concretes. Parlo d’exemples com Emma Bovary o Anna Karènina, personatges paral·lels tot i viure en societats molt diferents, i pertanyent a classes socials diferents. No sé com s’ho devien fer Flaubert i Tolstoi per estudiar l’ànima femenina fins al punt de dotar els seus personatges d’una credibilitat extraordinària convertint-les, al mateix temps, en models per a posteriors retrats literaris. No crec que ni l’un ni l’altre fossin d’aquells que diuen a les dones no hi ha qui les entengui. Ells les van entendre força bé. Flaubert no es va casar mai ni va tenir fills, però va tenir relacions amb moltes dones. Algunes, com Louise Colet, es poden considerar amoroses. Moltes d’altres són exclusivament sexuals, amb prostitutes d’arreu del món, però això no treu que no pogués rebre de totes elles la informació necessària per perfilar el caràcter de les seves heroïnes, especialment d’Emma Bovary, tot i que, evidentment, no té res a veure amb la prostitució..

Tolstoi va tenir una vida matrimonial convulsa. Segons he pogut saber, abans de casar-se havia tingut relacions amb moltes de les seves serventes i fins i tot tenia un fill. Aquesta informació la va confessar ell mateix a la seva dona just abans de casar-se, la qual cosa no devia facilitar les relacions matrimonials. Tot i així, li va fer tretze fills. Al final de la seva vida les relacions entre tots dos eren turbulentes. A la seva nouvelle Sonata a Kreutzer té ocasió de parlar sobre les relacions home-dona, marit-muller, i el retrat que en fa demostra conèixer a fons el gènere femení. El resultat és demolidor.

Em salto un munt d’anys per anar a parar a un altre escriptor que em va fascinar amb el retrat que feia d’una noia, ja en ple segle XX (anys 60), que reacciona molt malament durant la seva nit de noces (Ian Mc Ewan, On Chesil beach, 2007. A la platja de Chesil, Ed. Empúries) a causa d’un conflicte amb la seva sexualitat. En una trobada al CCCB amb l’autor vaig estar a punt de preguntar-li: vostè d’on ha tret la informació per saber tantes coses dels conflictes femenins amb la sexualitat? Però no em vaig atrevir. La novel·la va tenir un gran èxit, se’n va fer una pel·lícula i tot (2017), i allà va ser on vaig quedar-me decebuda amb McEwan: havia tergiversat el final tot i haver col·laborat ell mateix en el guió: res del que passava al llibre tenia sentit si el final era el de la pel·lícula. Però abans, quan va escriure el llibre, havia fet un bon retrat d’una dona.

Tot aquest preàmbul per anar a parar a un llibre que acabo de llegir i que també m’ha sorprès per la capacitat de l’autor, un home, Niccolò Ammaniti, de fer el retrat d’una dona del segle XXI absolutament diferent dels models que se solen veure en les novel·les actuals. La vida íntima és la història - durant 7 dies - de la dona del Primer ministre italià, Maria Cristina Palma.

Quina mena de dona és Maria Cristina? Aquesta va ser la primera sorpresa quan vaig veure la fragilitat del personatge. Res de dones empoderades, res de lluitadores capdavanteres de moviments feministes, res de tot això. Una dona d’uns quaranta anys considerada la més guapa del món, amb un cervell més aviat poc dotat, que ha sigut model i que des que s’ha casat amb el primer ministre ha decidit fer-li costat i ajudar-lo en la seva carrera política. Tot això sense fer-se notar, amb discreció i bona fe, conscient de les seves limitacions intel·lectuals. Però vet aquí que un dia rep un vídeo comprometedor enregistrat vint anys enrere i el món li cau a sobre. O se li obre un esvoranc que està a punt d’empassar-se-la. A partir d’aquí s’inicia un camí de fets i circumstàncies que la posaran al límit de la resistència psicològica i que li faran veure que potser és més forta del que es pensava i que pot tenir esperança en un futur diferent.

La primera part de la novel·la ens posa en antecedents de qui és la Maria Cristina Palma, de la seva bellesa, del seu paper com a dona del Premier i, al mateix temps Ammaniti aprofita per fer una crítica sarcàstica de la política, amb humor, amb un vocabulari que incorpora mots i expressions de l’anglès amb tota naturalitat, que ni tan sols es molesta a posar-les en cursiva. Pot semblar que ens trobem davant d’una comèdia lleugera, però això només és al començament. A partir del moment que Maria Cristina rep el vídeo i que simultàniament accepta de deixar-se entrevistar a la televisió, amb el risc que no doni la talla i comprometi la carrera del seu marit, la comèdia es converteix en un thriller psicològic angoixant.

Són molts els temes actuals que tracta aquesta novel·la: el culte a la bellesa, el paper secundari de la dona, les xarxes socials i la seva perversitat, la violació de la intimitat,  la política com ambició de poder, el poder dels caps de gabinet dels polítics, la manipulació de l’opinió pública, les estratègies de comunicació... en fi, un reguitzell de temes actuals. Però el que m’ha agradat més d’aquesta novel·la és la manera com, a mesura que es van desenvolupant els fets i es tracten tots aquests temes que he mencionat, anem comprenent la personalitat de Maria Cristina, les seves ferides antigues, la seva vulnerabilitat, la seva voluntat de complaure, fins que s’adona que és capaç de fer front al desastre. Si parlem de personatges literaris plans o rodons, la Maria Cristina Palma és un personatge ben rodó. Hi ha una frase reveladora d’aquesta presa de consciència: La por acaba on comença la veritat.

Niccolò Ammaniti és un autor que m’agrada. En vaig parlar en aquest blog molt al començament a propòsit del seu llibre Io non ho paura (Jo no tinc por) per comentar el tema de la por davant les primeres envestides del coronavirus. El seu llibre no hi té res a veure, però el sentiment de la por li esqueia perfectament a la situació de l’abril del 2020. També em va agradar molt Tu i jo (Angle Editorial), que Bernardo Bertolucci va portar al cinema i a la qual va canviar algunes coses importants sense cap motiu, segons el meu punt de vista. Tot i que en aquesta novel·la el protagonista era un escolar adolescent, la fragilitat emocional n’era també una característica, com passa amb la Maria Cristina a La vida íntima.

Aquesta és una novel·la que es llegeix amb facilitat, que et fa riure fins que et comença a angoixar, que té moments d’una tensió gairebé insuportable i que arriba al final amb una resolució sorprenent. Jo l’he llegit en català, amb una traducció de Joan Casas que m’ha semblat excel·lent. És una bona novel·la per començar les lectures d’estiu.