EL DIA D i EL DIA E. EL DESEMBARCAMENT

 

El 6 de juny de 1944 gairebé cap de nosaltres no havia nascut. Alguns es van posar en camí (els nascuts el febrer del 45, que en sou uns quants, lectors d’aquest blog), d’altres vam arribar més tard. Ves a saber si l’emoció de veure com desembarcaven els aliats a les platges de Normandia no va empènyer els vostres pares a celebrar-ho alegrement i en van sortir uns plançons tan eixerits! Tots nois, a més. Són els que faran 80 anys el febrer del 2025.

Veig als diaris que un grup de veterans dels Estats Units s’ha desplaçat fins a les platges d’Omaha  per participar a la commemoració d’aquell desembarcament, que va suposar un punt d’inflexió en la segona guerra mundial i el començament de la derrota dels nazis. Veient aquells vellets venerables, alguns amb dificultats de mobilitat, emocionats amb el record de tot el que havien viscut en aquelles platges i amb la ferma convicció que havien lluitat per la llibertat d’Europa, em va fer pensar quina mena d’Europa veien ara i de quina mena de país venien. Què en queda de la solidaritat dels Estats Units amb els europeus, tant per part dels brigadistes que havien acudit a la guerra civil espanyola a lluitar contra el feixisme com dels veterans que van lluitar i molts d’ells morir per una idea de llibertat que sembla que ja no existeixi.

Jo no vaig viure la guerra europea però sí que, a través de les pel·lícules, em vaig fer la idea que els americans eren uns grans herois que havien salvat el continent europeu d’una catàstrofe (tot i que Espanya en va quedar al marge). Havia llegit un llibre publicat per Selecciones del Readers Digest (el meu pare treballava a la impremta on l’imprimien) que es deia Historias secretas de la última guerra, i estava ple d’anècdotes heroiques dels espies que es jugaven la vida a favor dels aliats. Després, quan em vaig ficar en política, em van dir que els americans no perseguien un fi lloable, sinó repartir-se el pastís europeu amb la Unió Soviètica. La imatge dels americans va canviar i es va convertir en la fúria imperialista visible en altres guerres on també havien anat a “salvar la llibertat”, com a Corea o Vietnam. No obstant aquest canvi en les meves apreciacions sobre els Estats Units, el dia que vaig veure tots els països aliats celebrant l’aniversari a les platges de Normandia, envoltats d’aquells soldats convertits en homes centenaris, no vaig poder evitar una llàgrima d’emoció, perquè ells s’ho creien i van venir a Europa a donar la vida per una causa noble i justa.

Quan els meus nets van anar a Normandia, allà pel 2016, van tornar emocionats amb els cementiris de soldats morts en el desembarcament. Especialment emotiva és la foto de la creu de David entre les cristianes. Allà tothom lluitava per una mateixa causa.

El dia D va ser el 6 de juny, però quin és el dia E (segons Timothy Garton Ash)? El 9 de juny de 2024 què queda d’aquella Europa salvada del nazisme i del feixisme? El dia E de les eleccions europees ens ha deixat un regust molt amarg. Es veia venir però no ho sabem frenar. I una de les idees que més sentim en boca dels partits nacionalistes d’extrema dreta és la de la llibertat, perquè s’entén com la llibertat individual i insolidària de defensar el que és nostre davant dels canvis que forçosament es produeixen amb els moviments migratoris, siguin per efectes de les guerres, siguin per efectes de la sequera o de la misèria en general.

Hem salvat els mobles? La gran coalició podrà frenar els partits de Le Pen, Meloni, Abascal, Wilders...? Hi haurà voluntat i consens per ajudar Ukraïna? Què passa amb l’Agenda 2030? I per si no n’hi hagués prou, Macron convoca eleccions anticipades, suposo que inspirat per Pedro Sánchez, a qui totes li ponen.

Sempre ens quedarà París. Em dol especialment el fracàs de Macron a França, no perquè jo sigui macronista, sinó perquè la guanyadora ha sigut Marine Le Pen i el seu Reagrupament Nacional, i això és una molt mala notícia. Tothom sap que soc una afrancesada, en el sentit més pur napoleònic, és a dir, de la guerra de la Independència, perquè soc del parer que si el timbaler del Bruc s’hagués fotut el palillos al cul, hauríem estat francesos des del segle XIX i hauríem tingut democràcia molt abans. Aquest acudit, que corria entre els progres en èpoques franquistes, és això, un acudit; però la democràcia moderna va néixer amb els enciclopedistes i amb la Revolució Francesa, i els tres puntals de llibertat, igualtat i fraternitat continuen vigents en el meu ideari personal. Per això em dol tant veure que els meus admirats gavatxos, que els descendents de Voltaire, Rousseau, Victor Hugo, Zola, que tanta literatura compromesa ens van deixar, ara s’estan inclinant perillosament cap a postures que neguen els tres principis sagrats de la República. Pràcticament tots els departaments de França han tingut com a guanyador el Reagrupament Nacional, excepte París, on ha guanyat la Unió de l’Esquerra. A Île de France ha anat d’un pèl que la France insoumise (18,57%) no passés davant del Rassemblement National (18, 79%). Encara queden racons on l’esquerra té predicament. Veurem fins quan durarà.

D’aquí a pocs dies, el 7 de juliol, sabrem com queda el mapa polític francès; si Macron ha estat audaç o suïcida, si s’ha fet l’harakiri o ha salvat la pàtria del feixisme. Convocar eleccions just abans d'uns Jocs Olímpics és el disbarat més gran del món. El que cal és que les administracions estiguin unides, no a matadegolla. En tot cas, és urgent que en els pocs dies que queden per a la primera volta, les forces d’esquerres i democràtiques siguin capaces d’aliar-se i barrar el pas a Jordan Bardella, el delfí de Marine Le Pen, que es presenta com a futur primer ministre, com si ja hagués guanyat les eleccions. Aquest Front Popular que acaben de constituir (que potser s'assembla més a una olla de grills que a una aliança política) hauria de recordar als francesos el de 1936, i que s'hi apliquin. Els falta un Léon Blum, amb les seves llums i les seves ombres... A veure qui proposaran per a Primer Ministre.

A casa nostra també tenim un bon embolic, entre l’aplicació de l’amnistia i la investidura del President de la Generalitat. Estic segura que vagin com vagin les coses, prendrem mal. Jo, per si de cas, faig mutis pel foro, em dedico a mis labores, i em nego a escoltar les notícies polítiques. Francament, entre tots em tenen farta!