UN NOU ISME, EL DE L'EDAT

 

Mai no m’han agradat les etiquetes. Que algú hagi estat comunista no vol dir que celebrés o tolerés les barbaritats que van dur a terme els que figurava que defensaven els drets de les classes treballadores a la Unió Soviètica, a Cambodja, a Veneçuela o allà on sigui. Que algú es proclami feminista no vol dir que consideri els homes els seus enemics, sinó que s'està a favor de l’emancipació de la dona i del reconeixement dels seus drets en tant que persona. I així, amb altres etiquetes. Però quan te la pengen se suposa que compleixes amb tots els tòpics que hi estan associats. I això no m’agrada. Ara l’etiqueta que pengen a la gent de la meva edat és la de víctima de l’edatisme, i em rebenta extraordinàriament que em posin al mateix sac que les persones, també de la meva edat, que no fan res i es panseixen poquet a poquet al sofà de casa. Però compte, també em rebenten les que per demostrar que no es fan velles estan enviant tot el dia vídeos i acudits on diuen que fer-se gran és fantàstic, que hi guanyem en serenitat, prudència i reflexió, que podem gaudir de tot el que hem après fins ara i que estem al millor moment de les nostres vides. I un rave!

Se m’ha acudit aquest tema perquè és l’últim article que sortirà abans que plegui per vacances, i el trobo adequat perquè sé que el meu punt de vista el comparteixo amb la major part dels amics amb qui compartiré juliol i agost a Menorca. N’hi ha de més joves que jo, però bé, algun dia també es trobaran que s’aixequen al metro per deixar-los seure i veuran quina sensació més incòmoda et produeix aquesta “amabilitat”.

Darrerament m’he trobat als diaris amb força freqüència articles i/o invitacions a parlar o participar en fòrums sobre l’edatisme. Des del 16 de maig fins avui n’he trobat set. Vols tenir un envelliment actiu i saludable? (Ara). Contra l’antiedat (Ara). Barcelona arriba al seu màxim de veïns centenaris (Ara).  Objectiu 2030: un model públic que cuidi la gent gran a casa seva (La Vanguardia). Ens neguem a reconeixe’ns en el vell que serem, però hi arribarem (La Vanguardia). Regeneraré els teus teixits perquè et sentis com amb vint anys (La Vanguardia). Fins i tot he trobat un còmic d'una il·lustradora inspirat en les iaies de la piscina, les companyes d'aquagim del seu gimnàs (Aiguagim, Finestres, 2024). Només en aquests dos diaris. I per acabar, el Col·legi de Periodistes de Catalunya ha presentat una guia per a una comunicació lliure d'edatisme. És evident que el tema està de moda.

Em vaig apuntar a un acte que organitzava la Fundació La Caixa, per veure què deien, i és clar, no em va servir per a res. Una noia molt preparada, professora universitària, donava dades sobre la quantitat de greuges que la gent ha de suportar a causa de l’edat: exclusió de molts llocs de treball, actituds paternalistes i infantilitzants, dificultats per moure’s en el món digital (gestions, bancs, sanitat), estafes, marginació i un llarg etcètera. Durant la pandèmia hi va haver molts casos de discriminació per “edatisme”: com que és vell i no se’n sortirà, no cal que l’hospitalitzem, reservem els llits, els respiradors i els tractaments per als més joves, que tenen més vida per endavant.  Lluitar contra tot això és una obligació del col·lectiu de “vells i velles”, però és evident que l’administració ha de vetllar perquè aquest col·lectiu trobi l’empara necessària en el dia a dia de la seva vida. Dit això, les conclusions d’aquella jornada sobre l’edatisme són que no ens hem de quedar a casa quan ens jubilem sinó que hem de mantenir una vida activa, i que això farà també que la nostra salut sigui millor i visquem més anys. Per ser exactes, 7,5 anys més que si ens quedem a casa, segons un estudi fet als Estats Units. A mi no em calia que m’ho diguessin, sempre ho he tingut clar.

De la mateixa manera que no m’agradava que em diguessin com havia de fer les coses quan treballava (jo ja tenia les meves idees), tampoc no m’agrada que ara em diguin com ho he de fer per viure més i millor. Entenc que tenen la bona voluntat d’animar-nos a portar una vida activa perquè és molt trista la inacció i la soledat, però que no es pensin que no ens sabem espavilar sols. Al meu gimnàs hi van unes senyores de més de vuitanta anys, fins i tot de noranta, i estan en plena forma, el cap clar i amb el cos fan el que poden. De les que fan marxa nòrdica n’hi ha de més grans que jo que em donen vint voltes, més lleugeres i àgils que una servidora. Al taller d’escriptura la majoria som jubilats i jubilades, actives i amb ganes de continuar escrivint. A les Aules Universitàries som un munt de vells i velles escoltant conferenciants que ens il·lustren sobre temes diversos. Al curs de literatura participem amb els nostres comentaris a les  lectures que ens han proposat. Està fallant una mica el grup d’excursionistes Joves Jubilats, però encara de tant en tant fem senderisme “de manteniment” i aprofitem per xerrar i posar-nos al dia. Els Amics del Sol mantenim l’excursió mensual, cada vegada menys arriscada, però caminem i ens relacionem, que és el principal. Resumint, que no soc cap víctima de l’edatisme.

Hi ha un altre aspecte que també busca el seu lloc als diaris: el manteniment de l’aspecte juvenil malgrat l’edat, o com evitar l’envelliment físic, el del cos, de la cara... A La contra de La Vanguardia del 27 de maig hi ha una entrevista amb Montserrat Garcia Balletbò, metge i músic. El títol és: Regeneraré els teus teixits perquè et sentis com amb vint anys. Amb aquesta premissa ja em vaig posar de mal humor perquè considero una aberració voler semblar més jove del que un és mitjançant la cirurgia. Però m’equivocava: es tracta de regenerar els teixits sobretot en cas de lesions a músculs, tendons, lligaments, cartílags...  Més endavant, a la mateixa entrevista explica que el mateix principi que s’utilitza per regenerar els teixits lesionats es pot fer servir per recuperar elasticitat i turgència a la pell, de la cara, del cos... Això ja va d’estètica i de voler semblar més jove. Ja tornem a ser davant d’una actitud que accepta que mostrar l’edat que es té és negatiu, perquè fer-se vell és... negatiu.

Quina és l’alternativa a fer-se vell? com deia Michael Caine. Ja la sabem, morir-se. I com que volem viure, i volem viure bé, no hi ha alternativa. L’alternativa a fer-se vell la tenim al cervell. És la nostra manera d’enfocar la nostra vida la que ens pot fer sentir-nos joves per dintre malgrat acostar-nos a la vuitantena. Acabaré aquest rotllo de iaios amb la referència a l’entrevista que li van fer a Rosa Regàs amb motiu de la publicació del seu llibre Un llegat. És la història de la seva vida, que no és una vida convencional.

Vaig conèixer Rosa Regàs el 1968, tornant de París, perquè una amiga meva, l’Anna Pedreira, em va dir que necessitaven una persona per treballar uns dies a la llibreria Anthropos, fent inventari. En aquell moment la Rosa tenia més de quaranta anys, cinc fills i estava divorciada. Acabava d’obrir la llibreria del carrer Regàs, juntament amb Jesús Aguirre, on es podien trobar molts dels llibres prohibits pel franquisme. A mi, que acabava de passar uns mesos a París on La Joie de lire m’havia proporcionat tot el que desitjava, em semblava una benedicció treballar en aquell ambient tant de “gauche”. I la seva propietària em semblava una dona moderníssima. Després la seva trajectòria va ser molt diversa: editora, directora de la Biblioteca Nacional, escriptora... Però el que m’ha cridat l’atenció de l’entrevista és que als seus noranta anys té molt clar que el més valuós de la seva vida ha consistit en haver tingut una vida lliure. “Ser lliure dona un to a la teva vida, però que un dia facis les coses bé no és el més important. El que és important és l’esforç per aconseguir-ho”. “En mi mano jo; m’és igual si el que faig agrada o no”. Des de fa temps viu a Llofriu, a l’Empordà, en una casa que es va construir per passar-hi les vacances i on s’ha refugiat per escriure, llegir, compartir amb els nets (Diario de una abuela de verano) i gaudir de la calma i la tranquil·litat de la comarca. No em sedueix viure al camp, jo soc una rata de ciutat, però m’agrada la seva rutina: “M’imposo rutines cada dia. Cada matí em llevo com si no tingués res a fer i em traço un pla. Una altra cosa és que el compleixi. Tant hi fa, crec en aquests plans, potser no són de gran utilitat, però em tenen en marxa. Nedo a la piscina, camino en la mesura de les meves possibilitats, ara poques. Faig exercicis. Tot això em complau”.

Què podem esperar de la nostra edat? Doncs això, que ens deixin en pau per organitzar-nos la vida a la nostra conveniència. I que es deixin de sermons paternalistes.

Aquí s’acaba la meva reflexió d’avui. Em reservo l’estiu per pensar. Potser al setembre no em vindrà de gust continuar el blog; o potser sí. Ara mateix estic cansada. Em costa trobar temes que puguin interessar. Serà una crisi de l’edat? En tot cas, que tingueu bones vacances i si torno, ja em veureu!

Aprofitant que a l’última classe d’aquagim del mes de juny ens han obsequiat amb una peça de fa més de seixanta anys, em plau posar-vos-la aquí per tal que, vosaltres també, us sentiu com un/una baby! Aquí la teniu!